L'agonia de la Colònia Castells

Les Corts és un Barri que ha canviat molt en relativament poc temps. Alguns encara recordem les llambordes i les vies del tramvia del Carrer Anglesola. També recordem el pou de la Masia Can Rosés quan era encara l’escola Itaca que tenia com a patí el que anomenàvem “la selva”, que no eren més que camps de conreu abandonats. El que havia estat el meu parvulari, “Els Picarols” ocupava una finca que ara és tan sols un solar a mig enderrocar. El lavabo on un dia em varen tancar per castigar-me encara segueix suspès a l’aire. Sempre que hi passo m’entra una certa melancolia ja que molts cops, ja de gran, havia somiat en l’interior d’aquell edifici.
Més tard vaig contemplar amb impotència com l’asfalt cobria les llambordes d’Anglesola, però potser era un fet inevitable del progrés, i després vaig veure amb no tants bons ulls com s’enderrocaven les velles cases de planta baixa d’aquest que havia estat antigament el carrer major del barri per construir-hi caixes de sabates de luxe expulsant a veïns amb indemnitzacions irrisòries.
El primer record que tinc d’aquest barri quan vaig venir d’Horta era que molts dels edificis que ara hi ha en peu havien estat indústries o bé prats i solars. El barri, ha canviat molt, fins i tot la gent que hi viu.
Però encara avui queden en aquest districte llocs que semblen aturats en el temps. Indrets que van a un altre ritme i fugen de la voràgine de l’excavadora i el totxo.
Aquest és encara el cas de la Colònia Castells, un suburbi obrer situat molt a prop de l’Illa Diagonal que ens recorda que aquest barri va tenir un passat industrial i treballador.
Aquestes edificacions són encara avui un dels exemples més importants per explicar-nos el que fou el desenvolupament urbanístic del Pla de Barcelona de finals de la I Guerra Mundial a començament de la Guerra Civil.
Els primers projectes constructius de la colònia ja havien començat a finals del segle XIX amb un pla d’urbanització aprovat per l’Ajuntament de Les Corts el 1878 (ja que aleshores encara era un poble independent).
Aquest pla havia estat impulsat per Manuel Castells i Carles, un empresari xarolista que va adquirir els terrenys en aquella àrea, i posteriorment la iniciativa correria a càrrec dels seus hereus.
Aquesta però, no podia ser considerada una “colònia” en el sentit d’edificacions vinculades a una fàbrica en concret si no que fou una iniciativa immobiliària que acabà albergant obrers de diferents indústries i tallers de la zona.
Fou sobretot a partir de l’any 1923 quan es va dur a terme de manera significativa la construcció d’algunes de les actuals cases de la colònia, un procés en el qual fins i tot alguns pagaven part de l’import amb la seva pròpia força de treball constructiu. Aquest indret fou, fins l’any 1929 amb la construcció de les “Cases Barates”, el suburbi obrer de cases de planta baixa més gran del Pla de Barcelona.
Els veïns del barri eren gent de classe treballadora que es relacionava molt entre si en part gràcies a la peculiar estructura de poble de la colònia. Això va permetre una forta presència de consciència obrerista. A causa de les dimensions reduïdes dels pisos els locals on es socialitzaven solien ser al Camp de la Creu, just per sota de la colònia un cop creuada la riera de Magòria. Durant la dictadura del General Primo de Rivera, els anarquistes, donada la il•legalitat de la CNT solien compartir els locals amb els Republicans Federals, però més tard varen aconseguir els seus propis casals i ateneus.
Tant forta fou la presència llibertària que durant la guerra civil els joves anarquistes de la colònia varen marxar al front amb en una columna pròpia anomenada “Aguiluchos de Les Corts”, formada bàsicament per veïns d’aquesta barriada.
Amb el pas del temps, però, el franquisme va esmorteir la rebel•lia d’aquests veïns i en plena dictadura, l’any 1953, la colònia es va veure afectada per la modificació del Pla General Metropolità, que va requalificar-ne els terrenys com a zona verda. Davant la impossibilitat d’obtenir permisos d’obres per a fer reformes, els edificis es van anar degradant i això va provocar un degoteig de veïns que han anat marxant fins els nostres dies.
L’Ajuntament va aprovar l’any 2002 el Pla de Reforma de la Colònia Castells que s’ha començat a executar aquest mateix octubre amb l’enderrocament de els immobles del que es coneix com a “fase 1”. En uns anys si tot segueix igual, no quedarà ni rastre de la Colònia Castells.
És ben curiós que en les mateixes dates en que s’ha arribat a la conclusió que s’han de conservar com a testimonis de la memòria les restes del barraquisme del Turó de la Rovira, estiguem tirant a terra tota una barriada que en el seu moment va arribar a ser una de les concentracions d’habitatge obrer més importants de la ciutat i alhora acabant amb un dels pocs indrets en que la sociabilitat dels veïns no es veu fragmentada per la vida cel•lular dels blocs de pisos.
No puc fer més que animar-vos a anar a corre-cuita a visitar el que encara queda d’aquest lloc...
Si voleu saber més sobre el tema us recomano que veieu el documental “l’illa invisible” que van passar fa uns dies a tv3.