Altres Barcelones es vol sumar amb aquest humil post a l'homenatge blocaire col·lectiu a l'aniversari de la proclamació de la República.Després que de ser proclamada des de l'Ajuntament de la ciutat basca d'Eibar diferents pobles d'arreu de l'Estat, emparant-se en els resultats de les eleccions municipals varen sumar-se a oficialitzar el règim republicà.
A Catalunya però, des de la Plaça Sant Jaume, es va voler incidir en el projecte federal que ja es venia defensant des de Pi Margall a les nostres terres. Finalment però, des del Govern Central es va apostar per una República Integral, com així figuraria a la Constitució de l'any 1931. La nova República tingué una atenció especial per la diversitat històrica dels territoris que abastava però partint sempre d'un centralisme polític i cultural d'arrel castellana, com va quedar palès en les retallades a l'Estatut de Núria i les campanyes de boicot que es varen realitzar arreu de l'Estat. El federalisme, recolzat gairebé únicament pels catalans s'havia demostrat totalment inviable.
Amb tot però, la República no es presentava només com l'absència de la monarquia si no més aviat com l'eclosió d'un projecte progressista que es materialitzà sobretot en l'àmbit cultural i polític.Aquell 14 d'Abril de 1931 els carrers es van omplir d'alegria, la gent aclamava al president republicà Macià mentre desitjava la mort a Cambó, el màxim representant del conservadorisme de la Lliga que havia pactat amb la dictadura de Primo de Rivera a crits de "Visca Macià, Mori Cambó"
La millor manera de conèixer l'emoció d'aquell dia però, és a través dels seus testimonis directes.
Els historiadors Pelai Pagès i Blanch i Alberto Pérez Puyal varen reunir els records d'algunes persones que van viure aquell moment en el llibre "Aquella guerra tan llunyana i tan propera" de Pagès Editors. Aquí us en deixo alguns:
" La Gent cantava però la gent no sabia què havia de cantar, perquè l'himne de Riego no el sabia i la gent cantava "La Marsellesa", perquè el missatge republicà havia vingut del país veí. I "Els Segadors" (···) I la gent sobretot cridava: Visca la República! Visca Catalunya! Eren uns dies d'un ànim considerable" (Víctor Torres)
"Jo vivia en un carrer que era un al costat de la Plaça de Sant Jaume, el Carrer Montcada, que era a tocar de la plaça. I entre els veïns hi havia un rumor: "que s'ha proclamat la República a la Plaça Sant Jaume, en Companys..." I vam anar cap allà... uns veïns i en Companys proclamava la República.
Hi havia poca gent, hi havia dues-centes o tres-centes persones perquè era el començament, però després... i unes hores després en Macià que havia vingut abans i l'havien expulsat. Havia vingut feia poques setmanes i el van expulsar. Ell, que havia tornat a venir, des del balcó de la Generalitat va proclamar la República Catalana. En Companys proclamava la República i en Macià unes hores després la República Catalana.(···)I puc explicar una anècdota que com a escena és bonica. Hi havia una senyora que imitant la República Francesa anava amb una bandera republicana aquí i ensenyant un pit, tu. I aleshores la gent que no n'havia vist gaires... el pit d'aquella senyora il·luminava totes les Rambles, tu, una cosa curiosa" (Camel Rosa)
(···) Els tramvies no paraven de pujar i baixar per les Rambles amb la gent amb banderes. Va ser molt emocionant. Va ser molt emocionant, perquè la gent estava convençuda que s'entrava en una nova situació. Després va passar el que va passar però primer l'entusisasme de la gent fou complet" (Salvador Clop)
3 comentaris:
Està clar que això de la plurinacionalitat d'Espanya només s'ha defensat des de Catalunya. Tens tota la raó del món. A les castelles només quatre bojos qüestionen el model centralista. Directament els la porta fluixa. I nosaltres aquí insistint, mentre ells ens retallen i ens burlen... Potser hauriem de plantejar-nos tirar pel dret, sortir al balcó i proclamar la nostra pròpia República, sense comptar amb la resta, i dexar-nos de mandangues. Ahh, no, perdona, que els independentistes de CiU no volen... ja no podrien dir que la culpa és de Madrit ni fer-se la víctima... i no es podrien llançar als braços d'Espanya quan aquí volguéssim canviar les coses...
No entraré a parlar aquí sobre política actual, però de la mateixa manera que tú fas aquest paral·lelisme històric, trobo que és força curiós veure com el teu discurs també s'assembla molt al que Salvador Seguí va proclamar a l'Ateneu de Madrid, com veus, la història es repeteix:
http://bcnmaiolimpica.blogspot.com/2008/07/salvador-segu-el-noi-del-sucre-lateneu.html
No hi ha res com un bon historiador per fer la crònica pas a pas i recordar-la. Gràcies pels testimonis!
Publica un comentari a l'entrada