Altres Barcelones

AltresBarcelones.com / Història de Barcelona, anècdotes i curiositats des del 2007

28 de gen. 2014

26 de gener del 1641: la Batalla de Montjuïc, l'efemèride d'una victòria oblidada



Molts mitjans van anunciar el dia 26 d'aquest mes el 75è aniversari de les tropes franquistes a Barcelona. De fet jo mateix m’hi vaig sumar amb els companys de BTVNotícies i no és la primera vegada que parlo sobre aquesta efeméride d’un 26 de gener. Això sí, el que no tothom sap és que aquest important fet ha ocultat des d’aleshores el que a Barcelona havia estat la gran efemèride del 26 de gener. De la mateixa manera que per als xilens l’onze de setembre és considerat el dia del cop d’estat de Pinochet, per als nordamericans el de l’atac contra les torres bessones i per a nosaltres el dia de l’assalt final dels borbònics contra Barcelona, per als barcelonins d’abans de l’entrada dels feixistes a la ciutat, el 26 de gener havia estat el dia de la batalla de Monjuïc, un conflicte que cal emmarcar en el context de la Guerra dels Segadors.

Torre de guaita de Montjuïc al 1563, des d'on s'advertia d'atacs per mar.
La batalla del 26 de gener de 1641 va ser alhora un símbol de victòria per la milícia armada de Barcelona contra la monarquia i una de les derrotes més vergonyants en la història dels terços castellans, que venien a ocupar Barcelona en nom del rei Felip IV i el Comte Duc d’Olivares.

Per entendre com va anar la cosa caldrà que ens situem una mica en el context del moment. El 1641, el Principat de Catalunya s’havia separat de la monarquia Hispànica després dels constants abusos dels terços castellans que s’allotjaven il•legalment segons les constitucions catalanes a les cases dels pagesos catalans durant la guerra que el monarca duia a terme contra França. La revolta dels segadors de 1640 , en la que els revoltats acabaren matant el virrei quan intentava fugir de Barcelona va precipitar els fets. El President de la Diputació del General Pau Claris havia declarat per primera vegada en la història la República Catalana i emparant-la després sota protecció del Rei de França.

Barcelona era aleshores una ciutat emmurallada limitada al que actualment és el Districte de Ciutat Vella. L’inici de la revolta catalana va fer veure a les autoritats municipals la necessitat de construir al capdamunt de la muntanya de Montjuïc una fortalesa militar que permetés convertir el lloc estratègic que anteriorment només s’emprava per vigilar els moviments dels vaixells des d’una torre de guaita que es comunicava amb senyals amb Barcelona en una avançada defensiva de la ciutat. Segons algunes cròniques, aquesta fortalesa primerenca de forma de quadrilàter i amb l’antiga atalaia com a torre d’homenatge va ser construïda a corre cuita en tan sols 30 dies. La fortalesa i la ciutat es comunicaven mitjançant un camí serpentejant atrinxerat.

Pedro Fajardo, Marquès de Los Vélez
El setembre de 1640 la noblesa tortosina, espantada pel caràcter de revolta social i popular que estava prenent el conflicte i tement per la possibilitat de perdre la seva posició de poder, havia obert les portes de la ciutat de Tortosa a les tropes de Felip IV de Castella, desfermant una onada repressiva contra els tortosins fidels a les institucions catalanes.

Emprant Tortosa com a base, els exèrcits castellans van anar avançant de sud a nord de Catalunya, comandats per Pedro Fajardo, Marquès de Los Vélez, un home de dubtosa honorabilitat que en la conquesta de Cambrils del 25 d’octubre de 1640 havia ordenat penjar tres nobles que s’havien rendit, violentant així les normes d’honor de la guerra suposades en el context de guerra per aquells temps.

Una setmana abans de l’assalt a Montjuic, els terços castellans havien conquerit Martorell. El pla de Los Vélez era atacar ràpidament Barcelona, apoderant-se abans de la fortalesa, abans que es reorganitzessin els exèrcits catalans vençuts a la zona del Vallès.

Els assaltants comptaven teòricament amb l’ajut del traïdor Josep de Pau de Rocabertí, governador de la fotalesa, que els havia aportat mapes i els havia indicat que aquesta era només defensada per 300 soldats i que els oficials prenien per costum baixar a la ciutat a l’hora d’ezmorzar, però el pla va ser descobert abans de temps pel Consell de Cent tot i que Rocabertí fugí abans de ser detingut.

Salvador Darder, argenter de la Companyia de Sta. Eulàlia
El dia 24 de gener, Los Vélez envia una proposta de rendició a la ciutat. El Consell de Cent rebutja el dia següent la proposta. El dia 26 de gener de 1641 s’iniciava doncs el que ha passat a la història com “La Batalla de Monjuïc”, una batalla molt desigual pel que feia les forces militars Les tropes ocupants es trobaven acampades a la Vila de Sants. Eren 26.100 efectius en total entre cavalleria i infanteria i comptaven amb 25 peces d’artilleria.

Per la banda dels defensors eren només 5700 soldats comptant amb les 9 companyies de milicians del terç de Santa Eulàlia i 300 aliats francesos amb 8 artillers atrinxerats a l’Ermita de Santa Madrona (prop de l’actual MNAC) i la cavalleria francesa que defensava la zona del pla entre Sants i el portal de Sant Antoni de Barcelona. A les 9 del matí comença l’assalt, quan 2000 mosqueters castellans pugen la muntanya per la banda del Llobregat i son aturats per la resistència.

Posteriorment dos terços ho intentaran per la zona de Sants i 2 mes aniran de Sants a Creu Coberta, on hi havia la torre defensiva d’en Damians per posteriorment pujar fins l’ermita de Santa Madrona amb la intenció de tallar les comunicacions entre la fortalesa i la ciutat.

La tropa castellana va aconseguir diverses vegades arribar al cim de la muntanya i molts defensors varen haver d’escapar. Tot i això, uns 400 resistents van mantenir-se ferms i van causar moltes baixes amb els canons sorrers de fabricació holandesa dels que disposaven. Aquesta artilleria disparava terra, pedres i metralla metàl•lica i era molt efectiva en defenses com aquesta.

Un altre dels escenaris de la batalla va ser el Portal de Sant Antoni, on ara hi ha el mercat en obres i els camins que unien Barcelona i Creu Coberta, que corresponien aproximadament al que ara és l’Avinguda Mistral.

Combats a la base de la muntanya durant la Batalla de Montjuïc
Les tropes castellanes es localitzaven una mica més a l’oest, on es situava l’antiga zona de Valldonzella. La cavalleria francesa d’Henri Serignan va carregar contra les tropes castellanes, cosa que va provocar una violenta reacció. Els defensors de la ciutat recularen doncs dins el recinte emmurallat des del qual van poder fer-se forts i delmar els enemics, als quals els va començar a escassejar la munició.

L’estabilització d’aquest sector va permetre els defensors enviar 2000 mosqueters per reforçar el castell. A les tres de la tarda les tropes de Felip IV van executar un assalt en massa, que resultà fallit, ja que els castellans no disposaven d’escales ni d’artilleria un cop arribaven a la fortalesa i per tant els era molt difícil assaltar-la.

Un altre dels problemes que van tenir els soldats castellans va ser la manca de coordinació i confiança entre el Marquès de Torrecuso i Juan de Garay, que tenien una forta personalitat i no s’avenien gaire a col•laborar en l’assalt, portant a diverses tensions mútues i desordre.

Finalment la càrrega contra els assaltants d’un grup de tan sols una quarantena de resistents va aconseguir foragitar els soldats reialistes en desbandada muntanya avall. La difícil orografia del terreny els feia caure sovint, i molts d’ells abandonaven les armes en la seva fugida. A la falda de la muntanya els caps militars miraven de reagrupar i tranquilitzar els terços i reagrupar-los en les seves banderes.

Restes de la primera fortalesa a l'interior de l'actual recinte
El dia següent els terços castellans marxaren de Sants cap a Granollers, i posteriorment d’allà fins a Tarragona. La meitat dels homes que havien començat la campanya havien mort i Los Vélez fou destituït. La Batalla de Montjuïc doncs, va passar a la història com una de les darreres victòries catalanes als camps de combat, una efemèride que esdevingué tot un símbol.

Tot i això, 298 anys més tard, també un 26 de gener, les tropes del General Franco entraven triomfalment a Barcelona, sense gaire problemes. Les males llengües diuen que Franco, que podia haver entrat dies abans a la ciutat, va esperar al dia 26 perquè des d’aleshores, l’efemèride del 26 de gener es relacionés per sempre més amb la caiguda de Barcelona i no amb la victòria de la resistència dels barcelonins de 1641. I de fet, va funcionar bastant la cosa. Quasi ningú en parla ja de la batalla de Montjuïc quan arriben aquestes dates. Però sempre hi serem els quatre corcons de sempre per tocar els nassos...

La memòria de la Batalla de Montjuïc però, perviu encara en els carrers de Barcelona. Alguns d’ells a més, han patit una manipulació expressa durant el franquisme per alterar-ne el record.

El cas més flagrant és el del carrer del Poeta Cabanyes del Poble Sec, conegut sobretot per ser el carrer de Joan Manuel Serrat. Aquest carrer, anomenat antigament carrer Cabanyes, a seques, estava dedicat al militar Francesc de Cabanyes, un dels caps de la defensa durant la Batalla de Montjuïc, que creà un cos anomenat en un principi Companyia dels Almogàvers, per ordre de Pau Claris, tot i que pel sobrenom d’un dels seus primers caps, Miquelot de Prats, van passar a ser coneguts amb el nom de “miquelets” l’antecedent dels cossos de fusellers de muntanya de la Guerra de Successió. Francesc de Cabanyes va liderar a la batalla de Montjuïc el Terç de Santa Eulàlia.

Sta Eulàlia, Mare de Déu i Sta Madrona amb la batalla de fons
L’any 1949, en ple franquisme s’afegí a aquest carrer el mot “poeta”, passant a dedicar-lo a Manuel de Cabanyes i Ballester, un poeta preromàntic i monàrquic d’inicis del segle XIX, que resultava molt menys molest per als feixistes. També al Poble Sec podem trobar el carrer de Margarit, dedicat a Josep Margarit i de Biure, militar i polític que fou ambaixador de Catalunya a París i s’enfrontà a les tropes de Felip IV a la Batalla de Montjuïc.

També ben a prop el carrer d’en Radas, dedicat al ca
pità d’artilleria que disparava els canons sorrers des de Montjuïc a la mateixa batalla o el carrer d’en Tapioles, dedicat al soldat Joan Tapioles, que fou el qui va cridar que l’enemic es retirava mentre hi havia una càrrega de mosquets i va esperonar la càrrega de la quarantena de soldats que va fer fugir els assaltants muntanya avall.

Ja al barri de Sant Antoni trobem el carrer de Tamarit, dedicat a Francesc de Tamarit i de Rifà, militar i polític, diputat i defensor a la Batalal de Montjuïc.

Prop del Pavelló Mies Van Der Rohe trobem el carrer de Montfar, dedicat a Dídac de Montfar Sorts i Cellers, historiador, Ciutadà Honrat i arxiver de la Corona d’Aragó que dirigia l’artilleria a la Batalla de Montjuïc. Però si hi ha un carrer que sens dubte recordi clarament aquesta efemèride és el carrer del 26 de gener de 1640, a Hostafrancs. Sota el nom del carrer podem llegir (Batalla de Montjuïc, durant la Guerra dels Segadors).

Així doncs, ja ho sabeu, quan passeu per aquests carrers a partir d’ara, penseu en els argenters i metal•lurgics barcelonins que van perdre la vida defensant la nostra ciutat i recordreu que no sempre el castell de Montjuïc ha tingut finalitats repressives ja que en un principi va servir per protegir-nos!

comentaris (4)
Share |

26 de gen. 2014

75 aniversari de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona



Un 26 de gener com avui, fa 75 anys, les tropes franquistes van entrar a Barcelona. Aquest és un episodi del qual ja us havia parlat però avui en motiu dels tres quarts de segle d'aquesta efemèride BTVNotícies ha preparat un especial en el qual he pogut col·laborar. A més del document que podeu visualitzar aquí, hi ha la crònica i un GoogleMap amb els principals moviments de tropes d'aquell dia. El que ignora molta gent però és que avui, 26 de gener també és 373 aniversari de la Batalla de Montjuïc. Les males llengües diuen que Franco va esperar uns dies per entrar a Barcelona esborrant aquella victòria de la resistència de Barcelona contra la monarquia. Demà us en parlaré al Connexió Barcelona!

comentaris (0)
Share |

22 de gen. 2014

Els vestigis del passat jueu de Barcelona. Dubtes i certeses de l'antic Call




La matança del Call de Barcelona (1391)
Després de la matança dels jueus de l’any 1391 el call barceloní pràcticament havia desaparegut i la comunitat jueva estava molt delmada. A partir d’aquest moment s’inicià un procés d’eliminació de tot allò que pogués recordar el passat jueu que havia tingut la ciutat.

Els jueus que encara quedaven van ser expulsats de la ciutat l’any 1492 per ordre dels Reis Catòlics, tal i com ho recull aquest Dietari de la Diputació General (Generalitat):

"1492. Agost. Dijous a [dia] II. Jueus. Entraren e surgiren en la plaia de Barchinona una gran nau de Rodes [...] e una galeassa grossa de França e VIII entre nauetes e galeons, totes carreguades de juheus que exien de Aragó, de València e de Cathalunya e eren·se enbarchats part en Tortosa e part en Tarragona, exints de dites terres per manament de la maiestat del senyor rey. Restaren·ne en Barchinona circa de XX qui·s faheren christians; los altres ab dites fustes se·n anaren la via de Levant e entre tots eren passats deu mil juheus entre homens, dones e enfants."

Els jueus catalans van escampar-se per diferents indrets del món. Com a curiositat, els que van instal·lar-se a la ciutat de Roma tenen un carrer dedicat, anomenat Via Catalana, tal com ens explica la Jana Pérez al seu blog.

Després de la matança de 1391, amb bona part de la comunitat jueva aniquilada, gran part de les propietats del Call van ser venudes o bé confiscades per la Corona. Sense anar més lluny, l’actual Palau de la Generalitat es va construir sobre restes de cases que pertanyien al call jueu.

La toponímia dels carrers també va canviar per passar a cristianitzar-se. A tall d’exemple, el carrer de la Font, on antigament s’havia situat la font dels jueus, va passar a anomenar-se carrer de la Font de Sant Honorat i, posteriorment, carrer de Sant Honorat, que és tal com el coneixem ara. En aquest carrer els jueus hi tenien la seva pròpia font, ja que una de la calúmnies més esteses contra ells era la d’enverinar els pous. Per aquest motiu tenien prohibit anar a buscar aigua a la font situada a la Plaça Sant Jaume i reservada només als cristians; si ho intentaven, sovint eren apedregats i insultats.

St.Jaume, construïda sobre una sinagoga
El carrer de la Sinagoga va passar a anomenar-se carrer de Sant Domènec del Call. Un conjunt de rajoles col·locades a la paret d’una de les cases del carrer asseguren que en aquest emplaçament Sant Domènec -que segons la tradició fou qui va ensenyar a resar el rosari als barcelonins- va fundar la primera comunitat dominica. En realitat aquestes explicacions són errònies. El veritable motiu pel qual el carrer de la Sinagoga s’anomena avui dia carrer de Sant Domènec del Call es deu a altres motius: si agafem un santoral podrem comprovar que el dia 5 d’agost correspon al dia de Sant Domènec. Doncs bé, fou precisament aquest dia de l’any 1391 quan els habitants del Call van ser massacrats. Així doncs, el nom d’aquest carrer “celebra” d’aquesta macabra manera aquella sanguinària efemèride.

I és que realment, en sabem molt menys del que ens agradaria sobre la història del Call jueu de Barcelona. Multitud de guies, pàgines web i rutes històriques expliquen una història del Call basada, de vegades, més en la llegenda que no pas en evidències històriques contrastades i a més a més, existeixen versions totalment contradictòries sobre alguns dels seus aspectes.

L’existència d’un antic barri jueu a Barcelona suposa, sens dubte, un fort atractiu històric i cultural, però després de l’eliminació planificada i sistemàtica dels seus vestigis, es fa difícil reconstruir històricament aquest passat.

El cas més polèmic és el de la ubicació de l’antiga Sinagoga Major. L’historiador Jaume Riera, a partir del manuscrit d’un cobrador d’impostos datat del 1400 i descobert per Teresa Vinyoles, va a poder reconstruir els usos que podien haver tingut alguns edificis del Call.

L’historiador va aconseguir refer la genealogia de propietaris que havien viscut on antigament s’havia emplaçat la Sinagoga Major.  A partir d’aquí, Miquel Iaffa, adquirint un local al carrer Marlet amb carrer Sant Domènec del Call, prop d’ on suposadament hi havia hagut la Sinagoga Major, va iniciar-hi excavacions amb l’Associació Call de Barcelona.

S'Oliver. Arcs (s.XVIII-XIX) erròniament atribuïts a Miqvé

S’hi van trobar uns fonaments d’època romana i murs medievals datats fins al segle XI, però no es va trobar cap resta del passat jueu. Malgrat no tenir proves definitives, els membres de l’Associació creuen que certament aquell havia estat el lloc de la Sinagoga Major, basant-se en la reconstrucció genealògica de propietats dels treballs de Jaume Riera.

Per altra banda, la historiadora Victòria Mora, responsable del Centre d’Interpretació del Call, afirma que Jaume Riera, en publicacions posteriors, no assegura rotundament que l’antiga sinagoga s’ubiqués al local del carrer Marlet, on s’havien fet les excavacions, ja que els seus estudis analitzaven un edifici que tenia entrada al número 9 del carrer Sant Domènec del Call. Mora defensa que, per tant, no tindria sentit que aquest carrer s’hagués anomenat Carrer de la Sinagoga si aquesta no hi tingués ubicada allà la porta d’entrada. Malgrat tot, l’Associació Call de Barcelona encara té emplaçat un Museu de l’antiga Sinagoga Major al local del carrer Marlet mentre al Centre d’Interpretació del Call se’ns explica que l’antiga Sinagoga Major es trobava a l’interior de l’illa de cases entre els carrers de Sant Domènec, Marlet, Arc de Sant Ramon del Call i la Placeta de Manuel Ribé, però que en cap cas s’ubicava al local on hi ha el Museu de la Sinagoga, ja que les excavacions no ho demostraven.

Caelum queda fora dels límits de l'antic Call
Un altre cas polèmic és el de la ubicació d’antics banys jueus. Nombroses guies sobre Barcelona expliquen que l’estructura de columnes de totxana que es troba a l’interior de la botiga de mobles S’Oliver (al número 10 del carrer Banys Nous) correspon a un antic bany ritual jueu (miqvé) masculí i que les restes dels banys femenins es poden visitar al soterrani de la botiga-cafeteria Caelum (al número 8 del Carrer de la Palla).

A les xerrades del Centre d’Interpretació del Call, en canvi, Victòria Mora afirmava fa uns anys que el tipus de totxanes emprades en aquelles construccions són típiques del segle XIX i que a més a més, Caelum es situa fora dels límits del Call. Tot i això no descarta que es puguin trobar restes anteriors al soterrani de la botiga S’Oliver, que encara no s’han investigat i que poca gent ha pogut veure.

Sigui com sigui, el que sí que sabem segur és que al lloc conegut com Els 4 cantons del Call: cruïlla de Banys Nous, Boqueria, Avinyó i Call; al segle XII s’hi van construir els banys públics de Barcelona.

Se’ls va anomenar Banys Nous, per distingir-los dels banys que havien existit al carrer Banys Vells, d’aquí el nom d’ambdós carrers. Aquests banys nous els va fer construir el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, a l’alfaquí Abraham Bonastruc l’any 1160. Van subsistir fins el 1716 i tot i que eren els banys públics de la ciutat, és probable que també s’utilitzessin com a miqvé. Encara que es tractava de banys jueus, popularment eren coneguts com a banys àrabs per la seva arquitectura a l’estil andalusí.

Làpida en hebreu, Pl. del Rei
Una altra resta, en aquest cas una rèplica de l'original, la trobem al carrer Marlet, en un edifici de l’any 1820. Allà hi podem veure una làpida en hebreu amb la traducció següent:

"Fundació pia de Samuel ha-Sardí; el seu llum crema permanentment". Aquesta es va posar per tal de recordar la fundació d’un hospital sota els auspicis de Samuel ha-Sardí, pertanyent a la comunitat jueva barcelonina al segle XIII. Inicialment, la làpida havia tingut una traducció errònia de l’hebreu.

El Palau del Lloctinent, entre el carrer dels Comtes i la Plaça del Rei, va ser construït al segle XVI i és un dels pocs llocs de Ciutat Vella, juntament amb el subsòl del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, on es poden observar làpides funeràries jueves provinents del cementiri jueu ubicat a la muntanya de Montjuïc –que precisament rebé aquest nom perquè era considerada la muntanya sagrada dels jueus-.

Es van utilitzar aquestes làpides per aixecar les parets del Palau després que la comunitat jueva fos expulsada definitivament el 1492. El conjunt de làpides més nombrós es troba a la façana del Pa
lau que dóna a la Plaça Sant Iu. Una altra resta amagada arran de terra a la part dreta de la façana que dóna a la Plaça del Rei.

Terrenys de l'antic cementiri jueu expoliat de Montjuïc
Uns altres vestigis els trobem, caminant pel carrer del Call, a l’alçada del número 5. Si ens fixem en les parets, podrem veure clarament les restes de la muralla romana sobre la qual s’havia construït la fortalesa del Castell Nou, l’últim refugi al que van acudir els jueus durant la fatídica matança de 1391.

A la façana del Centre d’Interpretació del Call que dóna al carrer de l’Arc de Sant Ramon del Call, hi ha una petita porta tapiada per un vidre. Si ens fixem en la banda dreta de l’entrada, s’hi pot apreciar una escletxa d’uns quinze centímetres. És molt comú trobar-ne a les portes de cases que havien estat ocupades antigament per jueus, ja que acostumaven a reservar un espai a la banda dreta per a col·locar-hi una capseta anomenada mezuzà i que contenia uns versicles de la Torah, el llibre sagrat del judaisme.

No sabem segur si l’escletxa d’aquesta porta correspon a un espai per a la mezuzà, ja que les últimes excavacions arqueològiques semblen apuntar que la construcció de la porta és posterior a l’expulsió dels jueus, malgrat això és cert que aquesta marca guarda molta similitud amb altres ranures d’aquest tipus que s’han trobat a diferents cases ubicades en calls jueus.

Altres empremtes jueves les podem buscar en la nomenclatura dels carrers de Barcelona. Enmig del Call, en ple barri jueu, hi ha el mateix carrer del Call, el de Sant Domènec del Call i el de l’Arc de Sant Ramon del Tras Litg, que es refereix al canvi de lleis que havien de fer els jueus en convertir-se.

Call. Prop del Portal Nou existeix el carrer de la Volta dels Jueus, lloc on es creu que s’hi van instal·lar alguns dels pocs supervivents de la matança del Call (1391). Hi ha qui diu que el nom del carrer dels Tres Llits, situat prop del Call Nou, prové d’un suposat antic bordell amb tres llits, tot i que és possible que els seu origen provingui de Tras Litg, que es refereix al canvi de lleis que havien de fer els jueus en convertir-se.

comentaris (9)
Share |

20 de gen. 2014

La guerra de successió al barri de Sant Antoni: passat, present i futur


En el marc de la Festa Major del barri de Sant Antoni i dins de la programació del Tricentenari de la fi Guerra de Successió, proposem una activitat doble sobre els fets de 1714 al barri:

De 18.00 h a 19.00 h portes obertes de la Casa de la Bolla (c. Sant Antoni Abat, 54), on Antoni de Villarroel signà la capitulació de Barcelona l'11 de setembre de 1714. Amenitzat amb música de l'època descobrirem els usos actuals com a Escola Pia Calassanci i mostrarem documents per il·lustrar la història de l'edifici.


Dani Cortijo (historiador i autor d'Altres Barcelones)
Vicent Partal (periodista, director de Vilaweb)

Acte organitzat per l'Escola Pia de Catalunya, l'Escola Pia Calassanci i la Comissió de cultura popular i tradicions de Xarx@ntoni.

comentaris (2)
Share |

14 de gen. 2014

El búnker de l'antic consulat soviètic de Barcelona i el cònsul Ovseenko




Placa original que es conserva a vestíbul del refugi
L’Avinguda Tibidabo és una de les zones de Barcelona on l’alta burgesia ha mostrat històricament el seu poder econòmic i gust artístic mitjançant majestuoses cases i palauets de l’estètica més refinada. Aquest va ser el cas del senyor Salvador Andreu i Grau, conegut més popularment com “el Dr. Andreu”, cèlebre farmacèutic inventor de les pastilles que rebien el seu nom, que es va fer construir la casa per l’arquitecte Enric Sagnier el 1926.

Aquest palauet, situat al nº 17 de l’Avinguda Tibidabo (ara seu de Mútua Universal), més enllà de la història que pot tenir qualsevol casa burgesa de la primera meitat del segle XX guarda una sorpresa desconeguda, una sorpresa que de fet, feia ja anys que tenia ganes d’explicar-vos amb un bon vídeo perquè val la pena.

I aquí la sorpresa: Aquest edifici amaga al seu soterrani un búnker gairebé intacte del que fou durant la Guerra Civil el consulat de la Unió Soviètica, després que aquest es traslladés aquí venint d'una habitació habitació de l'Hotel Majestic.

Per protegir-se dels bombardejos les parets tenen un gruix de 40 cm amb una contundent porta de ferro colat i una altra de sortida d’emergència, letrines, dormitori, cuina i grup electrògen autònom. També s’hi conserva la placa original que hi havia a l’entrada del consulat i una bandera soviètica.

Grup electrogen propi per tenir una xarxa elèctrica autònoma
I us preguntareu: I com és que tot això ha arribat als nostres dies? Doncs en gran part, com en la majoria de casos, gràcies a una persona apassionada per la conservació del patrimoni històric, en aquest cas, gràcies al Sr. Ferran Duran, responsable de Protocol de Mútua Universal.

Però anant a qüestions de fons, ens podem preguntar: Per què en plena Guerra Civil, la Unió Soviètica va decidir instal•lar un consulat precisament a Barcelona? Aquest ha estat l’objecte d’estudi recent de l’historiador Josep Puigsech: Es veu que aquesta va ser una decisió directa del mateix Stalin, que donava molta importància a la seva presència a Catalunya sobretot per la rellevància que aquí tenia el moviment anarquista en aquell moment.

Porta de ferro colat de l'entrada del refugi
Mentre els feixistes de Franco rebien ajuda militar de Mussolini i Hitler, la República Espanyola, amb un govern de centre-esquerra elegit democràticament va ser abandonada pels pactes de No-Intervenció de les potències democràtiques europees.El govern de la Generalitat es va veure forçat a armar els militants dels partits i sindicats davant la manca d’efectius militars, donant una alenada de força sense voler-ho al fort moviment anarquista que existia a Barcelona.


A la República Espanyola el monopoli de l’ajut militar per part d’Stalin, que per cert no era tan desinteressat com el dels feixistes, sinó que se’l va fer pagar amb escreix enduent-se les reserves d’or de l’estat a Moscou per assegurar-se’n el cobrament, va despertar una gran admiració en una part de la població.

A Stalin li interessava, segons les investigacions de Puigsech als arxius soviètics, desmantellar l’anarquisme català, ja que el fet revolucionari podia allunyar anglesos i francesos encara més d’una intervenció aliada en el conflicte i volia aturar paradoxalment la possibilitat d’una revolució obrera.


Antonov-Ovseenko i Lluis Companys
Per instal•lar-se a Barcelona amb una bona rebuda, va posar al capdavant del consulat un dels principals protagonistes de la revolució soviètica el veterà revolucionari Vladimir Antonov- Ovseenko, l’home que va capitanejar l’assalt al palau d’hivern de Petrograd l’octubre de 1917. A Ovseenko, semblava que Stalin li havia perdonat la seva antiga simpatia amb Trotski, el seu rival polític.

A Barcelona, va topar-se amb Andreu Nin, el català dirigent del POUM, un partit comunista però contrari a les polítiques d’Stalin, vell conegut, ja que havia participat com ell a la revolució russa, però l’ignorà.


Fascinats pel cinema, el cartellisme i l’estètica soviètica, es va organitzar fins i tot el XIX aniversari de l’URSS a la Plaça Catalunya. L’homenatge es realitzà davant l'Hotel Colón, antiga seu del PSUC, el partit comunista prosoviètic, des del terrat del qual, per cert, fou feta la mítica foto de la miliciana Marina Ginestà, recentment difunta.


Segell pro-Komsomol
Com a anècdota, el 1936, un vaixell soviètic, el Komsomol, que venía amb ajudes a la República fou enfonsat per un vaixell feixista. Als republicans els va saber greu i van muntar una col•lecta per pagar als soviètics un vaixell nou. Es va organtizar fins i tot un comitè català pro-Komsomol.


El maig de 1937 es produí un enfrontament obert dins el bàndol republicà entre els qui defensaven les tesis de la Generalitat i de l’URSS (limitar-se a guanyar la guerra i no generar un procés revolucionari) i la CNT i el POUM (que es negaven a renunciar a aquest procés). D’aquest afer, la CNT fou gairebé reduïda al mínim exponent i el POUM passà a la clandestinitat per pressions d’Stalin i els agents soviètics, que havien falsificat informes acusant-los d’organització espia a sou del feixisme. 

Poc després uns agents soviètics van anar a buscar Andreu Nin al secretariat femení del seu partit (actual Hotel Rivoli de la Rambla) se l’endugueren detingut i mai més se’n va arribar a saber res més.

Cartell XX aniversari URSS
 Les darreres investigacions apunten que morí després de ser torturat per fer-lo signar una autoinculpació, cosa que mai va fer.


Antonov-Ovseenko, el cònsul soviètic fou teòricament ascendit durant pel seu paper com a diplomàtic durant la Guerra Civil Espanyola. Però un cop a la Unió Soviètica, fou empresonat i afusellat sense cap tipus de judici. Havia estat massa comprensiu amb l’anarcosindicalisme segons Stalin, que en aquell moment, l’any 1938 estava duent a terme la “Gran Purga” en la qual assassinà bona part dels seus antics companys d’armes, ja que la seva paranoia el feia veure enemics per tot arreu.


Les darreres persones que van veure viu Ovseenko diuen que va sortir de la cel•la serenament donant-los prèviament el calçat i l’abric, acostant-se descalç i seminu a la seva mort.

comentaris (6)
Share |

10 de gen. 2014

Altres Barcelones salta a la televisió!


Com ja sabeu del post anterior, no m’agrada dir blat fins que no és al sac i ben lligat.

Per això us aviso “in extremis” d’aquesta novetat. Els que fa temps que em seguiu ja sabreu que he treballat a COM Ràdio i hi vaig tornar ja dient-se La Xarxa, l’any passat.
Les retallades en aquell moment van fer que es tanqués la freqüència Barcelona i per tant els col•laboradors especialistes en tema barceloní vam anar al carrer. Em va fer molta llàstima deixar La Xarxa, perquè ja m’havia acostumat al format radiofònic, havia obert un bloc a sàpiens i li començava a agafar el truc. Estar davant el micro havia passat a ser una cosa que ja sentia familiar. El que sempre havia pensat era que es feia difícil el fet de no poder mostrar imatges, per allò que diuen que “una imatge val més que mil paraules”.
A més, Sempre hi ha hagut temes que no he publicat al bloc perquè creia que valia la pena esperar i fer-ne un bon vídeo. Vaig arribar a proposar diverses vegades fer una secció “Altres Barcelones” a diferents mitjans, però mai va resultar. És una paradoxa, els historiadors acostumem a tenir-ho difícil alhora de parlar d’història als mitjans, acostuma a fer-ho gent que no és historiadora...
Mai ho he entès, és estrany però exceptuant comptades ocasions quan algú parla d’història i sobretot més en temes anecdòtics i de curiositats als mitjans mai és historiador. Us imagineu que anem al metge i qui ens atén és un advocat o que ens faci d’advocat un biòleg? Doncs d’historiador en fa tothom menys els historiadors, té nassos! Per això em va fer molta il•lusió veure en Solé i Sabaté al Divendres de TV3. Vaig pensar: Un historiador com a col•laborador regular a la tele parlant ni més ni menys que d’història!, des del Junqueras al Favorit que no passava gairebé! Però bé, aquest és un debat a part que sovint tenim entre els que som del ram...
Doncs bé, que ja me’n vaig per les branques! La qüestió és que fa uns dies, quan tancava el trimestre anterior i corregia exàmens, em van trucar de BTV, del Connexió Barcelona. Jo suposava que era per fer alguna de les col•laboracions puntuals que he fet sovint, però no. Em van dir que els agradaria que fixés per BTV i que em volien donar una secció pròpia setmanal sobre Història de Barcelona al programa Connexió Barcelona. Us podeu imaginar com em va quedar la cara després de tant de temps desitjant poder fer una cosa semblant, amb tants temes que sempre he deixat pendents fins que en pogués fer una bona peça per un vídeo...

A més, ja ho he dit diverses vegades, però si no fos per BTV aquest blog fa temps que no existiria, va ser en Rafel Luján de l’extingit diaridebarcelona.cat (ara btvnotícies) qui em va fer sortir per primera vegada als mitjans a explicar el que feia al bloc, justament quan acabava de començar feia poc i pensava tancar-lo perquè em donava molta feina i no li trobava gaire sentit. A partir d’aquell dia vaig pensar: Aquest tema el pren seriosament tothom menys jo...

Aleshores vaig començar a arrencar el projecte d’una manera més seriosa. Al connexió també hi tinc vells coneguts com en Gorka Roke i la Marta Ballesta, amb qui he coincidit diverses vegades per a temes “d’urgència”, i per allà em vaig trobar en Pere Cullell també, que ens vam conèixer fent rutes. De fet hi ha qui m’ha preguntat alguna vegada si havia treballat per BTV, perquè durant un temps hi sortia recurrentment i no, no hi treballava, però ara sí, ja és oficial! I pel que veig m’hi sentiré com a casa...
Dit això, i anant al gra:

La secció “Altres Barcelones” serà una secció setmanal i en directe, que podreu veure cada dilluns en directe a les 18:00 dins el programa Connexió Barcelona de BTV conduït per l'Emma Quadrada. I comencem... Aquest mateix dilluns! O sigui que estigueu atents! Podeu sintonitzar-ho al televisor o veure-ho per internet en directe i per si a algú li va malament l’horari estem estudiant poder penjar-ho aquí mateix al blog! Així doncs... fins dilluns, ens veiem a la tele!

comentaris (11)
Share |

Subscriure's a: Missatges (Atom)