Altres Barcelones

Darrerament s’ha parlat força de celebrar uns Jocs Olímpics d’Hivern a Barcelona, després de moltes polèmiques sembla que finalment la idea ha quedat descartada, però no us penseu que fos una cosa tan esbojarrada.

Tots teníem clar que tot i anomenar-se “de Barcelona” la majoria de proves, com l’esquí i l’snowboard se celebrarien a les estacions dels Pirineus, on la neu està força garantida.

Però, què pensaríeu si l’alcalde digués que amb el Tibidabo ja en tindríem prou? El que avui ens sembla un disbarat va passar ja fa cent anys en aquesta modesta muntanya. Potser per art de màgia el Tibidabo es va convertir per uns dies en uns Pirineus.

Avui dia sempre es recorda la mítica nevada del 1962, i ara també la que va tenir lloc a la ciutat el març del 2010 durant l’anomenada Siberiana. Però el 17 de gener de 1914, després de dies de fred els termòmetres de Barcelona van baixar sota zero i es va produir una gran nevada, un dia sencer nevant i nevant… Ara que ja fa cent anys, és moment de recordar aquest fet inusual que va cobrir la ciutat de més d’un pam de neu, al mateix centre de Barcelona s’acumulava un gruix de 24 cm. de neu.

Amb aquest paisatge totalment emblanquinat la junta directiva de la secció de Sports de Montanya del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) reunida aquella mateixa nit va decidir convocar un concurs oficial d’skis i luges a la vessant de Vallvidrera (allà a prop de la font de la Budellera) per a l’endemà a les 10 del matí.

Aquell hivern, que de moment no havia estat gaire prolífic pel que fa a la neu, no havia deixat celebrar aquests campionats als Pirineus (normalment les competicions es feien a la Vall de Núria), així que van trobar l’ocasió ideal per a poder realitzar un concurs i unes proves preparatòries sense haver d’anar tan lluny. El 18 de gener de 1914 Barcelona, i concretament el Tibidabo, amb una temperatura de 2 graus sota zero, per primera vegada seria l’escenari d’una cursa d’esquí alpí i de trineus, i amb neu natural! Qui ho havia de dir!

La crida que va fer el CEC a través de la premsa i del boca-orella va reunir un bon nombre de participants i curiosos que no es volien perdre de cap manera aquest espectacle surrealista que normalment havien vist només al cinema i que no semblava propi per a una ciutat banyada pel Mediterrani.

La pista escollida per al descens es trobava darrere les immediacions de l’antic hotel Can Baldiró (enderrocat el 1965, i on avui hi trobem les cases del carrer Algarves), entre la casa de la Budellera i la font de la Budellera i feia uns 400 metres. No us penseu que com que tot plegat havia sorgit de manera més o menys espontània es feia de qualsevol manera. Per a fer les proves i la competició correctament comptaven amb un jutge de sortida, un jutge d’arribada, un jutge de viratge, un jutge de trajecte, un cronometrista d’arribada i un cronometrista de sortida. El camí havia estat prèviament senyalitzat amb unes banderoles verdes i unes de vermelles a la sortida. Els esquiadors després d’una recta haurien d’esquivar la casa, passar per a dues portes i seguir els revolts de la pista, cosa que complicava una mica la baixada.

Segons les cròniques de l’època, tret d’alguna caiguda, no hi va haver accidents remarcables:

“Hasta la casucha en cuestión los consursantes se deslizaban por una pendiente en línea recta, pasada la caseta, existían varias revueltas, algunas de ángulo muy cerrado y bastante peligrosas, donde se produjeron algunos tumbos, sin importancia alguna afortunadamente”

A les onze del matí i un minut es donava el tret de sortida de la carrera amb esquís, on hi havia onze participants inscrits, entre els quals també una dona, la senyora Eva Gilling. Alguns organitzadors del CEC (els senyors Santamaria, Amat i Norby) que tampoc es podien resistir de tastar la neu barcelonina també van participar en la cursa d’esquí, encara que ho van fer fora de concurs. La classificació va ser la següent:

1r. Sr Armengué, amb 1 min i 46 segons 2n. Sr. Barrié, amb 1 min i 53 segons 2/5 3r. Sr.Soler, amb 2 min 14 segons 3/5

El guanyador d’aquesta primera competició a Vallvidrera ja tenia nom: Martí Armengué, tot i que el sr. Norby del CEC va ser el qui va fer el recorregut més ràpid i va passar la casa amb més facilitat, diuen però, que abans de creuar la línia de la meta es va aturar per a que no li agafessin la marca de temps. Això va desfermar els aplaudiments del públic que gaudia de l’espectacle.

Després de l’esquí començava la cursa de luges o trineus, aquesta amb 52 inscrits i categories masculina i femenina:

“A las 11 y 28 minutos se dió la salida al primero de los inscritos en la carrera de luges, entre los que sé contaban siete bellas señoritas para las que se estableció una clasificación especial” La Vanguardia

Entre les set participants inscrites la guanyadora va ser Mercedes Amat, seguida de Rosita Torres i Maria Fontrodona. En la categoria masculina la cosa va ser molt ajustada i els tres homes amb millor temps van ser:

1r. Sr. Artigas: 1 min. 37 segons 2/5 2n. Sr. Guri: 1 min. 40 segons 3/5 3r. Sr Bosch: 1 min. 42 segons 2/5

Finalment per a rematar la festa van ser els boy-scouts que havien estat ajudant en l’organització de l’activitat els qui van tenir també el seu moment per al descens en luge, van recórrer els primers 200 metres de la pista rectes i el resultat va ser aquest:

1r. Gimeno: 50 segons 2/5 2n. Figueras: 56 segons 1/5 3r. Alentorn: 1 min. 7 segons 1/5

Més endavant a la seu del CEC els campions rebrien les medalles de plata per a la seva curiosa competició. Encara que avui ens soni estrany això d’un Jocs olímpics d’hivern a Barcelona, la premsa de l’època ja parlava en aquell temps de Barcelona com a “ciutat d’hivern”, pel seu bon clima, malgrat els episodis de nevada poc habituals com aquest en que fins i tot va sortir el sol el dia de la competició; però també vaticinava que probablement aquest seria un fet únic que passaria als anals de la Història Contemporània. De moment sabem que ha estat el primer cop i l’únic del segle XX que Barcelona es converteix en un lloc per a la competició dels esports de neu, si serà l’únic de la Història Contemporània encara està per veure...