L'afer Miquel Pedrola tanca el cercle.

El divendres dia 11 de març, com ja us vaig anunciar es va realitzar una trobada al barri de la Barceloneta amb Amada Pedrola i Valero. Aquest cap de setmana però, encara ens faltava visitar a Madrid la Consuelo, la cosina que més coses recorda de la vida d'en Miquel Pedrola. Parlant amb ella hem aconseguit conèixer informació que ens ha servit per acabar de perfilar la seva figura humana.

Aquest dimecres els principals implicats en aquesta història hem quedat per acomiadar l'Amada a l'Estació de França, la mateixa estació on ara fa 75 anys el seu pare va agafar un tren cap al front.

La lluita per la preservació de la pintada i el descobriment de tota la història que amagava ha estat una cursa d'obstacles esgotadora en la qual, els veïns del barri, l'AAVV de l'Òstia i la Plataforma en defensa de la Barceloneta, sempre han estat allà per ajudar-nos, en contrast amb els qui realment haurien d'haver fet la feina, les institucions, que han jugat un paper que ha deixat molt que desitjar. Ens hi hem deixat molts diners, trucades, viatges, impediments i maldecaps, i sobretot moltíssimes hores de son i de feina de les que alguns no disposàvem.

Si no fos per persones com la Ma del Pino Suárez, historiadora i veïna del barri, o la Carmen, neboda d'en Miquel Pedrola, i la seva perseverància, us ben asseguro que aquesta història no hauria arribat a aquest feliç desenllaç.

La burocràcia, la lentitud i la falta d'implicació dels qui realment s'haurien d'haver encarregat de tot això han fet que per pocs mesos persones com la Maria Valero, mare de l'Amada i vídua d'en Miquel Pedrola o bé en Wilebaldo Solano, amic personal d'en Pedrola, no hagin arribat a presenciar el gran homenatge que es va fer el 25 d'octubre al fins aleshores oblidat Miquel Pedrola.

Malgrat aquests contrapunts agres protagonitzats perper aquells qui només s'afanyen quan es tracta de sortir a la foto o penjar-se una medalla aliena, a nivell personal crec que aquesta gran aventura ha marcat un abans i un després en la meva manera de fer història.

Mai m'havia implicat en una història de manera tan profunda com durant aquests dies i he après moltíssim. No està malament haver aconseguit recuperar una part del passat d'un barri, un vestigi de la guerra civil i aconseguir unir una família separada per l'exili, retornant-li la dignitat de la memòria...

Pensar que això va començar simplement amb una pintada borrosa, amb una idea per un post més d'Altres Barcelones...

Encara queden moltes històries per investigar i descobrir en aquest món...