Evolució de l'enllumenat públic a Barcelona i els seus vestigis actuals

Teiera en una auca de processió del s.XIX

Avui el que farem serà una repassada històrica sobre com ha anat evolucionat l’ellnumenat públic a Barcelona i els vestigis que ens ha deixat.

Que els carrers estiguin il•luminats de nit per a que ens hi puguem veure ens sembla la cosa més normal del món. Però de normal no en té res. Abans, els barcelonins funcionàvem d’acord amb el ritme que ens marcava el sol.

Quan marxava el sol, tothom cap a casa, muralles tancades i a dormir! La il•luminació era aleshores molt minsa, un només s’hi podia guipar gràcies als ciris que hi havia posats a les capelletes de sants que hi havia pel carrer. Explica fins i tot una llegenda, que un cavaller al qui perseguien de nit per matar-lo va tenir la sort que es va produir un miracle. Quan passava per davant d’una d’aquestes capelletes, la imatge va bufar els ciris, tot va quedar a les fosques i va poder fugir.

En aquells temps hi havia pels carrers gent amb torxes que es dedicava a acompanyar la gent amunt i avall si havia d’anar de nit, i els cobrava segons el consum de la teia i el temps del recorregut, eren com uns taxistes de la llum, per entendre’ns. Els dies de festa grossa el que es feia és encendre les teieres que es repartien per la ciutat, que eren estructures que aguantaven fogueres alçades i eren controlades per gent amb una bara llaga.

Politja provablement emprada per llums d'oli (Foto: Enric Borràs)

L’any 1752 comencen a instal•lar-se llums d’oli pels carrers de Barcelona. Aquest sistema va perdurar molt en el temps, fins el punt que algunes persones grans encara ho van veure quan eren petites. De vegades eren penjades enmig dels carrers a una certa alçada, i per repostar més oli, encendre o apagar, es feien baixar amb un sistema de politges que encara ens ha deixat alguns vestigis.

Al segle XIX El professor de l’escola de química Josep Roura va instal•lar el primer llum de gas de la ciutat extreta de la destil•lació mineral i ho va fer a la Llotja. Així doncs, les classes de dibuix que s’hi feien eren l’enveja de tothom, fins el punt que el mateix Rei Ferran VII en una visita que va fer a Barcelona ho va veure i va manar que en posessin a Madrid uns anys més tard.

L’any 1841, Carles Lebon guanya el concurs públic obert per l’Ajuntament de Barcelona per subministrar la ciutat d’aquesta substància. És així com es funda la societat anomenada Sociedad Catalana para el alumbrado de Gas, que més tard es diria Catalana de Gas.

Fàbrica de Gas de Lebon (Barcelona á la vista)

Es crea aleshores una fàbrica de gas a la Barceloneta de la qual encara en queden vestigis, la torre i una instal•lació modernista, l’estructura metàl•lica del gasòmetre i fins i tot les oficines centrals, que eren a la Via Laietana, on ara hi ha l’H&M, on hi havia hagut durant molt de temps el museu del gas. Els fanals de gas eren autèntiques meravelles artístiques!

Quan es van inaugurar els primers fanals de gas l’expectació va ser màxima. En posar-se’n 2 davant Santa Maria del Mar diuen que es van fer proves i un home podia llegir el diari i una dona teixir roba fosca des de la cantonada amb el carrer sombrerers!

Fill dels fanals de gas també és en Pere Bufa, un personatge popular que segons deien, era molt alt i es dedicava a anar darrere els fanalers apagant els fanals. La canalla gaudia molt de l’espectacle.

Al gas de carbó li va sortir durant un temps un altre tipus de gas anomenat “schiste”, que sí, sona com un acudit. Però es veu que era extremadament inflamable i perillós, així que no va perdurar gaire. El que sí que va ser una alternativa real van ser els llums de petroli, que arribaven allà on no hi havia canalitzacions de gas. Al Carrer Amargós encara es conserven unes rajoles que recorden el primer fanal a petroli, instal•lat en aquell carrer.

Els primers fanals de gas segons Ramon Torres

Al gas va seguir il•luminant la ciutat fins als anys 60! Però paulatinament l’electricitat li ha

via anat guanyant terreny. Recordeu una carta misteriosa sense remitent que vàrem rebre fa temps? Doncs era la Sra. Pilar Feixes, que precisament ens parlava de la història d’un familiar llunyà seu que havia descobert el seu pare quan refeia l’arbre genealògic de la família.

El familiar era Tomàs Josep Dalmau García, que junt amb l’enginyer Narcís Xifra van ser els pioners de l’energia elèctrica a Catalunya i tota Espanya! Abans fins i tot de la Canadenca i també del telèfon. Tot i això son personatges oblidats per la història injustament. Com a anècdota, en les primeres proves d’il•luminació amb arc voltaic (abans que Edison inventés la bombeta i tot), Dalmau es va quedar cec per un temps!

L’1 d’octubre de 1865 davant la disjuntiva de l’Ajuntament de si contractar l’enllumenat públic a la Sociedad Española de Electricidad de Dalmau i Xifra o seguir amb el gas de Lebón, va il•luminar un carrer amb gas i l’altre amb electricitat. La gent va quedar meravellada amb la potència de l’electricitat, però el gas seguia sent molt més econòmic. Els diversos problemes financers de la Sociedad Española de Electricidad van fer que aquesta s’ensorrés, i amb el pas del temps, els noms de Dalmau i Xifra van passar a l’oblit, i tothom dóna a La Canadenca el títol de pionera en l’electricitat.

! El pare de la Pilar, de fet, va morir a causa d’un infart mentre tornava de l’arxiu per redescobrir la història d’aquest familiar, des d’aquí li volem fer el nostre petit homenatge.