El Gran Llauna, un canalla dels baixos fons

El gran Llauna (Caricatura inicis s.XX)

Més enllà del patrimoni històric, de les belleses modernistes de la nostra ciutat, i dels seus prohoms, s’hi oculta una altra Barcelona, aquells barris que les guies turístiques et recomanen no trepitjar, i aquells personatges del passat que mai surten als llibres d’història.

La Barcelona bruta, la de la gent que malviu apinyada en edificis del segle XIX plens d’humitat, la de les cantonades que serveixen d’improvisats urinaris, la dels borratxos i les prostitutes i per suposat la dels seus sòrdids clients. Però és una Barcelona que també existeix i té la seva història i els seus herois de la ciutat canalla.

Avui parlarem d’un d’ells, un home que bàsicament era col•leccionista de vicis. No de bicicletes! De vicis amb V: Era maleducat, malparlat, borratxo, insultava a tothom i etzibava males paraules sovint contra el rei, contra l’alcalde i contra tota autoritat, cosa que a inicis del segle XX no era gaire recomanable fer a viva veu i no només això, sinó que a més, era un pesat, tan pesat que de sobrenom popular li van posar “El gran Llauna” segons alguns. Altres diuen que el sobrenom li venia de les múltiples medalles i condecoracions falses que duia sempre posades.

Era tot un personatge i se'l reconeixia a més de per les medalles per altres atributs molt característics: una guitarra, vestit d’explorador i una gallina domesticada que sempre reposava a la seva espatlla, com el lloro d’un capità pirata.

El seu ecosistema habitual eren les tabernes de les barriades de la part baixa del Raval, on acostumava a plantar-se davant la porta donant la llauna amb tot el seu repertori de cançons de mal gust que combinaven insults, personatges públics i temàtica sexualment explícita.

Un dia, que portava una bona borratxera se li va posar entre cella i cella cantar-li absolutament tot el seu repertori a mitja nit a un pobre veí del carrer de l’Aurora. Va acabar muntant tant d’enrenou que va haver d’enfrontar-se als serenos i els vigilants i va acabar engarjolat durant un parell de dies. En aquells dos dies va trobar l’ocasió ideal per presentar íntegrament tot el seu repertori als guardes, que segurament el van acabar alliberant més d’hora.

D’aquesta mena de personatges i de barris baixos, de canalles, lladres i meuques del passat sovint ja no se’n parla. Però si us interessa el tema és molt recomanable conèixer la Barcelona calenta i canalla de cultruta de la ma de la historiadora Laura Beaumont.