Altres Barcelones

Santa Madrona en un goig viutcentista (BC)

Diuen que fa molt i molt de temps al segle III dC, en l’època en què l’emperador Dioclecià perseguia els cristians arreu, va néixer a Barcelona una noia anomenada Madrona, que de ben jove va anar a viure a Salònica (Grècia).
Allà, va fer de minyona d’una dona pagana, que en descobrir la cristiandat de la seva criada la va lligar per impedir que anés a missa i la va fuetejar.
Quan la mestressa no hi era, va aparèixer un àngel i la va deslligar. Així Madrona va poder anar finalment a missa, però en assabentar-se la dona de la casa, la va tornar a lligar i aquest cop la fuetejà amb tanta ràbia i tanta força que la va arribar a matar.
Va anar passant el temps i el cos incorrupte de Santa Madrona va caure en l’oblit fins que el compraren uns comerciants francesos per dur-lo a Marsella.
El trajecte en vaixell fou plàcid fins que, de sobte, una gran tempesta va fer enterbolir el mar. Els mariners creien morir, però de sobte, unes orenetes varen començar a cantar avisant-los que a prop s’hi veia terra ferma.
Els tripulants van alçar la vista i van veure la muntanya de Montjuïc i van aconseguir acostar-s’hi.
Un cop desembarcats, van establir com a prioritari protegir el cos incorrupte de la santa, i el van deixar sota cobert en una ermita de la muntanya dedicada a Sant Fruitós.
Passada la tempesta, els comerciants intentaren tornar a embarcar el cos de Santa Madrona rumb a Marsella en diverses ocasions. Però cada vegada que ho feien tornava a ploure a bots i barrals. Finalment, van entendre que el cos de la santa volia romandre a Barcelona, la seva ciutat natal. Segons la tradició aquesta ermita fou construïda prop d’una vil•la romana on hi vivien els pares de la santa.
Amb el pas del temps, l’ermita de Sant Fruitós va passar a anomenar-se de Santa Madrona, per guardar-hi les relíquies de la Santa. Aquest petit edifici és ara l’única ermita que resta dempeus a la muntanya de Montjuïc, però antigament tota la muntanya estava plena de petits temples disseminats que la gent anava a visitar els diumenges .

Estat actual de l'ermita de Santa Madrona

Segons Joan Amades, antigament, cada 15 de març, dia de Santa Madrona, es duia el cos de la santa en solemne processó cap a la Catedral de Barcelona per venerar-lo, entrant pel portal de Santa Madrona, com no podia ser d’una altra manera. També entraven sempre pel portal moltes de les libèl•lules que hi havia que vivien als aiguamolls propers, que acudien a adorar la santa, agraint un do que els havia concedit antigament.
Diu una llegenda que fa molt de temps quan les libèl•lules eren grosses i ràpides com una àguila el Diable, enfurismat pel culte a Santa Madrona, va voler fer volar pels aires la muntanya de Montjuïc per esmicolar-la, fer-la caure sobre Barcelona i deixar la ciutat colgada. Aleshores va convocar a tots els dimoniets que tenia escampats pel territori que vinguessin a una hora convinguda a les hortes de Sant Bertran muntants sobre libèl•lules. Un cop concentrats van començar a excavar un túnel per a fer esclatar posteriorment la muntanya, però en aquell precís moment, Santa Madrona va sortir de la seva ermita i els va fer el senyal de la creu. Els dimonis es van escampar corrents, però van quedar aturades
davant la cova totes les libèl•lules que havien de servir de muntura als dimoniets. Santa Madrona, en veure que no fugien davant el senyal de la creu, les va beneir. Les va fer més petites, perquè mai més servissin de cavalls a les forces del diable i els va encarregar dues missions: Havien d’espiar les malifetes dels dimonis i també observar les obres que la gent feia en favor de Déu per comunicar-les al Diable i fer-li venir tanta ràbia que s’estirés els pèls de la cua... És per això que ara coneixem aquests animalons pel nom d’”espiadimonis”.

Ermites de Motjuïc en un gravat vuitcentista acolorit per Jordi Peñarroja

Però bé, tornant al tema històric i arquitectònic, el fet que aquesta ermita encara existeixi, a diferència de la resta, podria ser considerat fins i tot un miracle, ja que aquesta ha patit moltes vicissituds. L’ermita és del 1558 però durant la guerra de Successió va quedar tan destruïda que va ser necessari refer-la de nou el 1734 i va ser restaurada el 1907. Un altre edifici ara desaparegut era el Convent de Santa Madrona, que s’alçava en un terreny menys elevat i que va servir com a defensa de les tropes catalanes durant la guerra dels segadors, sent un dels llocs emblemàtics de la Batalla de Montjuïc del 21 de gener de 1641 contra els exèrcits castellans. L’església del convent es reconstruí després emprant l’estil barroc l’any 1648, però el 2 d’agost de 1652 les tropes castellanes de Felip IV destruïren el convent. El 1661 es tornà a reconstruir, però el 9 de setembre de 1713, aquesta vegada en el context de la Guerra de Successió, el convent fou enderrocat de nou per les tropes castellanes.
Després de la desfeta de l’onze de setembre, la comunitat dels caputxins de Santa Madrona es traslladà amb les despulles de la santa al Convent dels Caputxins, que fou incendiat a la primera bullanga de 1835 donant lloc posteriorment a l’actual Plaça Reial. Les relíquies foren aleshores traslladades a l’església gòtica de Sant Miquel, que més tard fou enderrocada en el context de la revolució “Gloriosa” de 1868 generant el que ara coneixem com a plaça de Sant Miquel, que està rere l’Ajuntament, aquella on han instal•lat fa poc el polèmic monument als castellers.

Portalada de l'església de Santa Madrona després de l'incendi de 1909

Finalment, el 3 de novembre de 1871 es traslladen a la nova parròquia de Santa Madrona al Poble Sec .
Per si els trasbalsos històrics de les relíquies de Santa Madrona encara us semblen poc accidentats, el 1909 en el context de la Setmana Tràgica aquestes van ser cremades juntament amb el mobiliari de l’església.
Però si ara aneu a l’església de Santa Madrona, encara hi trobareu una relíquia que havia estat salvada de la crema per Evelí Bulbena i Estrany, de l’Associació de Pessebristes de Barcelona, ja que anys enrere havia estat donada per part dels caputxins a una feligresa amiga dels Bulbena.
Amb tot, malgrat la majoria dels barcelonins ho ignorin, Santa Madrona és encara patrona de la nostra ciutat, i comparteix aquest títol amb La Mercè i Santa Eulàlia.
Si de Santa Eulàlia ja dèiem que era la patrona oblidada, la pobre Santa Madrona ja es pot considerar la patrona oblidadíssima, com apuntava en el seu moment la Júlia Costa.
Però igual que amb Santa Eulàlia, la tradició de Santa Madrona s’està tornant a recuperar. Un cop l’any s’organitza a l’antiga ermita, amagada rere el Museu Nacional d’Art de Catalunya, l’aplec de Santa Madrona, on s’hi celebra un dinar i nombrosos actes religiosos i culturals on es pot entrar a la capella. L’aplec, per motius meteorològics, es trasllada unes setmanes més tard, després de Pasqua.
Si voleu saber més sobre la nostra patrona oblidadíssima us recomano l’apunt que va fer fa temps en Joan Arimany a la seva Devocioteca o i pels temes historico-arquitectònics,el llibre d’en Jordi Peñarroja “Edificis Viatgers de Barcelona”.