El sistema mètric decimal es va crear a Barcelona. Méchain i el metre

Pierre François Andé Méchain en un retrat de l'època

Sabieu que la nostra ciutat fou una de les principals protagonistes del naixement del nostre actual sistema de mesures? Molts punts de Barcelona pels quals hem passat diverses vegades van ser els escenaris d’aquesta insòlita aventura. Tot va començar l’any 1790, en un context revolucionari, l’Assemblea Nacional Francesa va decidir trobar un nou patró de mesura internacional basat en la pròpia natura i que servís per acabar d’una vegada per totes amb els conflictes que, com ja hem vist, s’originaven ja feia molts segles a causa de la enorme disparitat de patrons emprats. Fins aleshores, els diferents estats, ciutats i fins i tot petits pobles i viles, havien fixat les seves pròpies unitats de mesura.

El març de 1791 es presentà aquesta nova mesura, anomenada “metre” definint-se com la deumilionèssima part del quadrant d’un meridià terrestre. Es va presentar com a patró un metre provisional representat en una barra de platí que hauria de ser ratificat amb un ambiciós pla de mesures i càlculs racionals que mitjançant la comprovació directa fos capaç de mesurar la longitud real d’un meridià terrestre. Veient que era impossible mesurar un meridià des del seu inici al Pol Nord fins la línia de l’Equador, s’arribà a la decisió de mesurar-ne un tros i calcular-ne matemàticament el valor total. I es va triar un tram que va des de Dunquerke a Barcelona passant per l’observatori de París. La inclusió de Barcelona tingué el seu origen en les condicions geogràfiques, ja que els punts dels extrems havien d’estar situats a nivell del mar per tal de poder fer bé els càlculs. Tot i això també hi havia raons de prestigi: Barcelona donaria una etiqueta d’internacionalitat al projecte davant l’absència de resposta per part del govern anglès a la invitació a col•laborar-hi.

Punts des d'on es van fer els càlculs sobre un mapa d'inicis del s.XIX

Per agilitzar la feina es va decidir dividir el tram en dues parts; de Dunquerke a Rodés i de Barcelona a Rodés. Els càlculs del primer tram ja s’havien realitzat altres vegades, però de tota manera es va encomanar a Jean Baptiste Delambre una medició definitiva i per al segon tram, que és el que ara ens ocupa, es va dessignar Pierre-Andreé Méchain, un dels astrònoms més experimentats de França.

La tècnica que s’havia d’utilitzar era la triangulació geodèsica. Un procediment consistent en una cadena de triangles els vèrtex de la qual haurien de ser muntanyes i punts de referència al llarg del meridià. La mesura que s’empraria com a patró era la “toesa de l’acadèmia”, considerada la més exacta a França fins que va aparèixer el metre.

Gràcies a la predisposició de la monarquia espanyola, Pierre-Andree Méchain va arribar a Barcelona el 10 de juliol de 1792. Es va instal•lar a la pensió “La fontana de Oro”, un dels millors establiments de l’època situat en un edifici encara existent les façanes del qual donen al carrer Avinyó, Ample i Gignàs, amb entrada al carrer Avinyó nº 39. En aquell temps la via rebia el nom de Carrer dels Escudellers, fet que sovint ha confós els que han estudiat aquest episodi. El carrer, segons ens explica Lluís Permanyer, havia estat anomenat popularment també “el carrer dels francesos”, donat que al llarg del seu recorregut hi havia desenes d’establiments regentats per persones procedents d’aquest país. Ja al 1791 la fonda “La Fontana de Oro”, havia estat acollint nombrosos refugiats francesos que fugien de la revolució, entre els quals alguns de gran renom com ara el banquer Cabarrús, la princesa de Linage i el Duc de Havre.

Placa del 1993 situada a la torre del Castell de Montjuïc

El dia 10 de juliol Méchain es trobà amb José González i amb altres tècnics enviats per Carles IV. Sense més demora, es posaren davant els mapes per tal d’establir quines serien les muntanyes catalanes que servirien de vèrtex per a fer les triangulacions geodèsiques fins els Pirineus. Els científics enviats pel rei proposaren a Méchain intentar triangular la ciutat de Barcelona amb les Illes Balears. Ells no ho sabien, però no era una idea nova. La comissió que havia decidit enviar Méchain a Barcelona ja havia tingut aquesta idea però havia estat descartada per veure’s poc operativa. Tot i això, González i Méchain van fer tots els esforços per intentar contemplar aquesta possibilitat.

Pel mes de desembre, el científic espanyol s’embarcà cap a l’illa de Mallorca i un cop allà s’enfilà al Puig Major. Mitjançant un mecanisme de foc i miralls va intentar fer un senyal que fos identificable des de Barcelona. Per molt que ara ens sembli increïble, l’invent va funcionar, i Méchain va poder observar el senyal amb el seu telescopi plantat dalt de la torre d’homenatge del Castell de Montjuic. La proesa, tot i això, va ser inútil, ja que tot i que la visió amb el telescopi era satisfactòria, no ho era en canvi amb l’instrumental per calcular angles que duia a sobre. Era de suposar que l’astrònom francès estava equipat amb la millor tecnologia que es coneixia en el moment i per tant va arribar a la conclusió que era impossible la triangulació directa entre Barcelona i les Illes Balears. En aquell moment es va establir definitivament que els càlculs del meridià tindrien com a punt final la nostra ciutat. Entre 1792 i 1793 es van fer a la costa catalana diverses triangulacions que tenien com a final el triangle geodèsic barceloní. Un dels seus vèrtex fou la torre d’homenatge de la fortalesa de Montjuïc. Un altre fou el far que delimitava el final de l’espigó del port de Barcelona en l’època en què Méchain hi va realitzar les seves mesures. Aquesta construcció és ara coneguda amb el nom de “torre del rellotge” des de l’ampliació del port al segle XIX, en la qual va passar de ser un far a tenir-hi instal•lat un rellotge. L’últim dels punts era la torre del campanar de la Catedral de la Seu, aquella on hi havia estat allotjada la famosa campana Honorata.

El 21 de gener de 1793, Lluis XVI de França, al qual la revolució ja havia deixat gairebé sense poder, mor a la guillotina. Aquest fet va produir l’augment de les desconfiances entre la monarquia borbònica espanyola i el govern de la flamant I República Francesa. Méchain, com a ciutadà francès, va veure perillar les seves investigacions a terres catalanes. A partir d’aleshores no es va permetre que s’acostés a les muntanyes de la frontera per si aprofitava l’excusa per fer senyals i passar informació.

Donades les seves limitacions de moviment, Méchain va decidir prosseguir amb altres triangulacions enviant gent al sud per intentar trobar altres punts triangulables amb les illes i passar l’estona relacionant-se amb els intel•lectuals catalans del moment. La curiositat l’empenyé un dia a anar a la finca d’un metge –probablement en Francesc Sanpons i Roca- on tingué un accident observant un mecanisme hidràulic que el va deixar cinc mesos al llit.

Torre de Sant Joan de l'antiga fortalesa de la Ciutadella de Barcelona

El dia 7 de març es declarà la guerra entre Espanya i França, fet que afegia encara més problemes. Tot i que se li va donar llibertat per realitzar els càlculs necessaris, se li va vedar passar la frontera i en tornar a Barcelona no se li va permetre l’accés a les instal•lacions militars de Montjuïc. Així doncs va haver de conformar-se amb pujar al terrat de “La Fontana de Oro” i intentar calcular la unió amb la fortalesa. Aquesta variació, de la qual no va informar, li va valer posteriorment una esbroncada per una diferència de 3 segons d’arc.

La guerra entre Espanya i França es duia a terme en territori del Rosselló. Aquesta àrea geogràfica no feia tant de temps que formava part de França i molts dels exiliats de guerra “francesos” que venien a la ciutat eren catalans del Rosselló o be occitans. En aquest context, un contingent de soldats francesos d’arre

ls catalanes rosselloneses que va passar-se al bàndol espanyol van ser aquarterats al Convent de Sant Agustí. Un mal dia se’ls va acudir pintar un “arbre de la llibertat” i posar-se a ballar. Als territoris de domini francès aquest era un costum arrelat de feia temps però els arbres de la llibertat eren uns elements de culte laic típics de la revolució. Potser aquells rossellonesos desconeixien el seu simbolisme real, el cas és que la reacció de l’exèrcit fou contundent. Les tropes de la Ciutadella van perpetrar una autèntica massacre liquidant a més d’un centenar de soldats rossellonesos.

Monument al metre al fossar del Castell de Montjuïc

En aquells moments de tanta tensió el Capità General de Catalunya, Comte de Lacy, va decidir empresonar Méchain a la torre de Sant Joan de la Ciutadella, potser amb més voluntat de protegir-lo que no pas de reprimir-lo. El novembre de 1794, amb el final del mandat de Lacy, el científic francès fou alliberat podent així prosseguir amb la seva tasca tornant a França fent escala a Itàlia.

Va acabar invertint 3 anys en els càlculs de la línia del meridià que li faltava fins arribar a la ciutat de Rodez, tot i les queixes impacients de la resta de l’equip, finalment es va reunir a Carcassona amb Delambre i un cop arribats a París es va convocar a tots els científics de dins i fora de la república que havien acceptat entrar en el projecte per tal de fer les operacions necessàries per arribar a algun resultat.

El 22 de juny de 1788 es va concloure que a partir d’aleshores un metre seria el que abans eren 3 peus de reu, 11 línies i 296 mil•lèsimes de línia, tan sols 0,32 mm més curt que el metre provisional i Napoleó Bonaparte va acabar signant. Aquell dia havia nascut oficialment el metre.

L’any 1803, el perfeccionista Méchain va tornar a casa nostra amb la intenció d’aconseguir la triangulació amb Eivissa, que el va portar de cap durant 3 anys sense poder acabar la feina quan la mort el va visitar de la mà de la febre groga a Castelló de la Plana. De tota manera, durant aquell temps, la comunitat científica ja havia arribat a la conclusió que la terra no era un el•lipsoide perfecte. No tots els meridians terrestres mesuraven el mateix i al final, malgrat tot l’esforç, el metre seguia sent una convenció social.

Ara mateix a Barcelona, tot i que passen desapercebuts, hi ha diversos indicis que ens recorden el periple de Méchain: Una placa a la torre del castell de Montjuïc, un monument al metre al fossar del mateix castell, una placa a la torre del rellotge i un altre monument a les Glòries.