Homenatge a Pedrola el proper dilluns. No hi podeu faltar!

El dia 5 de setembre TV3 va emetre al telenotícies aquesta peça sobre en Miquel Pedrola i la ja restaurada pintura del carrer Sant Miquel de la Barceloneta. Poc després una familiar del milicià em va contactar per Facebook emocionada. Aquell dia va començar un periple esgotador però emocionant en el qual cada dia que passa es fa més interessant la recerca.
Amb la Ma del Pino Suárez de la Barceloneta feia dies que comentàvem que potser mai trobaríem cap familiar, però que les hores de treball i insistència que havíem invertit en salvar la memòria d’aquell personatge fins aleshores desconegut, ens havien fet perdre la distància com a investigadors. Fins un cert punt, Pedrola havia passat a formar part de les nostres vides com si d’un familiar de sang es tractés.
Poc després d’aquell avís al Facebook, varem quedar un dia amb alguns dels familiars a la plaça de la Barceloneta aprofitant que un fotògraf de Público ens hi havia convocat. Una dona acompanyada de fill i marit que duia entre les mans una foto de cos sencer d’en Miquel Pedrola va aparèixer al mig de la plaça. L’escena de tres familiars d’en Pedrola retrobant-se amb aproximadament una quinzena de veïns del barri que havien estat lluitant durant molt de temps per la seva memòria va ser inoblidable.
Aquell dia, la Carmen Pedrola, neboda d’en Miquel Pedrola, ens va mostrar diverses fotos i documents, entre els quals hi havia la partida de baptisme d’en Miquel Pedrola i fotografies de quan tenia no més de cinc anys.
Ens va dir també una cosa que ens va deixar sorpresos:

-Sabieu que en Miquel tenia una filla?
- Ah si?!!
-Es deia Amada Pedrola Valero i va néixer després de la mort del seu pare. Acabada la guerra va marxar amb la seva mare, Maria Valero a Limoges...

Allò em va deixar molt sorprès i em va recordar una cita del poumista Fernández Jurado que havia introduït al capítol sobre en Pedrola al meu llibre:

“El Miquel Pedrola estava embadalit amb la Maria Valero, se li notava d'una hora lluny”

El nano havia aconseguit els seus propòsits, ves per on!

El dia següent la Pino i jo varem anar a visitar en Wilebaldo a l’hospital, la darrera persona coneguda que havia vist en Pedrola en vida. La Carmen ens va dir que aquell dia precisament no podia, i aquell dia precisament, en Wilebaldo ens va deixar.
Els familiars d’en Pedrola van assistir a l’homenatge i l’enterrament d’en Wilebaldo. En marxar em vaig quedar una estona i vaig estar xerrant amb un home anomenat José Moratalla que vaig conèixer en aquell moment i que confessava emocionat haver estat company d’en Wile. En un moment donat va deixar anar que havia conegut també un tal Miquel Pedrola.
Després d’estires i arronses amb les institucions finalment hem aconseguit poder convocar un homenatge a en Pedrola pel dilluns que ve dia 25 d’octubre. En aquest acte que hem hagut de convocar in extremis per problemes de burocràcia institucional hem aconseguit comptar l’assistència de familiars i companys d’en Pedrola perque estiguin presents en el moment en que es descobrirà al costat de la pintada una placa en record al Milicià caigut.
Tanmateix els veïns han pagat de la seva butxaca un berenar popular i els germans Centelles, descendents del fotògraf que va retratar l’acte d’homenatge l’any 37 ens estan preparant una projecció. Hi haurà també música i poesia.
Però les sorpreses d’aquesta trepidant història de lluita ciutadana per la memòria històrica, no acaben aquí... M’acaba de trucar la Carmen Pedrola per dir-me que l’Ambaixada Francesa ha confirmat que la filla de Pedrola segueix en vida i que no tenen notícies de la mort de la seva dona. El divendres es prendran contactes entre la família catalana i la francesa per via diplomàtica i intentarem en la mesura del possible que assisteixin a l’acte.
És per tot això, que us demanaria que assistiu a l’homenatge del dia 25 i que feu la màxima difusió possible de la convocatòria.
Aquesta tasca ha estat una iniciativa ciutadana des de baix en la qual no hem tingut gaire suport institucional i fins i tot en alguns moment més aviat ens han posat pals a les rodes. Arribar fins aquest punt ha suposat nombroses hores de treball voluntari, gastar diners de les nostres pròpies butxaques i haver de perdre moltes hores de son i en alguns casos fins i tot la paciència i les energies.
La Penélope de la Conga i en Joan Gatnau de la Vibria ens han ajudat confeccionant i corregint el cartell i us animo a que el pengeu i el reenvieu al màxim de gent possible. Podeu descarregar-lo fent clic sobre la imatge.

No hi falteu! Hem d’omplir la Plaça!