L'alçament franquista del 19 de juliol a Barcelona

 Avui us porto una història que va succeir ara fa exactament 75 anys, el 19 de juliol de 1936.

Quan el 17 juliol 1936 van començar els primers moviments de tropes revoltades contra el Govern de la República en territori marroquí, ja feia temps que s'estava gestant una conspiració per part de l'anomenada Unión Militar Española. El que els colpistes plantejaven era prendre les principals ciutats i la capital de l'estat per enderrocar el govern per la via de l'aixecament militar, forçant així un canvi polític. Pretenien de fet reprendre la vella estratègia vuitcentista de l'intervencionisme militar en la vida política mitjançant el que popularment es coneixia com "pronunciamento".

Malgrat tot, aquesta vegada, els militars colpistes van fallar en els seus propòsits i en fracassar parcialment la revolta, el territori estatal va quedar dividit. Els rebels van obtenir el suport de bona part de l'exèrcit i van vèncer en les zones agràries i conservadores, mentre que el Govern legítim va mantenir sota la seva fidelitat a les principals ciutats i nuclis de població obrera.

Així doncs, el que havia de ser un simple cop de força va desembocar inesperadament en una sagnant guerra civil.

Quan els militars van sortir al carrer el 19 de juliol a Barcelona, els vaixells atracats al port van començar a fer sonar les seves botzines i les fàbriques van fer sonar les seves sirenes cridant als barcelonins a enfrontar-se a l'exèrcit com si del sometent es tractés.

El Capità General de Catalunya, Llano de la Encomienda, va romandre fidel a la República. El president de la Generalitat també comptava amb el suport de la Guàrdia d'Assalt.

Però sobretot, el que havien menyspreat els colpistes era l'eficàcia de la resistència de les forces civils demòcrates i d'esquerres, especialment la dels anarquistes.

Alguns contingents rebels van ser interceptats per grups d'obrers i guàrdies, apoderant-se dels seus arsenals bèl.lics. Les armeries van ser assaltades pels ciutadans. De les seus de sindicats i partits, i fins i tot l'interior de fèretres del cementiri van començar a aparèixer les armes utilitzades durant la revolució de 1934 que havien estat ocultes fins aleshores.

El general Goded, que havia estat enviat des de Mallorca per dirigir el cop, va detenir a Llano de la Encomienda. L'última carta que els quedava als rebels era la Guàrdia Civil, però aquesta, encapçalada pel Coronel Escobar, també es va posar a les ordres del President Companys.

Després de durs combats al centre de la ciutat, l'exèrcit revoltat va ser definitivament reduït. La Plaça Catalunya, la Plaça Universitat o les Drassanes varen ser alguns dels principals escenaris del conflicte. De fet encara es poden apreciar les marques de les bales a l'edifici de l'Aduana de davant les Drassanes i a algunes porteries del carrer Pelai que van servir per parapetar-se aquell dia entre les places de Catalunya i Universitat.

Ciutadans armats i guardies al c/Ample

El General Goded, detingut, va proclamar la seva rendició radiofònicament a instàncies de Companys amb les següents paraules: “La suerte me ha sido adversa; si queréis evitar el derramamiento de sangre quedáis desligados del compromisos que teníais conmigo”.

Després del fracàs del cop, els carrers de Barcelona van quedar plens de ciutadans armats en roba de treball que confraternitzaven amb els guàrdies, cridaven, reien i s'abraçaven, sentint l'orgull d'haver sufocat un alçament militar. Semblava que a partir d'aquest dia tot era possible i res tornaria a ser com abans. Els militars, de fet, havien provocat amb la seva revolta precisament allò que pretenien evitar: una revolució