Els trams ocults de la muralla romana de Barcino

Descarregueu aquest mapa en PDF Clicant aquí o a la imatge

Els primers habitants de la Barcino romana, els primers barcelonins, van arribar a finals del segle I a.C. I es van instal·lar al voltant del que en era medieval es va conèixer amb el nom de Mont Tàber, un turonet que tenia el seu cim a l’actual Carrer Paradís. La majoria dels primers pobladors de la nova colònia eren legionaris veterans provinents de la Península Itàlica. L’emperador August els havia portat uns anys abans a Tarraco per dirigir-se posteriorment al nord de la Península Ibèrica per combatre els càntabres.

En època romana Barcelona era una ciutat més aviat petita, no ocupava més de dotze hectàrees i no es podia comparar, sota cap concepte, a la gran Tarraco, que era la capital de l’Hispania Citerior.

Possiblement la primera fortificació que es va enlairar a la ciutat fou una empalissada que envoltava el castrum o campament militar. En veure que l’assentament prometia perdurar en el temps, més endavant es van reforçar els murs amb pedra. La fortificació tenia un perímetre d’uns 1.350 metres i constava de quatre portes d’accés a la ciutat que estaven situades als extrems dels dos carrers principals: el cardus i el decumanus. El cardus, que travessava la ciutat de nord a sud, travessava els actuals carrers Baixada de la Llibreteria, Plaça Sant Jaume, i carrer del Call, mentre el Decumanus, d’ est a oest, transcorria aproximadament pel carrers de Regomir, Ciutat, Plaça Sant Jaume i Bisbe. A cada entrada s’hi trobava una porta central per als carros i dues de laterals per a les anades i vingudes dels vianants.

Torre romana visible des del Casal d'Avis

Però tot i les reformes que es van fer, aquesta obra semblava no ser prou resistent, ja que l’any segons les restes de cendra tobada, l’any 279 D.c. en època de decadència La ciutat va viure un trasbals important, no saben si degut a atacs franco-germànics o bé a una revolta interna provocada per la crisi econòmica, que la fortificació no va resistir. Després d’aquests fets, la muralla va ser reconstruïda. Paradoxalment fou a partir d’aleshores que Barcino va iniciar la serva època daurada. Es van utilitzar blocs de pedra extrets de les canteres de Montjuïc i pedres d’antics edificis i monuments que hi havia a la ciutat. Algunes d’aquestes pedres reutilitzades són visibles des del subsòl del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, tot i que si busquem bé, també podem trobar-ne a l’exterior. Aquest és el cas d’uns relleus que hi ha al tram de muralla que encara es conserva al carrer Sots-Tinent Navarro. Arran de terra i amagats rere unes palmeres de margalló s’hi pot veure la part inferior d’un relleu, anteriorment segurament més gran, on s’observen les cames de dues figures humanes.

La nova construcció, que mantenia el traçat, estava feta amb grans carreus rectangulars que formaven murs de tres metres de gruix i nou d’alçada. S’hi van construir 78 torres de vigilància de vint metres d’alçada, estaven formades per dues plantes i al pis superior tenien finestres de mig punt. que protegien la vila contra possibles atacs. En definitiva es tractava d’una espectacular fortificació ubicada en un lloc estratègic per a qui la dominés.

Restes de muralla a la seu de l'AEEF

Les noves muralles es veien més aviat desproporcionades per la petita Barcino, ja que ciutats més importants i properes a Barcelona estaven dotades de muralles més modestes. Possiblement la robustesa de les parets que resguardaven Barcino obeeix a la posició estratègica de la ciutat, que va acabar esdevenint un nucli de poder i prestigi, més que a raons merament defensives. Aquest fet, que podria semblar anecdòtic, és precisament el que ha condicionat l’important paper que aquesta ciutat ha arribat a tenir al llarg de la història. La protecció que oferien les grans muralles romanes va esperonar visigots, musulmans i francs a fer de la Barcelona la seva capital.

Durant l’Edat Mitjana es va intentar aprofitar l’espai disponible a l’interior de la fortificació amb mètodes com, per exemple, ignorar l’intervallum (l’espai planificat entre la muralla i la primera línia de façanes) construint noves edificacions adossades a la part interior de la muralla i fent més estrets els carrers. Al segle XI, finalment, la pressió urbanística va esdevenir insuportable i els barcelonins van haver d’abandonar aquelles muralles que els havien protegit durant més de mil anys. A partit de llavors, van començar a construir les seves noves edificacions extramurs, però sempre intentant mantenir-se el més a la vora possible del nucli fortificat. Al segle XIII la ciutat fora muralles havia crescut tant que es va haver de fer un nou recinte emmurallat, però aquest també va quedar obsolet en només un segle, així que es va haver de construir una altra muralla al segle XIV.

Muralla romana a l'interior de Ca l'Ardiaca

Les antigues muralles romanes van restar oblidades entre edificacions medievals fins al segle XIX, en què molts trams van ser enderrocats per tal d’aprofitar nous espais. A principis del segle XX, en canvi, Barcelona intentava compatibilitzar les reformes urbanístiques amb el retrobament del seu passat. En aquella època va iniciar-se un procés de monumentalització que volia deixar al descobert les restes del passat, és per aquest motiu que passejant pels carrers encara ens podem topar amb imponents trams de muralles romanes.

 Avui dia encara podem resseguir el traçat de la muralla romana si passem pels carrers: Plaça Nova, Av. Catedral, Tapineria, Pl. de l’Àngel, Sots-Tinent Navarro, Pl. Traginers, Correu Vell, Hostal del Sol, Regomir, Gignàs, Avinyó, Banys Nous i Palla. Per aquests carrers hi ha llocs on distingim trams de muralla a simple vista, però en canvi, n’hi ha d’altres que resten amagats en els llocs més insospitats.

Un d’ells el trobem dins l’Arxiu Històric de la Ciutat, al carrer de Santa Llúcia 1: travessant el pati, l’entrada de l’edifici topem de cara amb la part interna de la muralla. Al carrer Correu Vell 5, si entrem dins del pati del Casal de Gent Gran Pati Llimona, ens sorprendrem en veure un imponent tram de muralla desconegut per la majoria de gent. Seguint el camí, ens aturem al Centre Cívic Pati Llimona, des de l’exterior, a través dels vidres, podem veure unes ruïnes, però si entrem a la Sala de les Ruïnes, podrem apreciar una de les portes d’entrada laterals per a vianants, que es coneix amb el nom de Porta del Regomir.

Porta peatonal de la muralla al Pati Llimona

Fa poc es van descobrir unes termes en aquesta àriea. A prop, al número 7 del carrer dels Lledó també podem trobar l’Hotel Mercer, on podem reservar un hotel dins una torre romana. Seguint la ruta a la recerca de l’antiga muralla, si ens endinsem al restaurant del número 19 del carrer Avinyó, al menjador del fons ens trobarem entre els murs de dues torres romanes i un tram de muralla.

Però la veritat és que en aquest local son sovint molt reacis a mostrar el seu patrimoni (tot i que hi estan obligats legalment) A la mateixa finca trobarem l’Associacó Excursionista d’Etnografia i Folklore, on de fet ens reunim la gent de l’Associació Cultural Joan Amades. Aquest és l’únic indret de Barcelona on podem veure alhora la muralla del segle I aC en una Banda i la del s.IV dC a l’altra. Una de les torres més impressionants ens la trobem dins la botiga Tantrend Bijoux, al tercer local del número 1 del carrer del Call, invisible des de fora de l’establiment i on fins i tot s’ha excavat un petit fossar que permet apreciar-ne la seva magnitud. Sortint de la botiga, des del mateix carrer, alçant la vista podem veure restes de la muralla a l’edifici número 7, tot i que aquests vestigis queden a l’aire lliure, si no ho sabem, és difícil apreciar-los en passar per carrers ombrívols i estrets. Al Carrer Banys nous nº 4 dins una granja amb un nom molt original: “la granja” també podem trobar restes de la muralla romana. L’últim tram de muralla amagat el podem trobar al carrer Banys Nous 16, al Centre Ocupacional Sínia, que es pot veure des del carrer.

Després d’aquest recorregut en l’espai i en el temps ja ens podem fer una idea més concisa dels límits de la petita Barcino, l’avantpassat de la nostra Barcelona actual.