Altres Barcelones

Capella del Sant Crist dels Segadors a Sant Andreu del Palomar

Era un 7 d’e juny, dia de la festivitat de Corpus Christi, a la ciutat de Barcelona. Uns 500 segadors rondaven, com cada any, per trobar algú que els contractés per la collita. Aquell any però, no venien amb gaire bon humor.

Feia temps que durava la guerra de la Corona Espanyola amb França i si no tots, almenys la majoria havien hagut de suportar les impertinències dels soldats castellans que s’allotjaven a les seves cases cometent abusos. El maig passat, Santa Coloma de Farners havia estat arrasada per la tropa de l’Agutzil Reial Montrodon després que els seus vilatans s’haguessin negat a allotjar les tropes. El dia 22 de maig un contingent de segadors provinent de la Capella del Sant Crist dels Segadors de Sant Andreu havia entrat violentament a la ciutat per alliberar el Diputat Francesc de Tamarit, que havia estat empresonat per enfrontar-se als interessos de la monarquia.

La tensió en l’ambient gairebé es podia tallar amb un ganivet. Només calia una petita guspira per fer esclatar les ires camperoles.

De sobte, a quarts de nou del matí, un fadrí velluter que havia estat servidor de Montrodon es va fixar en un dels segadors mentre caminava pel carrer Ample. Li semblava sospitós i va disposar-se a registrar-lo, a la qual cosa el camperol es negà. De les paraules van passar als renecs, i dels renecs a les mans. De sobte el fadrí treié un coltell i el segador rebé unes ganivetades.

Aquesta fou la guspira que calia. En pocs minuts diversos segadors que voltaven per la Rambla es van unir per anar a assaltar la casa del Virrei Dalmau de Queralt, a la part baixa de la mateixa Rambla, amb intenció de cremar-la. Entremig del rebombori se sentí un tret de mosquet i un dels segadors va caure abatut. Les autoritats locals assistiren a l’indret per a contenir els segadors juntament amb els bisbes de Barcelona, Vic i Urgell, aconseguint desviar-los Rambla amunt per conduir-los fora de la ciutat . El Dietari del Consell de Cent en deixà constància documental:

“Y encontinent que ho saberen, dexaren lo ofici y lo bisbe que deia de pontifica’l y, acudint a la casa del virrei per remediar aquesta inquietud trobaren la gent molt alterada a ocasió que de casa del virrei havien tirades algunes mosquetades de les quals veren allí mort un segador. Y no obstant això, se remedià dit avalot, y desviaren tota la gent avalotada, y deixant dit palácio ab guarda de tres companyies molt numerosas, que tenien bastant ben guarnida tota la sala de sa casa.”

En aquell moment però, les ires no es van apagar i els atacs es generalitzaren contra partidaris reials i funcionaris de la monarquia.

A l’alçada del carrer del Carme assaltaren la casa d’un tal Gabriel Bernat, Fiscal de l’Audiència, cremant les seves pertinències davant la porta mateix.

Davant la violenta situació, el Virrei Santa Coloma decidí refugiar-se a la fortalesa de les Drassanes, però malgrat els consells de les autoritats, es negà a fugir en una galera creient que això encara esperonaria més la revolta. Després de la casa de Gabriel Bernat, foren atacats els domicilis del membre del jutge de l’Audiència, Rafel Puig i el del lloctinent del Mestre Racional de l’Audiència, Guerau de Guardiola. Els consellers hi acudiren intentant calmar la situació, però ja era massa tard.

Durant els saquejos no es realitzà cap tipus de pillatge. Només les imatges sacres es van salvar del foc. La resta, diners, joies, roba i mobiliari foren calcinats.

Tot i això varen aconseguir calmar els segadors que eren davant la casa de Guardiola, acompanyant-los a abandonar la ciutat pel Portal Nou:

“Y ab los medis més suaus que ens fou possible per estar en aquella ocasió, los que poguérem obrar procuràrem lo desvio de dits segadors, dels quals nos seguiren un gran número, encaminant-se al portal de Sant Antoni fins a traure’ls fora d’ell.”

Però no tots els van seguir, alguns es van desviar:

“Y per ésser molt gran lo número de segadors, alguns d’ells per abreviar lo camí, se encaminaren per un carreró que ix de la muralla, en lo qual tenia sa habitació lo marquès de Villafranca.”

A quarts de tres del migdia els segadors assaltaren les cotxeres del Marquès de Vilafranca i durant el setge, alguns criats dispararen des de la finestra aconseguint matar un altre segador. En aquell moment va córrer la falsa notícia que un dels criats del Marquès havia mort un conseller. El rumor s’estengué com una taca d’oli arribant als segadors que ja havien marxat. Aquests últims tornaren a introduir-se a la ciutat pel mateix portal pel qual havien marxat i davant les veus que deien que els criats que havien mort un conseller s’havien refugiat a les Drassanes. Hi acudiren en massa units amb una bona colla de barcelonins que, per variar, s’havien apuntat a la gresca.

Entre dos i tres mil persones es van acumular als voltants de les Drassanes amb la intenció d’assaltar-les.

Una galera s’acostava cap a la fortalesa per salvar els que s’hi refugiaven a dins. Inesperadament els revoltats van aconseguir el control de la Torre de les Puces del Baluard de Santa Eulàlia (on ara hi ha la plaça del Portal de la Pau) i van poder abatre-la.

El Virrei Santa Coloma, extenuat i ferit, va intentar escapar-se entre les roques de la línia de mar en direcció a Montjuïc, però en l’intent, fou apunyalat per un grup de revoltats.

Més tard, a les onze del vespre, la companyia de sabaters va descobrir el cadàver del Virrei entre les roques. Al Consell de Cent, els consellers es varen assabentar de la notícia.

“I tenint-ne notícia los consellers encontinent acudiren allí per a facilitar la quietud d’esta gent. Y demanant de dit virrei, no el trobaren alli, ni entengueren a on era. Y estant ja assossegat aquest tumulto, s’en tornaren en Casa de la Ciutat. Y allí entengueren que l’havien trobat mort fora de la ciutat, al peu de la muntanya de Montjuïc, aserca de Sant Bertran, a unes penyes junt al mar.”

Aquest fet provocà una cadena de conseqüències que va dur el Principat de Catalunya a la revolta, passant a formar part voluntàriament, durant un temps, dels dominis francesos i a la proclamació d’una efímera República Catalana, en temps de monarquies absolutes. També va ocasionar la Batalla de Montjuïc del 26 de gener de 1641 una de les grans victòries catalanes als camps de batalla.

Mentrestant, aprofitant que un gruix important de les tropes castellanes es trobava lluitant contra els rebels catalans, a l’altra banda de la península, Portugal va nomenar rei el Duc de Braganza proclamant la seva independència.