Altres Barcelones

Quan es van tirar a terra les antigues muralles de Barcelona per tal d’aplicar el Pla Cerdà, varen sorgir un munt de reptes per als primers habitants de l’Eixample. Un dels més importants fou l’abastiment d’aigua potable per a les noves finques. Fou precisament per aquest motiu que es constituí la Societat General d’Aigües de Barcelona, que va començar a oferir servei d’aigua corrent als nous habitants. Això sí, durant molts anys va haver-hi una illa de cases de la dreta de l’Eixample, la compresa entre els carrers Roger de Llúria, Bruc, Consell de Cent i Diputació, que va resistir com a poblat d’irreductibles gals, el control per part d’Aigües de Barcelona. Van fundar una Associació de Propietaris d’Aigua de l’Eixample, i aprofitant l’exuberant brollador que es trobava al bell mig d’aquella pionera illa cerdaniana, s’autoabastien d’aigua potable en escreix. Els veïns d’aquest indret es mostraven orgullosos, segons recordava el cronista Sempronio, de la seva independència hidràulica, i asseguraven que la seva aigua venia directament del Montseny. Sigui real o no la procedència d’aquestes aigües, el cert és que en el seu moment els científics van atorgar-los propietats medicinals, fet que va esperonar encara més l’orgull de la comunitat de propietaris.

L’any 1871 finalitzà la construcció, a l’interior de l’illa de cases, de la imponent torre coneguda popularment amb el nom de “torre de les aigües” de l’arquitecte Josep Oriol Mestres. Inicialment, la normativa no permetia que aquestes tinguessin una alçada superior a la de les finques que l’envoltaven, però en canviar la normativa i guanyar en alçada es va aconseguir dur l’aigua fins els pisos més alts. Inicialment el bombeig d’aigua es realitzava en aquest cas per la força del vapor, així doncs, durant un temps una llarga xemeneia va acompanyar la torre de les aigües fins l’arribada de la força elèctrica. Aquest no era però l’únic brollador de l’Eixample, ja que encara tenia fama el de la Font del Jesús, al Jardí del Criadero, on abans hi havia hagut el Convent de Jesús i ara hi ha la font de la cruïlla del Passeig de Gràcia i Aragó, o el “Fènix d’Aigües Potables” a la cruïlla del Passeig de Sant Joan amb la Diagonal. 

 Tot i que pugui semblar que la Comunitat de Propietaris fos l’única explotadora de l’aqüífer, segons Sempronio aquestes aigües arribaven subterràniament fins una finca del Carrer Pelai, de la mateixa manera que un ramal del “Fènix d’Aigües Potables” arribava fins la Barceloneta! Avui, però, aquella illa de cases tant selecta i restringida és controlada per l’Ajuntament de Barcelona, i va ser adaptada per tenir-hi una piscina als peus de la torre i sorra de platja als seus voltants. Ara es coneix amb el nom de la platja de l’Eixample, i nombroses famílies del barri gaudeixen remullant-s’hi ara a l’estiu. Així doncs, ja ho sabeu, si trobeu gent amb xancles i banyador entre els xamfrans de l’Eixample Nord, no són gent desubicada, simplement van a la platja, a les ribes de l’aigua del Montseny...