Altres Barcelones

La costeruda baixada de Santa Eulàlia

Aquest cap de setmana molts hem gaudit de diverses manifestacions de cultura popular. Darrerament s'està tornant a potenciar la festa de Santa Eulàlia. I és que de les moltes llegendes pròpies de la ciutat de Barcelona, la de Santa Eulàlia és, sense cap mena de dubte, una de les que més ha marcat l’imaginari col•lectiu dels seus pobladors i fins i tot la seva pròpia identitat.
L'Eulàlia, era una noia de 13 anys molt valenta i amb molt bon do de paraula, com la mateixa etimologia grega del seu nom indicava: Eulàlia, la benparlada.
Era una cristiana filla de la vila de Sarrià, que es dedicava a pasturar oques i que no va néixer precisament a la millor època per a ser cristiana. L’any 304 dC. l’Emperador romà Dioclecià, decidit a acabar amb la fe cristiana que amenaçava el culte imperial, havia nomenat Dacià, un personatge precedit per la seva fama de cruel i anticristià, com a governador.
Veient la forta marginació i repressió que els homes del governador aplicaven contra la comunitat a la qual Eulàlia pertanyia, la noia va decidir armar-se de valor i baixar a Barcino per intentar persuadir el governador amb els seus excel•lents dots d’oratòria.
Dacià, sentint-se impotent davant les argumentacions de la noia, no veié més sortida que la força bruta i, interpretant les reivindicacions de la cristiana com una intolerable mostra d’insolència juvenil, va ordenar que li fossin aplicats tants càstigs com anys d’edat tenia.
La jove Eulàlia fou conduïda i engarjolada totalment nua a la presó, situada, segons la veu popular, al carrer Arc de Santa Eulàlia, on una petita capella aixopluga avui una imatge de la màrtir.
L’estretor del carrer ha ajudat els més fantasiosos a alimentar una llegenda que explica que aquesta via fou condemnada des d’aleshores a no veure mai la llum del sol per haver estat la masmorra de la màrtir cristiana de la ciutat.
Prenent aquesta reclusió com a primer suplici va començar un martiri insuportable, no absent d’un cert regust de sadomasoquisme i perversió.
L’Eulàlia va ser assotada pels carrers, li van obrir les carns amb grafits i arpons, van marcar-la amb ferros roents, la van obligar a mantenir-se dempeus sobre un braser i li van cremar els pits. Per si això no fos prou, li van gratar les nafres amb pedra tosca i les hi van ruixar amb oli bullint per passar després al plom fos.
Acte seguit van passar al suplici que va esdevenir el més famós fins els nostres dies: la van ficar dins una tina amb vidres trencats i estris punxants i la van llençar carrer avall 13 cops, com anys tenia. La llegenda diu que aquest martiri fou aplicat al lloc que ara coneixem amb el nom de Baixada de Santa Eulàlia, un carrer que fa pendent i mor al carrer Banys Nous, on se situava antigament el límit de la ciutat romana. Allà hi podem trobar avui una capelleta amb la imatge de Santa Eulàlia i uns versos del poeta Jacint Verdaguer que rememoren aquell episodi:

“Veyent acostar les flames

també recula Dacià;

la tanca dins una tina

que té sagetes per claus,

tota encerclada de glavis

y ganivets de dos talls.

Baxada de Santa Eulalia,

tu la veres rodolar

d’un abisme a l’altre abisme

per aquells rostos avall,

dexant per rastre en les herbes

un bell rosari de sanch.”

Crucifixió de Santa Eulàlia (interior de la Catedral)

Segons la tradició, la noia no només en sortí il•lesa sinó que Déu la va protegir fent que no sentís el dolor.
Tot i això, els romans no es van quedar contents, i seguint les ordres de Dacià, van aplicar-li tres turments més per tal d’arribar als 13 als quals se l’havia castigat.
La van llençar nua dins una petita habitació plena de puces, la van passejar despullada pels carrers de Barcelona i finalment fou crucificada en una creu en forma d’ “X” condemnada a una postura indigna.
La veu popular indica diferents llocs per a la seva crucifixió: la plaça de l'Àngel, el pla de la Boqueria i també la plaça del Pedró, on actualment es conserva un monument que la recorda.
Diuen que en el moment de la seva crucifixió es va produir un miracle, va caure una nevada sobre el cos nuu de l’adolescent, que la va tapar de les mirades lascives dels barcelonins.
Un cop morta, uns cristians van anar a recollir el seu cos, i mentre s’hi acostaven van veure com li sortia un colom blanc de la boca, que s’alçava harmoniosament fins els cels. Era la seva ànima.
Els cristians van enterrar el seu cos, i posteriorment, entrada l’edat mitjana, va ser amagat per tal d’evitar que els musulmans el profanessin.
Durant els temps de Carles el Calb, el rei va cridar al bisbe franc Frodoví i a l’Arquebisbe de Narbona per tal que anessin a Barcelona a trobar el cos de Santa Eulàlia. Ho van intentar, l’Arquebisbe es va donar per vençut i va marxar, però el bisbe Frodoví va insistir en la recerca fins que, fent uns cops amb el bàcul sobre una llosa que es trobava a l’antiga església de Santa Maria de les Arenes -on avui hi ha Santa Maria del Mar- va notar un buit i allà va descobrir l’antic sepulcre de Santa Eulàlia que havia restat amagat.

Algunes de les 13 oques del claustre de la Catedral

En aquella època el fet de reforçar la importància religiosa dels temples, legitimant-los a base de relíquies de sants, era un fort motor econòmic.
L’any 877, doncs, es traslladaren les despulles de Santa Eulàlia al que ara és la Catedral. Diu la tradició que arribant a les muralles romanes, el fèretre començà a pesar cada cop més i més fins el punt que abans de poder entrar a la ciutat, els portadors del cos de la santa van haver de deixar-lo a terra.
En aquell moment va aparèixer un àngel a les portes de la ciutat, assenyalant un canonge amb el dit. Aquest es plegà de genolls confessant que s’havia guardat un dit del peu de la santa com a relíquia.
El bisbe va ordenar que cremessin el dit per comprovar si realment es tractava d’un dit de Santa Eulàlia, i malgrat la força del foc, aquest va romandre incorrupte demostrant el seu origen sacre. Un cop posat el dit al lloc corresponent, el fèretre pogué traspassar el terreny que ara ocupa la plaça de l’Àngel, que rep el nom precisament per aquesta llegenda, i es va traslladar dins les muralles.
Més tard, ja al segle XVII, es va encomanar la fabricació d’una escultura representant l’àngel protector de les despulles de Santa Eulàlia a l’argenter Felip Ros que actualment es conserva el Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, tot i que podem veure’n una rèplica a la mateixa plaça de l’Àngel.
Al claustre de la Catedral a més, sempre hi podem trobar tretze oques que ens recorden la dedicació l'edat i el nombre de martitis que va patir la patrona

És opció de cadascun de nosaltres creure's o no aquesta fantàstica història, bastant inversemblant tenint en compte que hi ha documentació anterior amb una descripció gairebé idèntica dels esdeveniments per al cas de la Santa Eulàlia de la ciutat de Mèrida.

Penó de Santa Eulàlia a primera línia de foc el 1714 segons Antoni Estruch

L’existència o no d'aquesta màrtir cristiana i la seva història però, no treu importància a la gran acceptació que el relat tingué i que per a alguns encara segueix tenint aquesta història, fins el punt d'encarnar els valors que Barcelona volia projectar de sí mateixa i convertint-se en un símbol d’identitat que va arribar a despertar devoció, en alguns casos fins a extrems fanàtics, jugant un paper principal en l'imaginari simbòlic dels barcelonins.
L’existència d’una heroïna mítica, d’esperit jove i valent, que s’alçà contra l’opressor en defensa dels seus i moguda per ideals de justícia serà en els temps futurs precisament el que necessitarà la ciutat com a inspiració en moments molt difícils.

El 1687 però li sortí competència a Santa Eulàlia. Barcelona es va veure atacada per una terrible plaga de llagostes* i els barcelonins desemparats s’encomanaren a la Verge de la Mercè. Quan van marxar les llagostes, el Consell de Cent va decidir donar a la Verge de la Mercè el títol de Patrona de la Ciutat, que fins aleshores havia ostentat Santa Eulàlia en solitari.
Passats un munt d’anys, el 1868, el Papa Pius IX ratificà la sentència, concedint un copatronatge a la Verge de la Mercè.
És per aquest motiu que la veu popular justifica les pluges que de tant en tant es donen el mes de setembre quan es celebren les Festes de la Mercè. Santa Eulàlia plora perquè molts barcelonins ja l’han oblidat. Enguany però crec que veient el nivell de les festes d'aquesta setmana, tindrem una Mercè sense pluges.

Apa, ara ja podeu anar fent boca per la xerrada de llegendes del dimecres que ve.

*= Se sobreenten que parlem d'una plaga de llagostes de terra, si fossin llagostes de mar, no es diria plaga si no més aviat mariscada...