![[fra+gari+desenterrant.jpg]](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhJ3Hz52YHhnCBt42xU5wi6e3dLc3FsRJHaESvuNfSLQMcFlr1Wrc9gazksajyQeFrNjLF4B9II0JIKaH7xvnOKR5ztlmvT_idUpRJ78BknYoDJ0YwP2iVEqkRKo1lRigXFTM4qZHLAgHwS/s640/fra+gari+desenterrant.jpg)
Avui al "Vins amb història" de SÀPIENS i Moritz us tenim preparades unes quantes llegendes històriques de la ciutat.
La historia la podem estudiar a través de la investigació, emprant l’arqueologia o la recerca documentat. Però durant molt de temps la historia s’ha explicat a partir d’allò que els avis explicaven a la vora del foc. Davant el cruixir de, els més grans intentaven fer entendre el present basant-se en un passat imaginari on succeïen fets màgics. La historia sovint ha desmentit aquests relats, però vulguem o no han passat a formar part dels referents de la nostra cultura popular.
Lloc: Fàbrica Mòritz Barcelona(Ronda de St. Antoni 39-41 08011 Barcelona)
Data: 3 de novembre del 2015
Hora: 19:00
Preu: 10€
Reserveu a: confirmacions@moritz.cat
 |
| A l'estació abandonada Correos. Somni fet realitat (foto: Jana Pérez) |
El metro de Bacelona és una infraestructura que amb el temps ha anat creixent i modificant-se algunes projectes d’estació mai es van dur a terme, i d’altres van entrar en funcionalment però van ser tancades. Avui el que veurem és un exemple d’una estació que mai es va arribar a obrir i la d’una altra que va ser clausurada. Ambdues es troben a la Via Laietana, un lloc on ja s’havien fet els forats del túnel del metro abans que aquest s’hi hagués planificat
Entre la parada d’Urquinaona i la de Jaume I ens trobem amb un projecte de parada de metro que mai va ser inaugurada. El fet que posteriorment se li construís a sobre el Banc d’Espanya (a l’actual Pl. Antoni Maura) i que en alguns plànols posteriors haguessin anomenat a aquest espai “Banco” ha alimentat una llegenda segons la qual a la nit s’utilitzaria aquesta estació per traslladar la massa monetària amb un teòric “tren dels diners”.
 |
| Cartell d'entrada de la estació de Correos (foto: Jana Pérez) |
Potser una de les estacions abandonades que més passió desperten és correos:
Correos va ser una estació final de línia, que en principi al 1934 se suposava provisional però que al final es va utilitzar fins l’any 1972
Encara davant de correus podem veure una reixa sota la qual s’hi poden apreciar unes escales
Investigant, investigant he descobert la pel•lícula “Apartado de Correos 1001” Dirigida per Julio Salvador el 1950 es pot veure aquesta entrada en una de les escenes, cosa que ens permet viatjar màgicament en el temps i que podreu veure si mireu el vídeo.
Aquí us he deixat una presentació d'algunes de les fotografies d'aquella nit màgica en la que vàrem poder baixar als túnels per buscar les estacions abandonades:
Aquí us he deixat una presentació d'algunes de les fotografies d'aquella nit màgica en la que vàrem poder baixar als túnels per buscar les estacions abandonades:
Ara ja fa uns mesos em van trucar de la productora valenciana Barret Films i em va demanar si podia donar-los un cop de mà amb "Cosins Germans" un programa nou que estaven fent per Televisió de Catalunya. Em va explicar que el programa consistia més o menys en que en Ferran Torrent li ensenyaria el País Valencià a l'Empar Moliner i l'Empar li mostraria Catalunya a en Ferran. Ara és molt fàcil entendre de què va la cosa, però de bones a primeres el que vaig pensar va ser que posats a ensenyar Barcelona en un programa d'agermanament amb València, podríem parlar de la "Barcelona valenciana" o més ben dit, de com València i Barcelona comparteixen molt més del que ens pensem: Des dels ratpenats com a símbol, passant per sants com Sant Vicent Ferrer i Sant Francesc de Borja fins els costums escatològics, la importància de les taronges o els valencians que van defensar la ciutat durant el setge de 1714.Per si no fos prou honor passejar amb aquestes dues persones, que sempre m'han caigut en gràcia, he tingut el plaer de compartir programa amb dos mestres de Barcelona: En Lluís Permanyer i Peret. Així com conèixer locals com l'orxateria del Poblenou, la Cocteleria Boadas o poder veure per la tele "La Terreta", un local que encara recordo per inaugurar quan en Miquel es plantejava si allò tiraria endavant i ara és un lloc on costa trobar-hi lloc! Bé, aquí us deixo el programa, que el gaudiu! La meva aportació és a partir del minut 25:40. |
| Sant Josep Oriol a Santa Maria del Pi |
Darrerament la figura de Santa Eulàlia comença a ser coneguda per molts barcelonins que abans només coneixien la Mercè, sobretot gràcies a la revifalla de la seva festa i el fet que sigui el símbol del Tricentenari dels fets de 1714.
Però encara hi ha moltes altres figures menys conegudes, com Santa Madrona o la que ens
ocupa avui, el barceloní de soca-rel Sant Josep Oriol.
Segur que tots vosaltres haureu passat alguna vegada per davant d’una imatge seva, potser sense adonar-vos-en. És present a molts llocs de la ciutat, tot i que no tothom s’hi ha fixat.
Josep Oriol i Bogunyà va néixer a l’actual carrer de la Mare de Deú del Pilar del barri de Sant Pere de Barcelona el 23 de novembre de l’any 1650. A l’indret on hi havia la seva casa natal avui s’hi aixeca una capella en el seu honor. Era fill del velluter Joan Oriol i Gertrudis Bogunyà. Va ser l’únic fill que van tenir que no va morir de ben petit. La seva família era molt pobra, i en morir el seu pare quan ell tenia només un any, la mare va passar a la pobresa extrema. Quan el petit Josep Oriol tenia un any i mig, la seva mare va casar-se en segones núpcies amb el sabater Domènec Pujolar, un home nascut a Sant Genís de Vilassar que aleshores vivia al Carrer del Joc de Pilota (un dels que van ser enderrocats per Felip V, les restes del qual es poden veure a les ruïnes del Born).
En Domènec ja tenia fills propis, però va tractar i estimar el petit Josep Oriol com a si fos seu amb la seva mare.
 |
| Capella a la casa natal de Sant Josep Oriol |
Però sembla que la mala sort l’acompanyava ja que el seu padrastre Domènec Pujolar també va morir, deixant a la mare de nou en l’extrema pobresa i ara a més, amb tota la criaturada del segon marit difunt.
La mare, veient-se impotent va deixar en Josep Oriol en mans del menestral Antoni Bruguera i la seva dona Caterina, que havia estat anteriorment la seva dida.
A Ca els Bruguera vivia humilment en unes golfes. Per aquells temps es va sentir cridat a iniciar la seva carrera eclesiàstica. Era extremadament auster i estudiós. En la seva preparació per al sacerdoci va estudiar humanitats, filosofia, moral, llengua hebrea i teologia fins a esdevenir doctor.
Durant aquesta etapa va patir la paràlisi d’una cama, cosa que el va obligar a restar enllitat molt de temps.
En Josep Oriol estava sobradament format per a ser sacerdot, però en aquells temps la cosa no era gens fàcil. Qui volia exercir havia d’assegurar que era independent en sou i manutenció i ell era pobre. El bisbe de Girona, que coneixia de la seva excel•lència va atorgar-li un benifet, una pensió per entendre’ns, tot i que era molt escarransit.
Finalment, l’any 1676 es va ordenar prevere i va cantar la seva primera missa solemne a Canet de Mar.
Una rica família va voler aprofitar les dots intel•lectuals d’aquest personatge demanant-li que fes de formador dels seus fills. En Josep Oriol va demanar un permís per fer-ho que li va ser concedit tenint en compte la deplorable situació de la seva família.
 |
| Sant Josep Oriol sobre les muralles del mural de rajola de Portaferrissa |
Conta la tradició que un dia, quan va atansar el braç per agafar un suculent menjar, una estranya força interna li ho va impedir. Josep Oriol va entendre aquella força com un missatge diví que li encomanava la pràctica del dejuni.
Des d’aleshores, es va dedicar a viure exclusivament de pa i aigua, d’aquí li vingué el sobrenom de “Doctor Pa i Aigua”. Ell mateix s’assegurava d’adquirir el pa per intentar que fos el més barat i sec possible i el menjava sempre en petites quantitats. Els dies de festa amania el pa amb algunes herbes que ell mateix collia a la muntanya de Montjuïc. Per Pasqua i Nadal, les autoritats eclesiàstiques li demanaven per respecte, que com a mínim tingués una deferència i amanís el pa amb una mica d’oli o hi posés una arengada.
Segons diu la veu popular només dues vegades a la seva vida va trencar el seu dejuni. Una vegada va prendre un plat de fideus per no ofendre una persona que l’havia convidat a casa seva i una altra vegada, en una visita a un convent, les monges van obligar-lo a tastar una mica d’arròs amb llet d’ametlles.
 |
| "Miracle del rave" de Sant Josep Oriol |
En morir la seva mare, tenint ja els germans valent-se per sí mateixos va decidir emprendre el pelegrinatge a Roma per visitar el Sant Pare i també venerar les tombes dels apòstols. Posteriorment, l’any 1687 queda lligat a la Parròquia del Pi, on hi restarà durant 14 anys de la seva vida. Durant aquest temps va residir de lloguer en unes senzilles golfes al Carrer de la Flor cantonada amb el Carrer Canuda. El mobiliari de la seva estança, com era d’esperar era d’una senzillesa extrema: una taula d’estudi, una cadira de braços, un càntir, un banc, un Sant Crist i una estora per dormir, tot i que hi ha qui afirma que dormia assegut.
Si era auster en mobiliari, descans i menjar us podeu imaginar l’animadversió que tenia pels diners. No podia tolerar tenir diners a sobre si no era per donar-los a algú necessitat.
Una de les històries que s’explica sobre Josep Oriol és que un bon dia quan estava cantant al cor de Santa Maria del Pi de sobte li va agafar un espant i va dir: “tinc un dimoniet a la butxaca...” va treure’n una moneda de plata, va baixar del cor esverat i la hi va donar al primer pobre que va veure entre el públic. Entregat el “dimoniet”, va tornar a cantar al cor com si res no hagués passat.
 |
| Mort de Sant Josep Oriol en una estampa del s. XVIII |
El 2 d’abril de l’any 1698 Josep Oriol va decidir que volia anar de missions i va emprendre un pelegrinatge cap a la Santa Seu. Durant el primer tram va ser acompanyat per un obrer anomenat Bonaventura Ballescà. Diu la tradició, que en arribar a l’Hostal de la Grua, al territori de la Parròquia de Sant Pere de Reixach, prop de Montcada van aturar-se perquè l’acompanyant tenia gana. En Bonaventura, famèlic i confiant que Josep Oriol, que sempre ajudava els pobres, li pagaria el que consumís, es va afartar tant com va poder. En arribar l’hora de pagar, es va adonar que, com ja era de costum, en Josep Oriol no duia un ral a sobre. En veure l’embolic, el futur sant, segons explica la llegenda, va agafar un rave i en va fer rodanxes, que van convertir-se en les monedes necessàries per a pagar l’àpat. Després d’això va prosseguir sol la seva marxa fins arribar a Marsella malalt. En aquell moment segons expliquen, se li va aparèixer la Mare de Déu i li va dir que havia de quedar-se a Barcelona.
 |
| Dibuix a escala de la patacada de José Mestres |
Diuen de Sant Josep Oriol que tenia el do de la taumatúrgia i que per tant, podia guarir malalts. Normalment ho feia a l’Església de Santa Maria del Pi, tot i que també alguna vegada ho feia pel carrer, com en el cas d’un individu conegut com “El Trempat” al qual havien d’amputar una cama i que va guarir al Carrer de l’Hospital. Però el cas més cèlebre va ser el d’un altre personatge, en aquest cas paralític, que vivia de l’almoina que li donaven a la porta de l’Església del Pi. En aquest cas, el malalt no volia ser guarit, perquè deia que si així fos, hauria de treballar per guanyar-se la vida i no volia treballar. Sant Josep Oriol diuen, el va guarir contra la seva voluntat per a que aprengués la lliçó.
El 7 de març de 1702 Josep Oriol va profetitzar la seva pròpia mort. Va pujar amb el seu company Mossèn Busquets a Montjuïc davant l’església de Santa Madrona. Allà va dir que aquella seria l’última vegada que hi pujava.
 |
| Pontet de l'absis de Sta. Ma del Pi |
Va morir el 23 de març escoltant com l’escolania li cantava el “Sabat Mater” tal com ell havia demanat.
El seu cos va ser exposat sobre una llitera a l’Església de Santa Maria del Pi, que va quedar totalment col•lapsada. Es va haver de formar una guàrdia per a evitar que ningú s’acostés al cos per a obtenir-ne quelcom com a relíquia, tot i que encara no se l’havia proposat com a sant. Era tanta la gentada que en no poder enterrar-lo, van haver de tancar el cos a la cripta. La gent va marxar pensant que l’enterrarien el dia següent, però un cop va marxar la multitud el van sepultar a la capella de Sant Lleonard. A la Rambla es van arribar a plantar 180 oms en record seu.
Si abans de ser enterrat alguns intentaven agafar-ne relíquies, un cop sepultat hi havia qui fins i tot li pregava, però Josep Oriol encara no havia estat ni beatificat ni canonitzat i per tant, a ulls de l’Eslgésia, no era Sant i per tant no se li podia rendir devoció cristiana.
El procés per passar de Josep Oriol a Sant Josep Oriol va ser llarg i no lliure d’anècdotes divertides.
Passat més d’un segle de la seva mort, el dia 6 d’abril de 1806 va arribar a Barcelona la notícia que la Santa Seu havia aprovat els miracles de Josep Oriol i que aquest era proclamat Beat, el pas anterior a ser proclamat Sant. La veu va començar a córrer pels carrers i va generar tal alegria que els barcelonins van llençar trons i coets des dels balcons i terrats. Les esglésies van fer sonar les campanes i van fer tedèums per celebrar l’esdeveniment. Moltes esglésies es guarniren amb fanalets i bombes de paper, sobretot la parròquia del Pi, que havia estat la sol•licitant de l’aprovació. Pel que sembla, la il•luminació del Pi fou espectacular, però en els dies successius les altres parròquies intentaren competir amb els guarniments, com la de Santa Maria del Mar. Segons deixà escrit el Baró de Maldà:
 |
| Cliqueu la imatge per llegir el text de la placa |
“i burlant-se algun parroquià de Sta. Mª dels del Pi, per haver illuminat més los carrers en esta nit [•••] i burlant-se prou algú dels marietes de la tacanyeria dels del Pi”
Durant aquells dies de joia, José Mestres i Garmatxes, mestre d’obres de la catedral, un home gras i maldestre, va decidir passar pel pontet sense barana de la part alta de l’església del Pi resultant accidentat. La sort va fer que no prengués mal, i això fou interpretat com un miracle.
Avui, una placa molt curiosa col•locada a l’absis, que sovint passa desapercebuda, ens recorda aquells fets posant especial èmfasi en el sobrepès de l’accidentat:
“El 6 de abril de 1806 llegó la noticia de la aprobación de los milagros del siervo de Dios de José Oriol, con cuyo motivo iluminose exteriormente esta iglesia. Y al pasar por este puentecito se cayó desplomado al suelo el director José Mestres sin recibir el menor daño a pesar de su extraordinaria gordura, como consta en el archivo de la R. Comunidad, y para cuyo recuerdo se colocó esta lapida”
 |
| Parròquia de Sant Josep Oriol |
Gairebé un segle més tard, el 20 de novembre de 1909, pocs mesos després de la Setmana Tràgica, el Sant Pare el va canonitzar i per tant Josep Oriol es va convertir definitivament en Sant Josep Oriol, un sant barceloní de cap a peus.
L’any 1915 es va iniciar la construcció de l’actual basílica de Sant Josep Oriol en honor seu, temple prop del qual també hi podem trobar una escola amb el mateix nom.
Curiosament la Plaça de Sant Josep Oriol és una de les que conserva més vestigis de noms anteriors. Sota la placa que ens parla de la “extaordinaria gordura”, podrem trobar la placa actual de la “Plaça Sant Josep Oriol”, però a la mateixa paret, prop de la façana encara queda la placa que diu “Plaza del Bto. Joseph Oriol”, de quan estava beatificat però no canonitzat, i a l’absis trobem la pintada de la “Plaça del Milicià Desconegut”, que és com es va dir durant la Guerra Civil.
Doncs bé! A partir d’ara, quan veieu un sant sobre un núvol pels carrers de Barcelona, ja sabeu qui és! La ciutat és plena de representacions de Sant Josep Oriol, ara jugueu a buscar-les!
Aquí us deixo el la darrera secció del Connexió Barcelona de BTV sobre la Llegenda de Santa Eulàlia. Si en voleu conèixer la història feu clic aquí
Al carrer que segueix a Portal de l’Àngel i que arriba fins a la Plaça Nova, avui carrer dels Arcs en record de l’antic aqüeducte que hi passava, va establir-s’hi una de les primeres quadres de lloguer de carruatges.
 |
| La Confraria dels Esteves segons l'arbre dels gremis de Joan Vila (D'ivori) |
En aquesta part de la ciutat, molt pròxima al Palau Reial, sovint hi feien cap nobles i cavallers quan encara no existien els vehicles de motor. Antigament el carrer dels Arcs s’havia anomenat carrer Sellers, o Cellers, no se sap del cert. A la Barcelona gremial tots els oficis relacionats amb els cavalls tenien molta importància, i també en aquesta zona s’hi aplegaven els fabricants de selles per muntar a cavall, però en canvi, de la plaça Nova surt el carrer Boters, anomenat així per ser el lloc on s’hi venien les bótes per emmagatzemar el vi, oli, vinagre... Per tant també la proximitat d’aquest carrer ens fa pensar, segons Joan Amades, que es probable que l’actual carrer dels Arcs s’anomenés Cellers.
Si envoltem la catedral pel carrer dels Comtes, trobarem més vestigis del passat gremial de Barcelona relacionats amb els sellers. Aquests pertanyien a la confraria dels esteves, és a dir, tenien com a patró Sant Esteve, però el gremi no només aplegava els sellers sinó que agrupava un reguitzell d’oficis relacionats amb el cavalcar, entre ells n’hi havia de tan curiosos com els cervellerers (feien cascs per protegir el cervell), arseners, broquerers (feien escuts), llancers, mandreters (feien mandrets, uns guants de ferro)... i un dels més importants eren els freners, que feien les brides dels cavalls, per això se l'anomenava Gremi dels Freners, la primera casa que trobem al carrer de la Freneria era l’antiga seu del gremi dels freners. En aquesta mateixa cantonada, a l’absis de la catedral podem distingir tres sepultures on s’hi llegeix perfectament: OSERA DE LA CONFRARIA DELS ESTEVES i una altra on hi posa: SEPULTURA DELS CONFRARES DE LA CONFRARIA DE SANT ESTEVE.
A banda i banda hi ha uns escuts, els mateixos que trobem en aquestes cantonades de l’absis, que representen un fre i una sella, els dos oficis més destacats del gremi. Enmig també hi podem veure un símbol amb tres esferes situades a mode de triangle. Tot això ens indica que aquí eren dipositades les restes dels prohoms del gremi, ja que per dins aquesta era la capella dels Esteves, de fet si entrem veurem que avui no està dedicada a sant Esteve, sinó a Santa Clara i Santa Caterina, però encara es pot veure un escut a cada banda amb dues selles i dos frens.
 |
| Ossera de la Confraria dels Esteves amb frens de cavalls a la part exterior de l'absis de la Catedral de Barcelona |
Respecte les tres formes disposades en forma de triangle, no tenen absolutament res a veure amb la simbologia maçònica, aquesta és una de les moltes mentides que es diuen habitualment sobre el barri gòtic. Si bé de vegades els maçons han marcat les seves lògies amb tres punts disposats en forma de vèrtex d’un triangle, aquest símbol és anterior a la maçoneria i representa la iconografia que acompanya normalment a Sant Esteve, tres pedres, en record al seu martiri, ja que va morir lapidat.
 |
| Sepultura dels confrares de la Confraria dels Esteves a la part exterior de l'absis de la Catedral de Barcelona |
A sant Esteve, a més se li va atribuir un miracle que va alimentar una de les llegendes més arrelades a Catalunya, la de Galceran de Pinós i les cent donzelles. Diu la llegenda, que Galceran de Pinós, Baró del poble de Bagà, al Berguedà, fou capturat pels sarraïns d’Almeria en una de les incursions que els cristians feren en aquelles terres. Com a rescat, els sarraïns demanaren: “Cent mil dobles d’or, cent draps d’or de tauris; cent cavalls blancs; cent vaques bregades i cent nines poncelles o verges”. Així doncs, de Bagà sortí una expedició amb tot el rescat per embarcar al port de Salou. Però en aquell moment, el Baró Galceran de Pinós, després de pregar a Sant Esteve va tenir una aparició. Segons la transcripció feta per Francesc. A Miquel del còdex originari escrit al monestir de Santes Creus durant els segles XIV-XV, la història ambientada al segle XII va anar així:
 |
| Escut dels Esteves dins la Catedral |
-No tinguis por, fill meu, perquè Déu Nostre Senyor m’ha fet tanta de gràcia que jo te’n tregui, i això mitjançant la teva pregària que tu tant de temps m’has fet, perquè sóc el teu patró Sant Esteve, que tu has reclamat tant. Per això, vine amb mi i no tinguis por de res. [•••] I es va trobar al port de Salou al mateix matí, quan a trenc d’alba el rescat s’havia de recollir al port de Salou, de tal manera que no van saber com hi foren vinguts. [•••] I aquella matinada, quan el Baró i el seu companyó es trobaven a l’esmentat port de Salou, els damunt dits prohoms, amb les cent donzelles esmetades i la resta del rescat sortien de la ciutat de Tarragona i anaven a l’esmentat port de Salou per a recollir-se.
La capella de Sant Esteve de la Catedral era el lloc de reunió del gremi dels freners, els qui feien els frens dels cavalls. A l'interior de la capella podem trobar-hi, a més de l'escut dels Esteves, un quadre amb la representació del martiri de Sant Esteve i un altre de l'alliberament de Galceran de Pinós. Quan els freners ja van tenir prou poder adquisitiu van fer construir la seva seu, la casa gremial, just al costat, a l’actual carrer de la Freneria. Per tant, pel sol fet de tenir una capella a la catedral, i amb altar propi, podem constatar que era un gremi de notable importància, tant era així que segons explica Joan Amades van donar al gremi el privilegi de tenir una porta d’accés a la Seu des de l’exterior de la capella, on hi havia una porta que els permetia entrar i sortir amb tota llibertat. Amades també ens suggereix que la gàrgola de la Catedral que es pot observar des del carrer de la Freneria, d’un cavaller muntat al seu cavall, justament ens indica que aquest carrer era freqüentat pels confrares que entraven i sortien per aquella porteta, si ens fixem bé en la figura del cavall veurem que té el cap girat cap a la Capella dels Esteves, rere el qual hi havia l’altar.
 |
| Sant Antoni Abat. Gravat del s.XVIII (IMH) |
Estem a dia 19 de gener. Avui molts barcelonins aniran al barri de Sant Antoni per beneir els seus animals, fa un parell de dies va ser el dia de Sant Antoni, un dia que com Sant Jordi, no és festiu al nostre calendari però en canvi és considerat una festa de les més emblemàtiques de Barcelona. Aquests dies de ben segur hem sentit a parlar de coses com “els tres tombs” o bé la “rifa del porc”, i el barri de Sant Antoni està de festa.
Però, sabem realment quin és l’origen d’aquesta tradició?
Antoni Abat era patró de les cavalleries i antigament patró de molts gremis relacionats amb el que vindrien a ser ara els “transportistes”: El gremi de carreters, els cotxes, els traginers, tartaners i llogaters de mules.
Però normalment no sentim a parlar tant de Sant Antoni Abat sinó de Sant Antoni del “porquet”.
Això és precisament perquè iconogràficament s’acostuma a representar aquest sant amb un Porquet, i com veurem, hi ha coses en aquesta festa bastant relacionades amb el porc.
De fet, antigament es celebrava i enguany s’acaba de recuperar “la rifa dels porcs”, un sorteig que abans es realitzava per aconseguir diners per mantenir la antiga ordre dels antonians, que havien estat fundadors de l’hospital de Sant Llàtzer l’any 1115, fins que amb la desaparició formal de l’ordre, el benefici va anar a parar a l’Hospital de la Santa creu i posteriorment l’Estat va absorbir-lo en la Loteria Nacional.
La venda de números d’aquest sorteig era molt cridanera perquè els venedors de cupons es passejaven per tot el barri amb el parell de porcs que serien sortejats. Un d’ells tocava el flabiol i l’altre el sac de gemecs, de fet, d’això va sorgir una frase popular que diu “voltar més que els porcs de Sant Antoni” Així doncs, aquests porcs deurien acabar ser de carn ben magre de tant voltar, perquè de greix en cremaven durant aquells dies...
 |
| Rifa dels porcs segons un dibuix de M. Moliné |
El fet que et toqués un porc a la rifa de Sant Antoni era la gran festa, no mataven el porcs a l’escorxador, sinó al carrer, davant la casa del guanyador. Allà si concentrava bona part del veïnat i es feia una gran festa. Abans però, no hi havia un servei de neteja com l’actual i el carrer quedava brut de sang i llard durant uns quants dies.. era una cosa un tant fastigosa. La rifa encara es fa avui pel que he vist, i de fet, fa uns anys els diables del barri de Sant Antoni van incorporar un element mític del bestiari festiu que ja és famós, “La porca”, una porca que llança foc!
però bé, més enllà dels porcs de granja que tots coneixem, la tradició de St Antoni també ha influeix en altres animals com sense anar més lluny els “porquets de Sant Antoni”.
Segur que els heu vist alguna vegada, son aquells petits crustacis que es troben sovint a la muntanya, que quan els toques es pleguen en si mateixos i es fan una piloteta.
Però a part del porc si hi ha algun protagonisme històric animal en aquesta festivitat és la dels cavalls, i d’aquests animals ve de la rua dels “Tres Tombs”, un cercavila on antigament la gent que duia cavalls, els qui eren cotxers, traginers o duien tartanes o mules beneïen les seves muntures passant en processó davant el sacerdot, que podríem dir que feia una benedicció en sèrie o en cadena que és precisament el que es celebra avui.
 |
| Porquets de Sant Antoni (font:xtec.cat) |
Sobre l’origen del perquè de “tres tombs” hi ha diverses versions:
Hi ha qui diu que aquest tres tombs eren els que feia el genet sobre les potes del darrera davant del capellà que beneïa la munta, com als “jaleos” que es fan tradicionalment a Menorca per aquestes dates.
Una altra versió parla de els tombs que es feien al voltant d’una creu prop del lloc on es beneïen els animals i una altra diu que la cavalcada es feia circular al voltant de l’illa de cases.
El que si que sabem del cert és que aquell dia fins i tot els traginers més pobres feien un esforç i es gastaven els petits estalvis que tenien en engalanar els cavalls amb decoracions de seda de colors llampants i coses d’aquestes.
Amb el pas del temps el que més ha canviat és la vestimenta. Es va passar de dur el vestit tradicional de vellut d’anar amb espardenyes a anar vestits amb frac, i més enllà de la cavalcada i la zona de Sant Antoni també tenien molta importància els balls.
 |
| Cavalcada dels Tres Tombs segons un dibuix de J. Lluís Pellicer |
Més enllà de la part espiritual de la festa també tenia molta importància la part purament festiva que va prendre especial volada sobretot a partir del segle XIX. Per aquelles dates es van afegir a la festa els veïns de Sants i Hostafrancs, molts d’ells gitanos que ja antigament s’hi havien establert per canviar les rodes dels carros que passaven per la creu coberta i anaven precisament al Portal de Sant Antoni pel que actualment és l’Avinguda Mistral. Els gitanos d’Hostafrancs van donar-li a la festa un toc més desenfadat i entusiasta.
Però a part del portal de Sant Antoni, on ara hi ha el mercat, també hi havia un altre nucli important, la Plaça dels Traginers, una placeta molt maca on ara es poden veure part de les muralles romanes, una plaça que queda amagada rere l’edifici de Correus.
En aquella plaça s’hi organitzaven balls i festes, organitzats normalment pel gremi de traginers.
Amb el pas del temps però, amb la desaparició de la unitat que proporcionaven els gremis també la festa es va anar descentralitzat, i la festa al carrer va anar sent substituïda per la festa a locals privats de les associacions que també muntaven envelats als descampats del Raval. Aquests balls de fets, també eren molt importants ja que era un dia en que les noies i els nois solters intentaven posar-se ben guapos perquè era el dia ideal per trobar parella o prometre’s. Ara això del “ligoteo” als envelats es va perdent, però mira, l’altre dia vaig passar en bici per l’Avinguda Mistral i vaig veure que havien muntat un envelat on hi feien concerts. Així doncs, solters, ja sabeu, a l’atac que se us passarà l’arròs!!
Però si sou dels qui preferiu històries sòrdides recordeu que més enllà de la festa, Sant Antoni també va ser un lloc molt sinistre, on s’hi executaven persones, no només porcs...
 |
| Castanyera segons l'"Auca dels baladrers de Barcelona" |
Hi ha qui li diu Castanyada, qui li diu Tots Sants i qui l'anomena Halloween, però de fet, tots aquests costums ara cristianitzats tenen les seves arrels en la cultura pagana. Inicialment, sobretot per influència dels pobles de cultura celta, el dia de difunts es celebrava el dia 2, de novembre, ja que s’atribuïa a quest nombre un significat màgic. A Casa nostra, ja al segle IX per influència de l’ordre cristiana de Cluny es va passar la festivitat al dia 1, tot i que inicialment el cristianisme celebrava el dia dels difunts cap a la primavera, aportant un sentit de ressurrecció. Posteriorment, al segle XI, l'Abat Oliva fins i tot va arribar a demanar que les guerres, batalles i bandositats s'aturessin per Tots Sants quan va crear les Assemblees de Pau i Treva.
En general, a tota l’àrea de parla catalana existeix a part de la tradició de les castanyes, el tema dels panellets. A Barcelona en concret hi ha diverses coses a tenir en compte sobre el tema. Antigament per Tots Sants, els campaners ferien repicar les campanes de les esglésies durant tota la nit i s’anaven tornant. Entre toc i toc menjaven castanyes. La gent, i sobretot els nens, s’aplegaven per menjar castanyes a les places, fent autèntiques castanyades populars.
Més tard va aparèixer la figura de les castanyeres. Amb el pas del temps, aquest ofici del carrer va ser ocupat sobretot per dones procedents de Galícia, i de fet encara se’n veuen unes quantes de castanyeres gallegues.
 |
| Florista de la Rambla 1904 |
Per cert! Una anècdota molt curiosa que explica Joan Amades és una malifeta estudiantil que solia tenir com a víctimes les castanyeres que s’instal•laven al Portal de l’Àngel. S'instalaven allà perquè a prop hi tenien el cementiri dels empestats, a l'hort del Convent de Jesús, ja fora muralles, on enterraven els qui morien d'aquesta malaltia infecciosa. El Portal de l'Àngel era un lloc de pas gairebé obligatori per anar a visitar aquells difunts per Tots Sants i com a tal, sovint hi paraven els carros. Els estudiants solien lligar la paradeta de la castanyera amb una corda a algun dels vehicles estacionats a la zona. Quan aquest arrencava, Blam! Tota la parada pels aires...
Pel que fa el tema panellets, personalment crec que algun parentiu han de tenir amb aquelles pastes tan típiques del magrib, fetes amb fruits secs i dolç, ja que els primers testimonis ens venen de l’illa de Mallorca, una illa amb un important període de domini islàmic. La qüestió és que a Barcelona Ciutat van acabar sent molt populars, però al principi els panellets normalment no es compraven, es sortejaven. Als antics cafès, sobretot a l’entorn de la Rambla, feien unes rifes on el guanyador adquiria aquests preuats dolços. Era tradició de fet, que els padrins regalessin panellets als seus fillols, igual que per la mona de Pasqua.
A les nits, a les cases, no només aquí a Barcelona sinó també a les zones rurals, les famílies deixaven panellets a taula per a oferir-los als difunts. La tradició deia que el dia de tots Sants els morts inspeccionaven si els seus descendents els recordaven seguint la tradició com tocava i sinó et podien jugar males passades...
Als pobres nens (que per cert, de vegades s’aixecaven a la nit a agafar algun panellet i després tothom ho atribuïa al mort), els deien les avies que si no resaven una oració després de cada castanya, a la nit, els morts els estirarien de les cames.
Tanta superstició junta no ens hauria d'estranyar, ja que la nostra relació amb els morts està molt vinculada a la dels antics romans, que eren supersticiosos a més no poder!
A Barcelona, o a Bàrcino per ser exactes, hi havia com de costum tombes romanes als accessos de la ciutat. Actualment algunes d'elles encara es poden veure a la Plaça de la Vila de Madrid.
Els romans ja tenien un “dia de difunts”, en el qual, les famílies anaven davant la tomba i feien tot un seguit d'ofrenes als difunts. Una d'elles era la “floratio”, és a dir, oferien flors! Exactament com ara fem nosaltres. No fa tant, i potser ara encara passa en gran part, les floristes de la Rambla, en comptes de “fer agost” el que feien era “novembre”!
L’ofrena de flors per part dels romans era de fet “oferir vida”, de la mateixa manera que també es sacrificaven animals, s’oferien olis rituals i vi.
Això si! Com s’oferia això?
 |
| Via sepulcral romana de Barcelona (foto: barnacentre.cat) |
Doncs és ben curiós perquè a la Necròpoli que es pot contemplar a la Plaça de la Vila de Madrid, es veu perfectament. Les tombes tenen un forat, és el forat per les “libatio” és a dir, les libacions, normalment d’olis rituals i vi. Així l’ofrena s’escolava per la terra i finalment anava a parar al cos del difunt que era sota terra. Tot i que la seva ànima era en un altre lloc...
Però segons la religió romana, l'ànima dels difunts no anava al cel. Ves per on la cosa anava al revés. Al cel, a l’olimp, hi havia els Déus, per això només la gent molt rica s’incinerava i la majoria s’enterrava. Quan t’incineren el fum puja. Els Déus prenen l’ofrena. També es cremaven olis essencials o parts d’animals pel mateix motiu. Si el fum puja és perquè l’agafen els Déus. I això encara perviu en cultura Judeo-Cristiana. A l’Antic Testament, Caín agafa una emprenyada amb Abel perquè el fum de la ofrena del germà puja al cel i la seva no, perquè Déu la Rebutja. I l’emprenyada és d'una envergadura considerable tenint en compte que Caín acaba assassinant Abel.
I si no anava al cel l'ànima dels morts, on anava a parar, us estareu preguntant..
La gent normaleta, anava a sota en contes danar al cel, anava a l’Inframon...
L'Inframon no com l'Infern cristià, era simplement el lloc on hi havia tots els morts, però arribar-hi no era tan fàcil. En primer lloc arribaves a un llac tenebrós, i allà un barquer vell i secallut amb una llarga barba blanca anomenat Caront, et portava a l’altra riba, on hi havia les portes de l’Avern, custodiades pel déu Hades i el seu gos guardià de molts caps...
Però aquesta tradició, tot i ser extensible a tota la cultura romana, és molt Barcelonina! Perquè aquest transport públic s’havia de pagar, i els preus també s'apujaven! tot i que la T-10 d'una zona no valia encara. S’havia de pagar amb monedes directament al barquer.
 |
| "La barca de Caronte" José Benlliure 1919 |
Això sí, Caront embarcava primer a qui li donava més diners i després als que menys, i finalment, un dia de cada molts portava als que no tenien res gratis, però havien d'esperar molt, vindria a ser com un equivalent del Purgatori.
Per això és curiós com a moltes tombes, per exemple les de la Via Sepulcral Romana de Barcelona, s’han trobat monedes al costat dels cranis. A la gent se l’enterrava amb les monedes dins la boca per facturar-la (normalment eren d’1 a 3 monedes). El que és molt curiós és que a alguns enterraments visigòtics, que ja son cristians, també s’ha trobat aquest mètode d’inhumació. Potser ho feien per si de cas...
Vaja, que la Castanyada i els costums de Tots Sants tenen més de 2000 anys d'arrelament cultural a la nostra ciutat... Això sí, ara la gent s’encaparra a celebrar Halloween. Alguns nens es pensen que això és de tota la vida i fins i ahir fins i tot es podien veure nens petits sortint de l'escola amb motius referents a aquesta festa. En part és positiu, perquè ens obrim a altres cultures, però hem d'anar amb compte de no perdre els nostres costums propis i les nostres tradicions... De vegades som massa acomplexats i no sabem apreciar el que tenim... Ens sembla que qualsevol cosa, sobretot si la veiem a la televisió protagonitzada per “el chico y la chica popular de la clase en el baile de fin de curso” És super guai!. Això va a gustos però: Jo, sincerament sóc més de castanyes i panellets que de Halloween...
 |
| Sant Ramón de Penyafort entrant al port de Barcelona (IMH) |
Suposo que molts esteu acostumats a participar a les festes de la Mercè de Barcelona. Però en sabeu l’orígen?
Per entendre la presència de la Mare de Déu de la Mercè ens hem de remuntar al segle XIII , quan segons la tradició, Sant Pere Nolasc tingué un somni en el qual uns vells li deien que custodiés una olivera que es trobava enmig d’un claustre. Acte seguit, uns homes barruts apareixien i n’arrencaven les branques. Ell defensava l’olivera i per cada branca que arrencaven en sortien nous brots joves i forts.
Tot capficat amb aquest somni, acudí al seu confessor Sant Ramón de Penyafort a demanar-li el possible significat. Aquest li digué que resés per a descobrir-ho. Pere Nolasc resà a la Mare de Déu de la Mercè i aquella mateixa nit de principis d’agost de 1218, Peren Nolasc, Ramón de Penyafort i el Rei Jaume I tingueren el mateix somni: La mare de Déu de la Mercè, acompanyada d’altres sants, se’ls aparegué dient que fundessin una ordre religiosa destinada a rescatar pels presoners cristians dels Sarraïns.
L’any 1637, tot just abans de la guerra dels segadors de 1640, hi hagué una plaga de llagosta a Barcelona. El Consell de Cent s’encomanà a la Verge de la Mercè prometent fer-la patrona de la ciutat si els lliurava d’aquest mal. I així fou, tot i que el Sant Pare no la ratificà com a patrona fins l’any 1868.
A la Mercè se li atribuïren altres miracles. Un dels més curiosos és que segons la tradició, un mal any en que els Genovesos vingueren a bombardejar la ciutat des de la costa, la Mare de Déu de la Mercè va fer aparèixer uns potents núvols que no només aturaven les bales de canó si no que les feien rebotar contra els atacants, que van desistir en el seu atac.
 |
| Talla de la Mercè (s.XIV) atribuïda a P.Moragues |
Però reprenent el fil, el 1868 el Papa Pius IX ratificà la decisió i a Barcelona se celebrà que la Mercè passava a ser Patrona de la Ciutat. Segons diuen, una bona colla de devots de Santa Eulàlia, fins aleshores patrona junt amb Santa Madrona, acudiren aleshores a l’església de Mercè a llançar pedregades a les autoritats.
Davant això es decidí concedir a Santa Eulàlia el títol de copatrona de la Ciutat.
Durant l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 es declarà a la Mercè també patrona de la diòcesi de Barcelona i la festa començà a prendre volada.
No fou fins 1902 però que la festa agafà caràcter com a festa major de Barcelona. Tenint en compte que Santa Eulàlia agafava en Febrer, es considerà que havia de potenciar-se la festa el Setembre, fou el clarobscur personatge de Francesc Cambó qui la potencià.
A les festes de la Mercè de 1902 es realitzà el primer concurs de castells i també la primera trobada de capgrossos d’arreu del Principat. També es popularitzà la sardana de l’Empordà.
Una de les raons per potenciar les festes de la Mercè era que els barris (abans pobles del pla) tenien encara les seves festes majors i calia una festa per a la gran Barcelona. És per això que actualment, tot i la participació de les colles de cultura popular, les festes de Sants, de Gràcia, del Poblenou, etc... tenen una implicació veïnal molt més forta. La Mercè, per contra, és una festa on l’Ajuntament té més protagonisme i s’hi fan concerts de gran format.
Pel que sembla enguany hem estat de sort però ja és una tradició que els dies de festes de la Mercè Plogui i s’hagin d’anul•lar algunes de les activitats previstes. Diu la llegenda que és Santa Eulàlia, la jove màrtir barcelonina de 13 anys que plora perquè creu que els Barcelonins l’han oblidat....
 |
| Gravat sobre l'aparició del Sant Àngel de la Guarda a Sant Vicens Ferrer |
No sempre s’ha anomenat així, i segons la veu popular fou després d’un miracle succeït en aquell indret que es va decidir rebatejar-la. Al segle XIII, en època de Jaume I la ciutat de Barcelona ja feia un temps que s’expandia més enllà de les antigues muralles romanes.
En aquell temps ja hi havia més gent vivint a l’exterior que no pas a l’interior de la fortificació, i es va decidir erigir un nou recinte de muralles, l’estructura del qual encara es pot endevinar en els carrers actuals de la ciutat. En fortificar-se els nous portals l’indret que ara ens ocupa, aleshores anomenat Portal dels Orbs (dels cecs), era una de les entrades principals a Barcelona i durant un temps la darrera porta que es tancava a les nits.
Diu la llegenda que quan el valencià Sant Vicent Ferrer va venir a la nostra ciutat, segons unes versions l’any 1398 i segons unes altres el 1419, acompanyat per una gran multitud que el seguia, se li aparegué un àngel sobre el portal que en una mà aguantava una corona comtal i amb l’altra aixecava una espasa. En aquestes que Sant Vicent Ferrer li preguntà:
-Àngel de Déu què fas aquí?
I l’Àngel va contestar:
-Guardo la ciutat per ordre de l’Altíssim.
Qui ho va explicar molt bé va ser poeta Jacint Verdaguer, en els seus versos “Sant Vicèns Ferrer”, tot i que a diferència de totes les versions conegudes ell substitueix la corona comtal per un escut amb les quatre barres:
 |
| Àngel Custodi de la Parròquia del Sant Àngel Custodi a Hostafrancs |
sobre’l Portal dels Orbs veyens un Angel
qu’ab ses ales abriga Barcelona.
Axeca ab sa mà Esquerra
l’escut enorme de les Quatre Barres,
mentres sa dreta empunya
una lluhenta espasa que flameja.
Així en l’Apocalipsis
sobre’l portal de Salèm divina
Joan Evangelista vegé un Angel.
Vincèns Ferrer, l’Angel de la nostra terra,
a aqueix Angel del cel axís li parla:
-Quíe ets tu y què hi fas aquí?- Y ell li contesta:
-L’Angel Custodi só de Barcelona
y la guardo per ordre de l’Altíssim.-
A aqueix nom adorable, s’agenolla
Vicèns y ab ell aquella enorme tribu
que com serpent inmensa
al voltant séu en cercles s’es rotllada.
Cau Barcelona de Genolls en terra
y al Creador omnipotent adora
que li ha donat tant sobirà Custodi.
Una història d’aquesta importància no podia passar desapercebuda al nomenclàtor de Barcelona, no totes les ciutats poden dir que tenen un Àngel Custodi que els vigila l’entrada, i això va impulsar que el fins aleshores conegut com el Portal dels Orbs (dels cecs) passés a anomenar-se Portal de l’Àngel.
Aquesta entrada, precedida per un pontet que ajudava a superar el fossar, va inaugurar una capelleta l’any 1466 on hi havia una imatge de l’Àngel Custodi.
Van passar els anys, i el portal tingué nombroses modificacions arquitectòniques, però sempre estigué acompanyat per la imatge d’un àngel amb una corona sobre una ma i empunyant una espasa amb l’altra, fins que l’any 1854 s’enderrocaren les muralles de la ciutat.
Per salvaguardar la imatge va dur-se a la propera església de Santa Anna, on cada primer d’octubre estava establerta la tradició de menjar magranes i castanyes el dia que sota l’escalf de l’Àngel Custodi es donava la benvinguda a l’hivern.
Les embarassades solien acostar-s’hi sempre a menjar magranes aquell dia, ja que deien que aquesta pràctica beneïa als fills amb la saviesa.
Tres anys més tard, el 1857, amb l’annexió d’Hostafrancs a Barcelona es traslladà a aquest barri l’estàtua i se l’acollí en una petita església inicialment depenent de Santa Maria de Sants que es va ampliar i encara avui és coneguda com a església del Sant Àngel Custodi.
En traslladar la figura també es va traslladar la devoció a l’Àngel i l’any 1879 s’establí aquesta festa com a festa major d’Hostafrancs, que encara se celebra als nostres dies.
Ara, si anem a l’església de l’Àngel Custodi d’Hostafrancs ens trobarem a l’altar una imatge de l’Àngel Custodi. Aquesta però, és una reproducció, ja que l’original fou destruïda durant la guerra civil.
Amb tot, el Portal de l’Àngel s’havia quedat sense cap representació de l’Àngel Custodi.
Però Ángel Ferrant Vázquez, un escultor madrileny que havia viscut a Barcelona abans de la Guerra Civil, esperonat per Eugeni d'Ors va fer un obsequi a la ciutat que l’havia acollit tan bé. Per això, va mirar de recuperar alguna antiga tradició de la ciutat que s’estigués perdent.
 |
| Imatge de l'Àngel Custodi del madrileny Àngel Ferrant al Portal de l'Àngel |
Què? Que no l’heu vist mai?, doncs és grandeta l’estàtua, i de nit fins i tot està il•luminada amb un focus... És més, a l’hivern, quan els arbres perden les fulles, fins i tot es pot veure des de ben lluny...
Potser és que no estem acostumats a mirar cap amunt, potser és que ens deixem encegar per les ofertes i les rebaixes i les liquidacions de final de temporada i hem oblidat que Barcelona és una ciutat amb històries i llegendes i no només una “marca” o “la millor botiga del món”.
Si voleu trobar aquesta imatge seguiu la façana lateral de l’edifici del Banc d’Espanya que dóna al portal de l’Àngel i la trobareu.
 |
| Santa Madrona en un goig viutcentista (BC) |
Allà, va fer de minyona d’una dona pagana, que en descobrir la cristiandat de la seva criada la va lligar per impedir que anés a missa i la va fuetejar.
Quan la mestressa no hi era, va aparèixer un àngel i la va deslligar. Així Madrona va poder anar finalment a missa, però en assabentar-se la dona de la casa, la va tornar a lligar i aquest cop la fuetejà amb tanta ràbia i tanta força que la va arribar a matar.
Va anar passant el temps i el cos incorrupte de Santa Madrona va caure en l’oblit fins que el compraren uns comerciants francesos per dur-lo a Marsella.
El trajecte en vaixell fou plàcid fins que, de sobte, una gran tempesta va fer enterbolir el mar. Els mariners creien morir, però de sobte, unes orenetes varen començar a cantar avisant-los que a prop s’hi veia terra ferma.
Els tripulants van alçar la vista i van veure la muntanya de Montjuïc i van aconseguir acostar-s’hi.
Un cop desembarcats, van establir com a prioritari protegir el cos incorrupte de la santa, i el van deixar sota cobert en una ermita de la muntanya dedicada a Sant Fruitós.
Passada la tempesta, els comerciants intentaren tornar a embarcar el cos de Santa Madrona rumb a Marsella en diverses ocasions. Però cada vegada que ho feien tornava a ploure a bots i barrals. Finalment, van entendre que el cos de la santa volia romandre a Barcelona, la seva ciutat natal. Segons la tradició aquesta ermita fou construïda prop d’una vil•la romana on hi vivien els pares de la santa.
Amb el pas del temps, l’ermita de Sant Fruitós va passar a anomenar-se de Santa Madrona, per guardar-hi les relíquies de la Santa. Aquest petit edifici és ara l’única ermita que resta dempeus a la muntanya de Montjuïc, però antigament tota la muntanya estava plena de petits temples disseminats que la gent anava a visitar els diumenges .
 |
| Estat actual de l'ermita de Santa Madrona |
Diu una llegenda que fa molt de temps quan les libèl•lules eren grosses i ràpides com una àguila el Diable, enfurismat pel culte a Santa Madrona, va voler fer volar pels aires la muntanya de Montjuïc per esmicolar-la, fer-la caure sobre Barcelona i deixar la ciutat colgada. Aleshores va convocar a tots els dimoniets que tenia escampats pel territori que vinguessin a una hora convinguda a les hortes de Sant Bertran muntants sobre libèl•lules. Un cop concentrats van començar a excavar un túnel per a fer esclatar posteriorment la muntanya, però en aquell precís moment, Santa Madrona va sortir de la seva ermita i els va fer el senyal de la creu. Els dimonis es van escampar corrents, però van quedar aturades
davant la cova totes les libèl•lules que havien de servir de muntura als dimoniets. Santa Madrona, en veure que no fugien davant el senyal de la creu, les va beneir. Les va fer més petites, perquè mai més servissin de cavalls a les forces del diable i els va encarregar dues missions: Havien d’espiar les malifetes dels dimonis i també observar les obres que la gent feia en favor de Déu per comunicar-les al Diable i fer-li venir tanta ràbia que s’estirés els pèls de la cua... És per això que ara coneixem aquests animalons pel nom d’”espiadimonis”.
 |
| Ermites de Motjuïc en un gravat vuitcentista acolorit per Jordi Peñarroja |
Després de la desfeta de l’onze de setembre, la comunitat dels caputxins de Santa Madrona es traslladà amb les despulles de la santa al Convent dels Caputxins, que fou incendiat a la primera bullanga de 1835 donant lloc posteriorment a l’actual Plaça Reial. Les relíquies foren aleshores traslladades a l’església gòtica de Sant Miquel, que més tard fou enderrocada en el context de la revolució “Gloriosa” de 1868 generant el que ara coneixem com a plaça de Sant Miquel, que està rere l’Ajuntament, aquella on han instal•lat fa poc el polèmic monument als castellers.
 |
| Portalada de l'església de Santa Madrona després de l'incendi de 1909 |
Per si els trasbalsos històrics de les relíquies de Santa Madrona encara us semblen poc accidentats, el 1909 en el context de la Setmana Tràgica aquestes van ser cremades juntament amb el mobiliari de l’església.
Però si ara aneu a l’església de Santa Madrona, encara hi trobareu una relíquia que havia estat salvada de la crema per Evelí Bulbena i Estrany, de l’Associació de Pessebristes de Barcelona, ja que anys enrere havia estat donada per part dels caputxins a una feligresa amiga dels Bulbena.
Amb tot, malgrat la majoria dels barcelonins ho ignorin, Santa Madrona és encara patrona de la nostra ciutat, i comparteix aquest títol amb La Mercè i Santa Eulàlia.
Si de Santa Eulàlia ja dèiem que era la patrona oblidada, la pobre Santa Madrona ja es pot considerar la patrona oblidadíssima, com apuntava en el seu moment la Júlia Costa.
Però igual que amb Santa Eulàlia, la tradició de Santa Madrona s’està tornant a recuperar. Un cop l’any s’organitza a l’antiga ermita, amagada rere el Museu Nacional d’Art de Catalunya, l’aplec de Santa Madrona, on s’hi celebra un dinar i nombrosos actes religiosos i culturals on es pot entrar a la capella. L’aplec, per motius meteorològics, es trasllada unes setmanes més tard, després de Pasqua.
Si voleu saber més sobre la nostra patrona oblidadíssima us recomano l’apunt que va fer fa temps en Joan Arimany a la seva Devocioteca o i pels temes historico-arquitectònics,el llibre d’en Jordi Peñarroja “Edificis Viatgers de Barcelona”.
 |
| La costeruda baixada de Santa Eulàlia |
L'Eulàlia, era una noia de 13 anys molt valenta i amb molt bon do de paraula, com la mateixa etimologia grega del seu nom indicava: Eulàlia, la benparlada.
Era una cristiana filla de la vila de Sarrià, que es dedicava a pasturar oques i que no va néixer precisament a la millor època per a ser cristiana. L’any 304 dC. l’Emperador romà Dioclecià, decidit a acabar amb la fe cristiana que amenaçava el culte imperial, havia nomenat Dacià, un personatge precedit per la seva fama de cruel i anticristià, com a governador.
Veient la forta marginació i repressió que els homes del governador aplicaven contra la comunitat a la qual Eulàlia pertanyia, la noia va decidir armar-se de valor i baixar a Barcino per intentar persuadir el governador amb els seus excel•lents dots d’oratòria.
Dacià, sentint-se impotent davant les argumentacions de la noia, no veié més sortida que la força bruta i, interpretant les reivindicacions de la cristiana com una intolerable mostra d’insolència juvenil, va ordenar que li fossin aplicats tants càstigs com anys d’edat tenia.
La jove Eulàlia fou conduïda i engarjolada totalment nua a la presó, situada, segons la veu popular, al carrer Arc de Santa Eulàlia, on una petita capella aixopluga avui una imatge de la màrtir.
L’estretor del carrer ha ajudat els més fantasiosos a alimentar una llegenda que explica que aquesta via fou condemnada des d’aleshores a no veure mai la llum del sol per haver estat la masmorra de la màrtir cristiana de la ciutat.
Prenent aquesta reclusió com a primer suplici va començar un martiri insuportable, no absent d’un cert regust de sadomasoquisme i perversió.
L’Eulàlia va ser assotada pels carrers, li van obrir les carns amb grafits i arpons, van marcar-la amb ferros roents, la van obligar a mantenir-se dempeus sobre un braser i li van cremar els pits. Per si això no fos prou, li van gratar les nafres amb pedra tosca i les hi van ruixar amb oli bullint per passar després al plom fos.
Acte seguit van passar al suplici que va esdevenir el més famós fins els nostres dies: la van ficar dins una tina amb vidres trencats i estris punxants i la van llençar carrer avall 13 cops, com anys tenia. La llegenda diu que aquest martiri fou aplicat al lloc que ara coneixem amb el nom de Baixada de Santa Eulàlia, un carrer que fa pendent i mor al carrer Banys Nous, on se situava antigament el límit de la ciutat romana. Allà hi podem trobar avui una capelleta amb la imatge de Santa Eulàlia i uns versos del poeta Jacint Verdaguer que rememoren aquell episodi:
“Veyent acostar les flamestambé recula Dacià;la tanca dins una tinaque té sagetes per claus,tota encerclada de glavisy ganivets de dos talls.Baxada de Santa Eulalia,tu la veres rodolard’un abisme a l’altre abismeper aquells rostos avall,dexant per rastre en les herbesun bell rosari de sanch.”
 | |
| Crucifixió de Santa Eulàlia (interior de la Catedral) |
Tot i això, els romans no es van quedar contents, i seguint les ordres de Dacià, van aplicar-li tres turments més per tal d’arribar als 13 als quals se l’havia castigat.
La van llençar nua dins una petita habitació plena de puces, la van passejar despullada pels carrers de Barcelona i finalment fou crucificada en una creu en forma d’ “X” condemnada a una postura indigna.
La veu popular indica diferents llocs per a la seva crucifixió: la plaça de l'Àngel, el pla de la Boqueria i també la plaça del Pedró, on actualment es conserva un monument que la recorda.
Diuen que en el moment de la seva crucifixió es va produir un miracle, va caure una nevada sobre el cos nuu de l’adolescent, que la va tapar de les mirades lascives dels barcelonins.
Un cop morta, uns cristians van anar a recollir el seu cos, i mentre s’hi acostaven van veure com li sortia un colom blanc de la boca, que s’alçava harmoniosament fins els cels. Era la seva ànima.
Els cristians van enterrar el seu cos, i posteriorment, entrada l’edat mitjana, va ser amagat per tal d’evitar que els musulmans el profanessin.
Durant els temps de Carles el Calb, el rei va cridar al bisbe franc Frodoví i a l’Arquebisbe de Narbona per tal que anessin a Barcelona a trobar el cos de Santa Eulàlia. Ho van intentar, l’Arquebisbe es va donar per vençut i va marxar, però el bisbe Frodoví va insistir en la recerca fins que, fent uns cops amb el bàcul sobre una llosa que es trobava a l’antiga església de Santa Maria de les Arenes -on avui hi ha Santa Maria del Mar- va notar un buit i allà va descobrir l’antic sepulcre de Santa Eulàlia que havia restat amagat.
 |
| Algunes de les 13 oques del claustre de la Catedral |
L’any 877, doncs, es traslladaren les despulles de Santa Eulàlia al que ara és la Catedral. Diu la tradició que arribant a les muralles romanes, el fèretre començà a pesar cada cop més i més fins el punt que abans de poder entrar a la ciutat, els portadors del cos de la santa van haver de deixar-lo a terra.
En aquell moment va aparèixer un àngel a les portes de la ciutat, assenyalant un canonge amb el dit. Aquest es plegà de genolls confessant que s’havia guardat un dit del peu de la santa com a relíquia.
El bisbe va ordenar que cremessin el dit per comprovar si realment es tractava d’un dit de Santa Eulàlia, i malgrat la força del foc, aquest va romandre incorrupte demostrant el seu origen sacre. Un cop posat el dit al lloc corresponent, el fèretre pogué traspassar el terreny que ara ocupa la plaça de l’Àngel, que rep el nom precisament per aquesta llegenda, i es va traslladar dins les muralles.
Més tard, ja al segle XVII, es va encomanar la fabricació d’una escultura representant l’àngel protector de les despulles de Santa Eulàlia a l’argenter Felip Ros que actualment es conserva el Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, tot i que podem veure’n una rèplica a la mateixa plaça de l’Àngel.
Al claustre de la Catedral a més, sempre hi podem trobar tretze oques que ens recorden la dedicació l'edat i el nombre de martitis que va patir la patrona
És opció de cadascun de nosaltres creure's o no aquesta fantàstica història, bastant inversemblant tenint en compte que hi ha documentació anterior amb una descripció gairebé idèntica dels esdeveniments per al cas de la Santa Eulàlia de la ciutat de Mèrida.
 |
| Penó de Santa Eulàlia a primera línia de foc el 1714 segons Antoni Estruch |
L’existència d’una heroïna mítica, d’esperit jove i valent, que s’alçà contra l’opressor en defensa dels seus i moguda per ideals de justícia serà en els temps futurs precisament el que necessitarà la ciutat com a inspiració en moments molt difícils.
El 1687 però li sortí competència a Santa Eulàlia. Barcelona es va veure atacada per una terrible plaga de llagostes* i els barcelonins desemparats s’encomanaren a la Verge de la Mercè. Quan van marxar les llagostes, el Consell de Cent va decidir donar a la Verge de la Mercè el títol de Patrona de la Ciutat, que fins aleshores havia ostentat Santa Eulàlia en solitari.
Passats un munt d’anys, el 1868, el Papa Pius IX ratificà la sentència, concedint un copatronatge a la Verge de la Mercè.
És per aquest motiu que la veu popular justifica les pluges que de tant en tant es donen el mes de setembre quan es celebren les Festes de la Mercè. Santa Eulàlia plora perquè molts barcelonins ja l’han oblidat. Enguany però crec que veient el nivell de les festes d'aquesta setmana, tindrem una Mercè sense pluges.
Apa, ara ja podeu anar fent boca per la xerrada de llegendes del dimecres que ve.
*= Se sobreenten que parlem d'una plaga de llagostes de terra, si fossin llagostes de mar, no es diria plaga si no més aviat mariscada...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
distinció
Mapa
Navega per les altres barcelones
Membre de:
Aplicacions
Altres Barcelones és el 1r partner mundial en català de Google Field Trip. Descarrega l'app clicant el logotip
obra de Dani Cortijo està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons