L'alizina del Passeig de Gràcia lloada per Jacint Verdaguer

1908 Ciutadans i autoritats posen davant l'alzina del Passeig de Gràcia després d'haver estat tirada a terra

Davant del Palau Robert, ja al costat de la Diagonal, s’alçava fa temps una robusta alzina enmig dels arbres alineats. Aquesta fou una de les moltes fonts d’inspiració que Mossèn Cinto Verdaguer va tenir a la ciutat de Barcelona fins el punt de dedicar-li una prosa.

Nova alzina del Passeig de Gràcia

En aquest bell escrit sembla que el mateix poeta, fill de Folgueroles i resident a la Ciutat Comtal entri en una conversa amb l’alzina compartint ambdós l’angoixa d’haver nascut enmig del camp i haver-se trobat engolits per la metròpoli.

Segons ell, aquesta alzina ja era allà molt abans que el propi Passeig de Gràcia, potser quan el camí que unia Barcelona i Gràcia era conegut amb el nom de Camí de Jesús...

Verdaguer ens compara aquest arbre amb un indòmit almogàver que no és capaç d’alinear-se amb els plataners esquifits que l’envolten, fills d’una societat de consum que muda de fulla cada tardor i que rep els nutrients amb biberó en comptes de prendre’ls de la terra i amant de l’uniformisme que viu de pressa i corrent. El més curiós de tot és que aquesta prosa publicada per primer cop el 10 de juny del 1903 al diari La Veu de Catalunya, era premonitòria en els qüestionaments sobre si aquest arbre seria capaç de suportar la vida ciutadana, ja que l'alzina morí tan sols quatre anys després.

Segons un informe publicat per la Direcció de Jardins i Arbrat, aquesta mort només era el colofó de l’estat pèssim dels arbres de l’Eixample i la Ciutat Vella.

Remenant llibreries de vell he aconseguit trobar una antiga fotografia de l’enderrocament d’aquesta mítica alzina, que reprodueixo a la capçalera del post. Sembla ser que aquest moment fou considerat prou important com per ser immortalitzat.

Ara, curiosament, una alzina molt més prima s’alça en lloc seu, i un cartell explicatiu ens recorda que la seva predecessora va arribar a tenir una prosa dedicada d’un dels millors poetes que ha tingut la literatura catalana.

Casualment aquesta no és l'única alzina que s’alça al Passeig de Gràcia, ja que en podem trobar una, encara més petita, davant el número 24.

L’alzina original lloada per Verdaguer ja forma part del passat, però sempre ens quedaran aquestes petites alzines resistents i la prosa d’en Verdaguer:

L’alzina del Passeig de Gràcia

Jacint Verdaguer

Filla de les muntanyes,

¿qui t’ha plantada ací a la vora d’un passeig i enmig l’eixamplament de la ciutat?

Ben segur que ningú. Ets un record de les antigues boscúries que baixaven del Tibidabo, una borla del seu mantell de setí verd que arribava fins prop de la mar.

La Providència t’ha deixada enmig de la nova Barcelona per recordar-li que fou un prat, com els empresaires de les vies fèrrees deixen un montorull de terra de cada desmont, com a testimoni de la feinada feta que diu als viatgers: “mirau on érem i on som”.

Mes, no t’anyores aquí tota sola? ¿No trobes a faltar les teves germanes que estan lluny d’ací a l’altra banda de Collserola o del Montseny, renyides amb aqueixa civilització que et migra, t’escanyoleix i et deshonra?

¿No enyores aquelles immenses ramades d’ovelles que davallaven mandrosament de la collada, com una congesta que esquitlladissa rossola i camina envers la plana? Elles cercarien la teva ombra emparadora i el teu patriarcal redós i amb sos bels planyívols et donarien “grans mercès”.

¿No enyores aquells pastors que semblaven fets de la teva fusta, amb els esclops ferrats als peus, amb la barretina al cap i coberts amb la samarra feta de la pell de bestiar de llana que pastura? Allà tu series la seva amiga i confident; tu els faries de casa, tu series la seva llar. En les llargues i adormidores pluges de l’hivern tu els faries de sopluig;

i en els temperis de l’estiu els serviries de parallamps i de cabanya...

Placa explicativa als peus de la nova alzina

Pobra filla de l’afrau, ¿com t’avindràs tu a la titànica moda ciutadana?

Aquí tots els arbres, inclinant el cap una vegada a l’any al llenyataire, com les ovelles a la tisora del tonedor, es deixen tondre i esporgar dels brots sobrers o no sobrers, per la destral cruel. Aquí no es permet que els arbres tinguen grops o berrugues, ni que prenguen males jeies impròpies d’arbres civilitzats de jardí.

I tu, bosquerola com ets, sabràs seguir, punt per punt, totes aqueixes molestoses etiquetes? I si les sabesses seguir, ¿ja podria amb la teva embardissada cabellera la podadora, que és la pinta de l’esporgador?

Arbre muntanyenc, ¿ja sabràs formar entre els arbres de viver? Almogàver indòmit, ¿ja sabràs posar-te de filera amb aqueixa tropa de plàtans, novella, polida, endiumenjada i fatxendera?

Tots aqueixos atletes de parada han estat i són encara criats amb biberó; cap d’ells no beu, com tu, la llet i la força de la mamella de la mare terra; ¿ i tu et resignaràs a abeurar-te, com ells, amb l’aigua d’una manguera?

La manguera que t’hauria de regar a tu és la dels núvols, és la del temporal que trona, udola i llampegueja baixant dels Pirineus.

¿Quina sava trobaràs tu en aquest passeig empedreït i arenívol? Ton camp és un altre; ton camp és una vessant de muntanya on pugues enfonsar les arrels fins a les entranyes de la terra.

El reguer que hauries de veure als teus peus és un xaragall cobert d’espessa bardissa; els seients que hi hauries de tenir són els marges herbosos; els teus veïns haurien d’ésser els esqueis i les cingleres.

A tu no et convenen pas els aires pestilents de la ciutat: respiraries millor l’aire lliure de l’obaga. Allí te’n farien d’afalacs els tramuntanals de tres dies; te’n dirien de coses les llevantades de vuit dies i vuit nits. Allí la tempesta escabellada et bressaria entre sos negres braços i el rúfol torb et cantaria la non-non com una mare a un noiet de quatre mesos per què s’adormi.

Aquí sempre seràs una forastera, una estranya, un arbre de res, mirat de reüll per tots els partidaris de la simetria i de l’uniformisme. Aqueix costum que tens de guardar les fulles d’un any per l’altre aquí no és seguit per gairebé ningú. Si vols que t’ho diga clar, això fa pobre. Aquí els arbres menys luxosos, fins els més estalviadors, estrenen un vestit de fulla verda i flamanta cada primavera, i ells mateixos faran córrer que tu no tens sinó un trajo per presentar-te al públic.

Això d’ésser jove a cent anys, això de no envellir mai, aquí tampoc no s’estila entre els arbres. Els del Passeig fan com els homes que van amunt i avall a la teva ombra: viuen depressa i corrents, i a vint-i-cinc anys ja són vells i a trenta són decrèpits.

Tu arribes a la vida ara tot just, i ¿quantes vegades els veieres canviar en aqueixa via? ¿Quantes els veuràs canviar encara si et deixen envellir?

Mes, si creixes gaire, si eixamples gaire la teva copa, no et deixaran pas morir de velluria… et faran la corretgeta.