Els fets del 6 d'octubre de 1934 i l'antiga seu del CADCI

Forces del General Batet assaltant el CADCI

Les eleccions generals de 1933 havien estat guanyades pels partits de centre i dreta. El president Alejandro Lerroux, davant les pressions de la dreta, va incorporar a tres ministres de la CEDA al Govern.

Això va ser interpretat per l'esquerra com un risc d'implantació del feixisme, tenint en compte que el president de la CEDA, José María Gil-Robles, parlava de la democràcia no com un fi, sinó com un mitjà per aconseguir el poder i es declarava antiparlamentarista.

Al parlament el seu partit havia defensat obertament l’Italia feixista i l’Alemanya Nazi, i de fet, ell mateix havia participat en el congrés nazi de Nüremberg aquest mateix any i ja existia un precedent alemany de transformació de democràcia en feixisme mitjançant unes eleccions.

Com a resposta, les associacions obreres van organitzar una vaga general d’abast estatal, que no va arribar a tenir l'èxit esperat, excepte a Astúries i Catalunya.

A Astúries, amb una bona organització i sota el comandament d'Aliança Obrera que unia socialistes, anarquistes i comunistes, es va iniciar una revolta armada en què els miners van arribar a prendre la ciutat d'Oviedo. Es va proclamar la República Socialista Asturiana, però la insurrecció per part d'uns 30.000 miners no va durar més de quinze dies, fins que la contraofensiva va aconseguir la seva rendició i va intervenir l'exèrcit. Franco, amb l'enviament de tropes des d'Àfrica i la Legió estrangera, va ser l'encarregat de reprimir durament la revolta asturiana. Els fets es van saldar amb més de mil morts, dos mil ferits i uns cinc mil detinguts.

Antiga Seu del CADCI el 6 d'octubre de 2012

A Catalunya, l'endemà de la declaració de la vaga general, el 6 d'octubre de 1934 a les vuit del vespre i des del balcó de la Generalitat, el president Lluís Companys, va proclamar l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola. Això va comportar la declaració de l'estat de guerra per part del Govern.

La policia es va posar a les ordres del general Batet per reprimir l’alçament i hi va haver diversos enfrontaments armats que van provocar diversos morts.

Però l'Estat Català només va durar deu hores, ja que no va obtenir el suport dels anarquistes que recelaven de la Generalitat degut a les dures polítiques que els responsables de l'ordre públic de la Generalitat, els germans Badía,  havien practicat contra el moviment llibertari.

Lluís Companys va demanar expressament que no s’enarborés l’estelada per deixar clar que aquest era un aixecament federal i no pas separatista. Però, tot i això la premsa estatal va titllar aquests fets com a separatisme i el gairebé inexistent federalisme espanyol amb prou feines s’hi va pronunciar a favor.

Els escamots d’Estat Català, dirigits per Conseller Josep Dencàs van acabar abandonant les armes, literalment, i fugint. Molts dels fusells Winchester que van abandonar als carrers van ser recollits per militants anarquistes i van reaparèixer durant la guerra civil.

Placa en record als morts a la seu del CADCI

Els qui es van resistir fins el final i sense cap suport foren alguns militants de l’esquerra catalanista que s’atrinxeraren a la seu del CADCI (Centre Autonomista de Dependents de Comerç i de la Indústria), un sindicat posteriorment absorbit per l’UGT. El local de la Rambla de Santa Mònica fou canonejat per l’exèrcit i els qui hi resistien no tingueren més remei que abandonar l’edifici per la porta del darrere. Alguns però, hi van deixar la vida: Jaume Compte, Manuel González Alba i Amadeu Bardina.

Al balcó de la Generalitat, finalment onejà la bandera blanca de la rendició. Els fets d'octubre a Catalunya van acabar amb l'empresonament de Companys i els seus consellers , excepte Josep Dencàs, que havia fugit de la Generalitat pel clavegueram i de diversos diputats entre ells, Josep Tarradellas, l'alcalde Carles Pi i Sunyer i els regidors que li donaven suport.

Tots ells van ser traslladats al vaixell Uruguai, al port de Barcelona, convertit en presó, fins que l'esquerra catalana va tornar a guanyar les eleccions, el febrer de 1936. Mentrestant, les conseqüències per a Catalunya van ser la supressió de l'Estatut i l'anul • lació de la "Llei de Contractes de Conreu", entre altres. Durant aquest temps es van substituir els representants electes per càrrecs dretans.