Altres Barcelones

Darrerament la figura de Santa Eulàlia comença a ser coneguda per molts barcelonins que abans només coneixien la Mercè, sobretot gràcies a la revifalla de la seva festa i el fet que sigui el símbol del Tricentenari dels fets de 1714.

Però encara hi ha moltes altres figures menys conegudes, com Santa Madrona o la que ens

Segur que tots vosaltres haureu passat alguna vegada per davant d’una imatge seva, potser sense adonar-vos-en. És present a molts llocs de la ciutat, tot i que no tothom s’hi ha fixat.

Josep Oriol i Bogunyà va néixer a l’actual carrer de la Mare de Deú del Pilar del barri de Sant Pere de Barcelona el 23 de novembre de l’any 1650. A l’indret on hi havia la seva casa natal avui s’hi aixeca una capella en el seu honor. Era fill del velluter Joan Oriol i Gertrudis Bogunyà. Va ser l’únic fill que van tenir que no va morir de ben petit. La seva família era molt pobra, i en morir el seu pare quan ell tenia només un any, la mare va passar a la pobresa extrema. Quan el petit Josep Oriol tenia un any i mig, la seva mare va casar-se en segones núpcies amb el sabater Domènec Pujolar, un home nascut a Sant Genís de Vilassar que aleshores vivia al Carrer del Joc de Pilota (un dels que van ser enderrocats per Felip V, les restes del qual es poden veure a les ruïnes del Born).

En Domènec ja tenia fills propis, però va tractar i estimar el petit Josep Oriol com a si fos seu amb la seva mare.

Capella a la casa natal de Sant Josep Oriol

Ja de ben menut apuntava maneres. Va aprendre a llegir i escriure a la veïna parròquia de Santa Maria del Mar i cap als 12 o 13 anys, veient que era molt aplicat el van enviar als Estudis Generals de la Rambla.

Però sembla que la mala sort l’acompanyava ja que el seu padrastre Domènec Pujolar també va morir, deixant a la mare de nou en l’extrema pobresa i ara a més, amb tota la criaturada del segon marit difunt.

La mare, veient-se impotent va deixar en Josep Oriol en mans del menestral Antoni Bruguera i la seva dona Caterina, que havia estat anteriorment la seva dida.

A Ca els Bruguera vivia humilment en unes golfes. Per aquells temps es va sentir cridat a iniciar la seva carrera eclesiàstica. Era extremadament auster i estudiós. En la seva preparació per al sacerdoci va estudiar humanitats, filosofia, moral, llengua hebrea i teologia fins a esdevenir doctor.

Durant aquesta etapa va patir la paràlisi d’una cama, cosa que el va obligar a restar enllitat molt de temps.

En Josep Oriol estava sobradament format per a ser sacerdot, però en aquells temps la cosa no era gens fàcil. Qui volia exercir havia d’assegurar que era independent en sou i manutenció i ell era pobre. El bisbe de Girona, que coneixia de la seva excel•lència va atorgar-li un benifet, una pensió per entendre’ns, tot i que era molt escarransit.

Finalment, l’any 1676 es va ordenar prevere i va cantar la seva primera missa solemne a Canet de Mar. Una rica família va voler aprofitar les dots intel•lectuals d’aquest personatge demanant-li que fes de formador dels seus fills. En Josep Oriol va demanar un permís per fer-ho que li va ser concedit tenint en compte la deplorable situació de la seva família.

Sant Josep Oriol sobre les muralles del mural de rajola de Portaferrissa

Tot i que durant el temps que va fer de preceptor va poder contemplar els luxes en els que vivia aquella família, ell es va guiar sempre per una austeritat extrema, absoluta fins a un punt fanàtica.

Conta la tradició que un dia, quan va atansar el braç per agafar un suculent menjar, una estranya força interna li ho va impedir. Josep Oriol va entendre aquella força com un missatge diví que li encomanava la pràctica del dejuni.

Des d’aleshores, es va dedicar a viure exclusivament de pa i aigua, d’aquí li vingué el sobrenom de “Doctor Pa i Aigua”. Ell mateix s’assegurava d’adquirir el pa per intentar que fos el més barat i sec possible i el menjava sempre en petites quantitats. Els dies de festa amania el pa amb algunes herbes que ell mateix collia a la muntanya de Montjuïc. Per Pasqua i Nadal, les autoritats eclesiàstiques li demanaven per respecte, que com a mínim tingués una deferència i amanís el pa amb una mica d’oli o hi posés una arengada.

Segons diu la veu popular només dues vegades a la seva vida va trencar el seu dejuni. Una vegada va prendre un plat de fideus per no ofendre una persona que l’havia convidat a casa seva i una altra vegada, en una visita a un convent, les monges van obligar-lo a tastar una mica d’arròs amb llet d’ametlles.

"Miracle del rave" de Sant Josep Oriol

També s’explica que durant una quaresma no va menjar absolutament res llevat d’una mica de pa el diumenge i expliquen que fins i tot es privava del descans, dormint menys de 3 hores al dia...

En morir la seva mare, tenint ja els germans valent-se per sí mateixos va decidir emprendre el pelegrinatge a Roma per visitar el Sant Pare i també venerar les tombes dels apòstols. Posteriorment, l’any 1687 queda lligat a la Parròquia del Pi, on hi restarà durant 14 anys de la seva vida. Durant aquest temps va residir de lloguer en unes senzilles golfes al Carrer de la Flor cantonada amb el Carrer Canuda. El mobiliari de la seva estança, com era d’esperar era d’una senzillesa extrema: una taula d’estudi, una cadira de braços, un càntir, un banc, un Sant Crist i una estora per dormir, tot i que hi ha qui afirma que dormia assegut.

Si era auster en mobiliari, descans i menjar us podeu imaginar l’animadversió que tenia pels diners. No podia tolerar tenir diners a sobre si no era per donar-los a algú necessitat.

Una de les històries que s’explica sobre Josep Oriol és que un bon dia quan estava cantant al cor de Santa Maria del Pi de sobte li va agafar un espant i va dir: “tinc un dimoniet a la butxaca...” va treure’n una moneda de plata, va baixar del cor esverat i la hi va donar al primer pobre que va veure entre el públic. Entregat el “dimoniet”, va tornar a cantar al cor com si res no hagués passat.

Mort de Sant Josep Oriol en una estampa del s. XVIII

Diuen d’ell que era molt proper a les persones, sobretot als pobres i els malalts i que tota Barcelona li tenia una gran estima. La tradició diu que de vegades, quan pregava arribava a levitar, tot un símbol de la seva santedat. És per això que se l’acostuma a representar gairebé sempre volant sobre un núvol, algunes vegades recolzant-s’hi només sobre una cama curiosament sempre de color daurat o groc. Això porta a que molts infants, i no tan infants, el comparin amb Son Goku, el mític personatge de la sèrie de dibuixos Bola de Drac, curiosament basat en un ésser llegendari anomenat el “rei mico” a qui sovint també es representa volant sobre un núvol.

El 2 d’abril de l’any 1698 Josep Oriol va decidir que volia anar de missions i va emprendre un pelegrinatge cap a la Santa Seu. Durant el primer tram va ser acompanyat per un obrer anomenat Bonaventura Ballescà. Diu la tradició, que en arribar a l’Hostal de la Grua, al territori de la Parròquia de Sant Pere de Reixach, prop de Montcada van aturar-se perquè l’acompanyant tenia gana. En Bonaventura, famèlic i confiant que Josep Oriol, que sempre ajudava els pobres, li pagaria el que consumís, es va afartar tant com va poder. En arribar l’hora de pagar, es va adonar que, com ja era de costum, en Josep Oriol no duia un ral a sobre. En veure l’embolic, el futur sant, segons explica la llegenda, va agafar un rave i en va fer rodanxes, que van convertir-se en les monedes necessàries per a pagar l’àpat. Després d’això va prosseguir sol la seva marxa fins arribar a Marsella malalt. En aquell moment segons expliquen, se li va aparèixer la Mare de Déu i li va dir que havia de quedar-se a Barcelona.

Dibuix a escala de la patacada de José Mestres

Un mariner de Blanes que precisament salpava cap a la Ciutat Comtal es va oferir a dur-lo i diuen que va quedar meravellat veient-lo levitar.

Diuen de Sant Josep Oriol que tenia el do de la taumatúrgia i que per tant, podia guarir malalts. Normalment ho feia a l’Església de Santa Maria del Pi, tot i que també alguna vegada ho feia pel carrer, com en el cas d’un individu conegut com “El Trempat” al qual havien d’amputar una cama i que va guarir al Carrer de l’Hospital. Però el cas més cèlebre va ser el d’un altre personatge, en aquest cas paralític, que vivia de l’almoina que li donaven a la porta de l’Església del Pi. En aquest cas, el malalt no volia ser guarit, perquè deia que si així fos, hauria de treballar per guanyar-se la vida i no volia treballar. Sant Josep Oriol diuen, el va guarir contra la seva voluntat per a que aprengués la lliçó.

El 7 de març de 1702 Josep Oriol va profetitzar la seva pròpia mort. Va pujar amb el seu company Mossèn Busquets a Montjuïc davant l’església de Santa Madrona. Allà va dir que aquella seria l’última vegada que hi pujava.

Pontet de l'absis de Sta. Ma del Pi

Uns dies més tard, quan la seva vida començava a apagar-se, va demanar poder viure l’agonia a casa del daguer Isidre Llobet, que vivia precisament al Carrer de la Dagueria, proper a l’Església dels Sants Just i Pastor.

Va morir el 23 de març escoltant com l’escolania li cantava el “Sabat Mater” tal com ell havia demanat.

El seu cos va ser exposat sobre una llitera a l’Església de Santa Maria del Pi, que va quedar totalment col•lapsada. Es va haver de formar una guàrdia per a evitar que ningú s’acostés al cos per a obtenir-ne quelcom com a relíquia, tot i que encara no se l’havia proposat com a sant. Era tanta la gentada que en no poder enterrar-lo, van haver de tancar el cos a la cripta. La gent va marxar pensant que l’enterrarien el dia següent, però un cop va marxar la multitud el van sepultar a la capella de Sant Lleonard. A la Rambla es van arribar a plantar 180 oms en record seu.

Si abans de ser enterrat alguns intentaven agafar-ne relíquies, un cop sepultat hi havia qui fins i tot li pregava, però Josep Oriol encara no havia estat ni beatificat ni canonitzat i per tant, a ulls de l’Eslgésia, no era Sant i per tant no se li podia rendir devoció cristiana.

El procés per passar de Josep Oriol a Sant Josep Oriol va ser llarg i no lliure d’anècdotes divertides.

Passat més d’un segle de la seva mort, el dia 6 d’abril de 1806 va arribar a Barcelona la notícia que la Santa Seu havia aprovat els miracles de Josep Oriol i que aquest era proclamat Beat, el pas anterior a ser proclamat Sant. La veu va començar a córrer pels carrers i va generar tal alegria que els barcelonins van llençar trons i coets des dels balcons i terrats. Les esglésies van fer sonar les campanes i van fer tedèums per celebrar l’esdeveniment. Moltes esglésies es guarniren amb fanalets i bombes de paper, sobretot la parròquia del Pi, que havia estat la sol•licitant de l’aprovació. Pel que sembla, la il•luminació del Pi fou espectacular, però en els dies successius les altres parròquies intentaren competir amb els guarniments, com la de Santa Maria del Mar. Segons deixà escrit el Baró de Maldà:

Cliqueu la imatge per llegir el text de la placa

“i burlant-se algun parroquià de Sta. Mª dels del Pi, per haver illuminat més los carrers en esta nit [•••] i burlant-se prou algú dels marietes de la tacanyeria dels del Pi”

Durant aquells dies de joia, José Mestres i Garmatxes, mestre d’obres de la catedral, un home gras i maldestre, va decidir passar pel pontet sense barana de la part alta de l’església del Pi resultant accidentat. La sort va fer que no prengués mal, i això fou interpretat com un miracle.

Avui, una placa molt curiosa col•locada a l’absis, que sovint passa desapercebuda, ens recorda aquells fets posant especial èmfasi en el sobrepès de l’accidentat:

“El 6 de abril de 1806 llegó la noticia de la aprobación de los milagros del siervo de Dios de José Oriol, con cuyo motivo iluminose exteriormente esta iglesia. Y al pasar por este puentecito se cayó desplomado al suelo el director José Mestres sin recibir el menor daño a pesar de su extraordinaria gordura, como consta en el archivo de la R. Comunidad, y para cuyo recuerdo se colocó esta lapida”

Parròquia de Sant Josep Oriol

José Mestres, l’home d’ “extaordinaria gordura” era, curiosament, el pare de Josep Oriol Mestres, un dels que va participar en la restauració de la Catedral, i avi del conegut dibuixant i poeta Apel•les Mestres. D’aquest accident fins i tot va fer-se un dibuix a escala, per a que tothom pogués contemplar la importància i la magnitud de la patacada d’aquell home tan gras.

Gairebé un segle més tard, el 20 de novembre de 1909, pocs mesos després de la Setmana Tràgica, el Sant Pare el va canonitzar i per tant Josep Oriol es va convertir definitivament en Sant Josep Oriol, un sant barceloní de cap a peus.

L’any 1915 es va iniciar la construcció de l’actual basílica de Sant Josep Oriol en honor seu, temple prop del qual també hi podem trobar una escola amb el mateix nom.

Curiosament la Plaça de Sant Josep Oriol és una de les que conserva més vestigis de noms anteriors. Sota la placa que ens parla de la “extaordinaria gordura”, podrem trobar la placa actual de la “Plaça Sant Josep Oriol”, però a la mateixa paret, prop de la façana encara queda la placa que diu “Plaza del Bto. Joseph Oriol”, de quan estava beatificat però no canonitzat, i a l’absis trobem la pintada de la “Plaça del Milicià Desconegut”, que és com es va dir durant la Guerra Civil.

Doncs bé! A partir d’ara, quan veieu un sant sobre un núvol pels carrers de Barcelona, ja sabeu qui és! La ciutat és plena de representacions de Sant Josep Oriol, ara jugueu a buscar-les!