Miquel Badia i Justo Bueno: separats més enllà de la mort

Miquel Badia i Capell

Va haver-hi un temps en què el catalanisme republicà i l’anarquisme anaven de la mà. Aquell temps idíl·lic en què Lluís Companys era advocat de sindicalistes de la CNT i Salvador Seguí era un anarquista que no tenia miraments a explicar el catalanisme popular davant els companys madrilenys. El temps en què FrancescLayret preconitzava la unió d’un moviment obrer republicà, catalanista i d’arrel llibertària. Aquell temps va ser truncat pels pistolers a sou de la patronal i amb el suport dels carlins en una neteja de quadres polítics i sindicals sense precedents.

Només després d’aquell vessament de sang el dictador Miguel Primo de Rivera va ser capaç d’imposar el seu règim al carrer, amb el suport de bona part dels “catalanistes” conservadors de la Lliga, tot sigui dit.

En aquell ambient, dos germans de Torregrossa, en Josep i en Miquel Badia i Capell, van venir a Barcelona a trobar noves oportunitats. En Miquel treballava atenent clients a una farmàcia de Gràcia i això el va fer connectar amb ambients del CADCI (Centre Autonomista de Depenents de Comerç). Va ser allà on va conèixer Macià i va decidir militar a Estat Català.

Miquel Badia va anar guanyant-se la confiança de l’avi Macià fins el punt de formar part de la seva guàrdia personal. Tot el tema militar, de seguretat i de defensa el tenia totalment fascinat. Ja havia estat empresonat per un intent d’atemptat fallit contra Alfons XIII quan l’any 1931 li van ser encomanades tasques de seguretat per defensar la Generalitat.

 En Miquel era un personatge clarobscur, incòmode i fatxenda. Els seus escamots, d’estètica militar, detenien vaguistes anarquistes i els aplicaven pallisses sistemàtiques. En diversos casos,  a comissaria, els seus homes simulaven afusellaments posant els detinguts de cara a la paret i disparant-los per sobre les espatlles mentre els tiraven pedres a l’esquena. Alguns d’ells van acabar amb greus problemes psicològics.

Enterrament dels germans Badia

També és conegut l’assalt per part dels seus homes de la revista satírica “El be negre” acusant-los d’haver fet befa de l’alcalde Aiguader. Tot i que ells no s’estaven de rebentar mítings de corrents de la pròpia ERC que no els fossin favorables quan calgués.  En aquells temps era conegut amb el sobrenom de “Capità Collons”.

Ja amb Companys al poder i com a cap del servei de policia va fer detenir el jutge i el fiscal que jutjaven al seu amic Josep Maria Xammar, cosa que li va valer el cessament.

Al propi Parlament català, diputats de la pròpia ERC i també d'un sector de la Lliga s’havien titllat despectivament l'actitud dels escamots d’en Badia com “els nostres aprenents de nazis”

Tot plegat, ens ajuda a entendre per què quan la Generalitat va encapçalar la revolta d’octubre del 1934 els anarquistes s’abstinguessin de col·laborar-hi, sent aquesta una de les raons principals del seu fracàs. Certs ponts d'antiga camaraderia s'havien dinamitat per culpa de les intransigències, sectarismes i violències incomprensibles d'alguns actors tant de la FAI com de la Conselleria d'Interior.

Després d’aquests fets ambdós germans Badia s’exiliaren (en Miquel a Colòmbia i en Josep a Alemanya).

Miquel Badia tornà a Catalunya amb el triomf del Front Popular l'any 1936, però poc va poder gaudir del retorn perquè el 28 d’abril fou assassinat amb el seu germà en sortir de casa a Muntaner amb Diputació. Tants eren els seus enemics que van haver-hi diverses hipòtesis: els pistolers de la FAI, falangistes o bé algú relacionat amb Companys, ja que ambdós competien per la mateixa dona aleshores segons algunes tesis.

Justo Bueno Pérez

Finalment la història ens diu que els assassins van ser uns pistolers anarquistes. Qui va matar concretament en Miquel Badia fou Justo Bueno Pérez, un homenot que ni de “justo” ni de “bueno” no en tenia gaire. Era una bona peça i tot un personatge...

Els periodistes Josep Maria Planes i en Avel·lí Artís-Gener (Tísner) van investigar el cas. El primer va aparèixer mort a la Rabassada i el segon marxà amenaçat a l’exili.

En poc temps també fou assassinat el policia encarregat d’investigar el cas, Jaume Vizern, després de ser segrestat per quatre persones quan sopava al bar Velòdrom del carrer Muntaner.

La camarilla d’en Justo Bueno eren els germans Ruano, d’origen argentí, i en Martínez Ripoll. Als inicis de la Guerra Civil van estar vinculats a diverses matances indiscriminades i abusos a Fraga, Pina i Plensa, que van obligar a una depuració interna a les files anarquistes.

Aquest grupet de perles va incautar un garatge al carrer Casanova 29, prop de la Gran Via, amb la premissa de fer reparacions de vehicles. Curiosament el lloc encara existeix amb el nom de G.R.A.T.S.A. amb entrada pel número 23 (l'entrada pel número 29 encara existeix però no n'és la principal) que ocupa tota una illa interior de l’Eixample.

Garatge on Bueno i Martínez van enterrar les seves víctimes

El febrer de 1937 van enterrar el cadàver d’un aviador francès anomenat Jean-Marie Moureau. El francès volia vendre un model d’avió als antifranquistes però fou assassinat i l’avió desmuntat. Els diners de la transacció se’ls van quedar ells i van dir que el francès els havia traït, marxant amb els diners i l’avió.

Amb el temps sembla que Justo Bueno i Martínez Ripoll van sospitar que els germans Ruano volien marxar amb el botí i Bueno va ser l’encarregat de citar telefònicament als germans i les seves parelles  al garatge de manera esglaonada en un engany per a que fossin executats i enterrats sota el garatge amb l’aviador francès.

Les autoritats franceses van demanar pel seu ciutadà a la policia, que finalment va descobrir el macabre ús extraoficial de l’aparcament.

Justo Bueno fou traslladat a la Model i d’allà a Manresa, d’on va aconseguir fugir gràcies a uns companys de la FAI.

La coincidència va fer que la vídua de l’aviador el reconegués passejant per Marsella i França li va fer complir l’extradició, juntament amb Martínez Ripoll, demanada pel govern republicà de Negrín.  El dia de l’entrega a Portbou de 1940 Franco ja era al poder i van ser lliurats a les autoritats franquistes.

Tomba dels germans Badia (Wikimedia Commons)

Justo Bueno davant els vencedors va esgrimir ser un perseguit pels catalanistes i els comunistes i d’haver estat l’assassí del separatista Miquel Badia, fets pels quals fou alliberat. No només això sinó que a més fou condecorat pel feixisme i va col·laborar-hi.

Quan campava lliurement per la Rambla fou reconegut pel nou comissari cap de la brigada político-social franquista Pedro Polo Borreguero, temible repressor feixista, home que admirava molt Miquel Badia, de qui havia après mètodes de tortura i delació contra els anarquistes i també amb el seu ajudant d’inspector Pedro Quintela, qui esdevindria un “caçador de maquis” i també admirador del Capità Collons i company de repressions.

A causa de les acusacions dels vells companys dels moments més foscos d’en Miquel, Justo Bueno finalment fou afusellat al camp de la Bota el 10 de febrer de 1944 i enterrat a la fossa comuna de Montjuïc.

A l’altra punta del cementiri reposen les despulles dels germans Badia en un fèretre gravat amb una bandera estelada.

El nom de Justo Bueno al Fossar de la Pedrera (@germansbadia)

En Justo Bueno Pérez reposa prop de la tomba de Companys i paradoxalment el seu nom es pot veure encara gravat en una de les columnes que encapçalen l’entrada al fossar de la pedrera dedicades als immolats per les llibertats de Catalunya però apareix com en un pedaç, ja que en diverses ocasions, militants d’Estat Català n’han esborrat el nom amb una escarpa i un martell, i s'ha restaurat cada vegada. (clica aquí per veure'n un vídeo)

El separatista Miquel Badia, de simpaties ambigües, i  l’anarquista Justo Bueno, que no fou ni “justo” ni “bueno":  dos personatges amb una biografia clarobscura. Enterrats ben lluny l’un de l’altre en un mateix cementiri, enfrontats més enllà de la mort, en discòrdia eterna.

Al mateix cementiri, el catalanista republicà Layret i l’anarquista Seguí: enterrats molt a prop l’un de l’altre en concòrdia per tota l’eternitat.

Diferents maneres de lluitar, diferents maneres de  viure i diferents maneres de morir...

PD: Sé que aquest article pot aixecar polseguera. Sovint, les cròniques han minimitzat quan no han ocultat directament de manera interessada les actuacions absolutament intolerables moralment tant d'en Miquel Badia com d'en Justo Bueno, per fer-los servir com a arma ideològica en l'actualitat. Amb mi, que no hi comptin. La nostra història és plena de millors referents d'humanitat, dignitat i fidelitat als propis principis, ja ho vaig comentar fa un temps... i no fa gaire ho vaig recordar. De vegades fa por com certs ideals que poden ser lloables es nodreixen d'individus acrítics i sectaris que justifiquen qualsevol cosa si la fan "els seus" i ataquen de manera obsessiva qualsevol que ho qüestioni.