La pedra de Collserola, un vestigi megalític llunyà amagat al bosc de Barcelona

Sovint es diu que la part més antiga de l’actual Barcelona la podem trobar al districte de Ciutat Vella (per alguna cosa li diuen així...) i que quan més t’allunyes d’aquest nucli vas trobant coses més modernes.

Doncs bé, en general és així però aquesta norma no sempre es compleix. Alguns dels vestigis més antics del passat del que avui és Barcelona els podem trobar a la Serra de Collserola. De fet, el poble ibèric acostumava a instal•lar-se en indrets elevats per tal de tenir un control sobre el territori i de la mateixa manera se sap que aquest tipus de comportament ja era comú durant la prehistòria.

La pedra de Collserola

Una mostra d’això és que a la Serra de Collserola, perdut en un bosc d’alzines i pins dins el terme municipal de Barcelona, podem trobar el que (si no estic mal informat) és l’únic monument megalític de la ciutat, conegut senzillament com “la pedra de Collserola”. Els megàlits eren grans pedres aïllades o bé estructures fetes de la unió o combinació de diverses pedres, transportades o construïdes pels humans i que acostumaven a tenir finalitats rituals, normalment de tipus funerari, religiós o celestial. El megalitisme va ser una pràctica molt habitual en la cultura europea.

Aquesta “pedra de Collserola” en concret és ben curiosa, perquè ningú sap amb certesa quina era la seva utilitat, tot i que per les seves característiques és evident que la seva forma va ser modificada per humans amb alguna finalitat concreta. És una contundent pedrota de porfiri rosat d’una mica més d’un metre d’ample que presenta una dotzena de cavitats còncaves amb forma de cassoleta, algunes d’elles connectades entre sí amb una mena d’escletxes excavades.

I per a què servia? Doncs de versions n’hi ha per triar i remenar, tot i que hi ha un cert consens entre arqueòlegs i historiadors en què aquell bloc de pedra va ser posat en aquell indret expressament per humans i que des d’aquell punt, abans que hi creixessin tants arbres als voltants hi deuria haver una vista privilegiada, alguns diuen que aquell seria un punt de reunió social on fer algun tipus de cerimònia i d’altres com l’arqueòleg Ferran Puig, creu que les cavitats podrien haver servit com a trampes per a caçar petits animals com ara ocells. Alguns veïns de Sarrià però, com indicava Josep Maria Huertas tenien hipòtesis molt més tenebroses... Segons explica, Antoni Mañé, Narcís Rucabado, Francesc Tomàs i Ignasi Aragó defensaven que allò deuria haver estat una antiga taula de sacrificis i que a les concavitats s’hi situarien alguns dels òrgans més importants, deixant la cavitat més gran per al cor. Segons aquesta teoria les escletxes que unien les cassoletes rituals servirien per a evacuar la sang...

Fixant-nos podrem apreciar cavitats fetes per l'acció humana

Així doncs, de moment no en podem treure aigua clara, això si, el que ens queda ben clar és que un cop a la vida, tot bon barceloní hauria d’anar a veure la pedra de Collserola. I Com s’hi va?

Doncs, baixant des del Tibidabo per la carretera BV-1418 i a pocs metres abans d’arribar a l’encreuament amb la carretera de l’Arrabassada, trobarem a mà esquerra un camí de Gran Recorregut amb un senyal que indica “Coll de la Vinassa, Serra de Cardona, Turó d’en Puig”. Si ens hi endinsem, trobarem unes escales pel camí. Abans d’arribar al segon tram d’escales, just quan el camí fa un revolt, al costat d’un pi gran inclinat vers el camí, ens endinsem bosc endins. A uns vint metres ens trobarem, tot just davant d’un pi, la pedra de Collserola. Per als qui, com jo, no tingueu cotxe, podeu agafar un autobús fins el Tibidabo, però us recomano més baixar a l’estació dels FGC Baixador de Vallvidrera i anar al Centre d’Informació del Parc, on us assessoraran per fer alguna de les diverses excursions plenes d’oxigen i sense cotxes que es poden fer fins arribar a aquest monument megalític. Per qui tingui mòbil amb connexió a internet i GPS, podeu connectar-vos in situ al mapa d’Altres Barcelones on hi he deixat un punt especial per a que us serveixi de referència.