L'accidentada aerostàtica barcelonina i el viatge sense retorn d'Arban

Globus aerostàtic segons un romanç del XIX

Barcelona fou ja des del segle XVIII una de les ciutats pioneres en la aerostàtica. El primer experiment barceloní, que resultà fallit, es realitzà el dia 15 de gener de 1784 en un pati del carrer Trencaclaus tan sols uns mesos després que els germans Mongolifier haguessin presentat aquest nou invent a la humanitat.
Però fou durant el segle XIX quan la pràctica arriscada d’enlairar-se amb un globus cap al cel va agafar més popularitat, i conforme més augmentava l’afició, més risc demanaven els espectadors. En alguns casos, la imprudència com veurem, va causar estralls.
Si bé en un primer moment els enlairaments es realitzaven en terrenys d’espai obert dins la trama urbana o als patis, amb el pas del temps es va prendre el costum d’utilitzar la plaça de toros del Torín de la Barceloneta com a escenari, construïda a principis del segle XIX en motiu de la visita del rei Carles IV a Barcelona.
Dels nombrosos enlairaments de globus que es van practicar des d’aquest indret, un parell d’ells van acabar amb un final desastrós.

L’11 de setembre de l’any 1847, el prestigiós aeronauta francès Monssieur Arban va realitzar el seu primer espectacle entusiasmant els barcelonins. Veient l’èxit que tenien aquells esdeveniments va anunciar pel dia 19 un nou espectacle en el qual va avançar que s’enlairaria acompanyat d’un barceloní. Aquest fet va crear molta expectació i molta curiositat per saber qui seria el valent conciutadà que hi pujaria. El dia assenyalat Mr. Arban va aparèixer amb el seu amic Eudald Munné, conegut popularment per “l’Eudalet dels cotxes”, per formar part d’una família que posseïa una casa de lloguer de carros al carrer dels Arcs. L’espectacle fou una gran gesta i la gent va vibrar d’emoció en veure el primer català enlairat de la història.
L’eufòria pels globus va arribar després d’això fins a tal punt que el regidor d’Higiene Pública Práxedes Vilanova va arribar a plantejar la possibilitat d’un nou escut de la ciutat en forma de globus aerostàtic.
El 23 de novembre del 1849 Monsieur Arban va proposar-se fer, per tercer cop, un enlairament públic a Barcelona. Aquest cop s’enlairaria amb la seva muller.
En un primer intent el globus no es va enlairar tant com s’esperava i va caure fora de la plaça i, a la segona prova, veient que el globus gairebé xocava contra els espectadors, van descendir. El públic d’aquella època era molt impacient, i alhora molt exigent. Ells venien a veure un gran espectacle pel qual havien pagat 25 cèntims i sentint-se defraudats van començar a cridar Arban titllant-lo d’estafador i de covard.

El viatge sese retorn de Mr. Arban amb el Torín al fons

Arban, un home orgullós, es va enfurismar moltíssim, i veient-se reptat pel públic va demanar a la seva esposa que baixés del globus. Vestit d’etiqueta tal com acostumava a anar, sense abric, sense llast i sense brúixola, va ordenar que deixessin anar el globus, enlairant-se ben amunt, més amunt del que ell mateix preveia. La dona que s’havia quedat a terra, plorava desconsoladament. Un vapor va estar seguint el globus durant un temps fins que el van perdre de vista.
A partir d’aleshores van començar a córrer rumors sobre la seva situació. Es van rebre notícies d’avistaments en direcció a Sardenya, a Marsella i a Perpinyà. L’esposa d’Arban va recórrer desesperada aquests i altres indrets i va escriure als cònsols de l’estat espanyol, francès i italià sense cap resultat.
La ciutat va quedar commocionada després d’aquells fets. Fins i tot es va començar a fer popular la frase Ha fet l’anada de Monsieur Araban per dir a algú que se n’ha anat i torna.

El regidor Práxedes Vilanova va organitzar una col•lecta per a construir un monument a l’aeronauta Arban. Alguns experts com l’historiador Richard Mc’Namara defensen que aquests diners van acabar invertint-se en el monument a Cristòfol Colom.

la pobra vídua de Mr. Arban

A la vídua d’Arban, segons les memòries del menestral Coroleu, la van veure vagar pels carrers vestida de negre, vella i pobra, anys després, intentant guanyar-se les garrofes venent pedaços per a sanar les durícies:

“A la joven y elegante Mme. Arban la hemos visto años después, vieja y pobre, por las calles de Barcelona, vendiendo á un precio ínfimo... parches para curar los callos.”

Sembla que la ciutat no va ser massa generosa amb ella. En els darrers anys, es va quedar gairebé cega i finalment un tinent d’alcalde la va fer ingressar en un centre benèfic.

Amb el temps i el perfeccionament de les tècniques, els intrèpids aeronautes es van veure animats a realitzar espectacles cada cop més difícils i arriscats per tal de complaure un públic cada com més difícil d’impressionar.

Seguint la tònica de l’ exigència popular, el dia 1 de novembre de l’any 1888 un aeronauta anomenat Joan Budoy va decidir enlairar-se a la plaça de braus del Torín, fent cabrioles i acrobàcies a una simple corda lligada a un globus aerostàtic. Abans de la realització de l’espectacle ja hi havia qui discutia la conveniència de la pràctica d’exercicis tan arriscats, però finalment es va acabar duent a terme l’enlairament, que va desembocar en successos molt tràgics. El diari La Vanguardia en deia el dia següent:

“El capitán Budoy tropezó, estando á regular altura con un madero de los destinados á sujetar el globo durante su preparación, y tan violento fue el golpe que soltó el cable y cayó al suelo, quedando sin sentido y muerto en la creencia de muchos; el madero, arrancado de su sitio por la fuerza del encontronazo, fue á dar contra la barrera magullando á varios espectadores, uno de los cuales quedó muerto por fractura del hueso frontal con hundimiento de la masa cerebral; otro sufrió graves heridas en las piernas y los restantes guardaran como recuerdo sendas heridas y contusiones que deseamos sean curada en breve periodo de tiempo.”

De la resta de ferits no es tenen notícies fins el dia següent, quan el mateix diari acabava especificant detalls que ara no superarien la llei de protecció de dades com per exemple en quin pis i quina porta viu un dels ferits, contrastant amb la paradoxa de no poder identificar el difunt al qual l’impacte li havia rebentat literalment el cap:

Acrobàcies aerostàtiques a la plaça del Torín

“No ha podido ser identificado el cadàver del joven que anteayer murió aplastado por el mástil sujetador del globo en la plaza de toros.
Los heridos, Cuyo estado es más satisfactorio son: Enrique Gollos, de 8 años de edad, habitante de Gracia, calle de Quevedo, núm 8, piso primero, presentando varias contusiones graves; Juan Mestres, de 25 años, habitante en una tienda de la calle Viladomat; resultó con contusiones graves en todo el cuerpo.
El capitán Juan Budoy se encuentra asimismo en situación algo mejor de la que hizo presumir á primera hora, el fuerte golpe que sufrió”.

Tot i les moltes crítiques que es van efectuar posteriorment discutint la idoneïtat de les condicions de seguretat, no es van deixar de fer pas exercicis aerostàtics arriscats a la ciutat. El 1905, per exemple, un tal Capità Dardé va tenir un accident en globus entre els carrers Girona i Gran Via.

Doncs bé, de ben segur que heu escoltat milers de cops aquella frase repetida que diu que “aquell qui no coneix la història està condemnat a repetir-la” oi?

Això és el que li va passar no fa gaire, el 20 d’abril de l’any 2008 al sacerdot brasiler Adeir Antonio de Cali, quan se li va passar pel cap superar un rècord mundial elevant-se pel cel amb un miler de globus de festa inflats amb heli per intentar romandre-hi 20 hores. Malgrat el mal temps i la gent que li aconsellava desistir, després de realitzar una missa, va fer el que s’havia proposat. Fins i tot l’exèrcit va iniciar un dispositiu de recerca, però el capellà es va perdre en l’horitzó i no se’n va saber res més fins que el 24 de juliol del mateix any, un pescador va trobar les cames i part del tronc del sacerdot flotant al mar.