El dia 5 de setembre TV3 va emetre al telenotícies aquesta peça sobre en Miquel Pedrola i la ja restaurada pintura del carrer Sant Miquel de la Barceloneta. Poc després una familiar del milicià em va contactar per Facebook emocionada. Aquell dia va començar un periple esgotador però emocionant en el qual cada dia que passa es fa més interessant la recerca.
Amb la Ma del Pino Suárez de la Barceloneta feia dies que comentàvem que potser mai trobaríem cap familiar, però que les hores de treball i insistència que havíem invertit en salvar la memòria d’aquell personatge fins aleshores desconegut, ens havien fet perdre la distància com a investigadors. Fins un cert punt, Pedrola havia passat a formar part de les nostres vides com si d’un familiar de sang es tractés.
Poc després d’aquell avís al Facebook, varem quedar un dia amb alguns dels familiars a la plaça de la Barceloneta aprofitant que un fotògraf de Público ens hi havia convocat. Una dona acompanyada de fill i marit que duia entre les mans una foto de cos sencer d’en Miquel Pedrola va aparèixer al mig de la plaça. L’escena de tres familiars d’en Pedrola retrobant-se amb aproximadament una quinzena de veïns del barri que havien estat lluitant durant molt de temps per la seva memòria va ser inoblidable.
Aquell dia, la Carmen Pedrola, neboda d’en Miquel Pedrola, ens va mostrar diverses fotos i documents, entre els quals hi havia la partida de baptisme d’en Miquel Pedrola i fotografies de quan tenia no més de cinc anys.
Ens va dir també una cosa que ens va deixar sorpresos:
-Sabieu que en Miquel tenia una filla?
- Ah si?!!
-Es deia Amada Pedrola Valero i va néixer després de la mort del seu pare. Acabada la guerra va marxar amb la seva mare, Maria Valero a Limoges...
Allò em va deixar molt sorprès i em va recordar una cita del poumista Fernández Jurado que havia introduït al capítol sobre en Pedrola al meu llibre:
“El Miquel Pedrola estava embadalit amb la Maria Valero, se li notava d'una hora lluny”
El nano havia aconseguit els seus propòsits, ves per on!
El dia següent la Pino i jo varem anar a visitar en Wilebaldo a l’hospital, la darrera persona coneguda que havia vist en Pedrola en vida. La Carmen ens va dir que aquell dia precisament no podia, i aquell dia precisament, en Wilebaldo ens va deixar.
Els familiars d’en Pedrola van assistir a l’homenatge i l’enterrament d’en Wilebaldo. En marxar em vaig quedar una estona i vaig estar xerrant amb un home anomenat José Moratalla que vaig conèixer en aquell moment i que confessava emocionat haver estat company d’en Wile. En un moment donat va deixar anar que havia conegut també un tal Miquel Pedrola.
Després d’estires i arronses amb les institucions finalment hem aconseguit poder convocar un homenatge a en Pedrola pel dilluns que ve dia 25 d’octubre. En aquest acte que hem hagut de convocar in extremis per problemes de burocràcia institucional hem aconseguit comptar l’assistència de familiars i companys d’en Pedrola perque estiguin presents en el moment en que es descobrirà al costat de la pintada una placa en record al Milicià caigut.
Tanmateix els veïns han pagat de la seva butxaca un berenar popular i els germans Centelles, descendents del fotògraf que va retratar l’acte d’homenatge l’any 37 ens estan preparant una projecció. Hi haurà també música i poesia.
Però les sorpreses d’aquesta trepidant història de lluita ciutadana per la memòria històrica, no acaben aquí... M’acaba de trucar la Carmen Pedrola per dir-me que l’Ambaixada Francesa ha confirmat que la filla de Pedrola segueix en vida i que no tenen notícies de la mort de la seva dona. El divendres es prendran contactes entre la família catalana i la francesa per via diplomàtica i intentarem en la mesura del possible que assisteixin a l’acte.
És per tot això, que us demanaria que assistiu a l’homenatge del dia 25 i que feu la màxima difusió possible de la convocatòria.
Aquesta tasca ha estat una iniciativa ciutadana des de baix en la qual no hem tingut gaire suport institucional i fins i tot en alguns moment més aviat ens han posat pals a les rodes. Arribar fins aquest punt ha suposat nombroses hores de treball voluntari, gastar diners de les nostres pròpies butxaques i haver de perdre moltes hores de son i en alguns casos fins i tot la paciència i les energies.
La Penélope de la Conga i en Joan Gatnau de la Vibria ens han ajudat confeccionant i corregint el cartell i us animo a que el pengeu i el reenvieu al màxim de gent possible. Podeu descarregar-lo fent clic sobre la imatge.
No hi falteu! Hem d’omplir la Plaça!
Amb la Ma del Pino Suárez de la Barceloneta feia dies que comentàvem que potser mai trobaríem cap familiar, però que les hores de treball i insistència que havíem invertit en salvar la memòria d’aquell personatge fins aleshores desconegut, ens havien fet perdre la distància com a investigadors. Fins un cert punt, Pedrola havia passat a formar part de les nostres vides com si d’un familiar de sang es tractés.
Poc després d’aquell avís al Facebook, varem quedar un dia amb alguns dels familiars a la plaça de la Barceloneta aprofitant que un fotògraf de Público ens hi havia convocat. Una dona acompanyada de fill i marit que duia entre les mans una foto de cos sencer d’en Miquel Pedrola va aparèixer al mig de la plaça. L’escena de tres familiars d’en Pedrola retrobant-se amb aproximadament una quinzena de veïns del barri que havien estat lluitant durant molt de temps per la seva memòria va ser inoblidable.Aquell dia, la Carmen Pedrola, neboda d’en Miquel Pedrola, ens va mostrar diverses fotos i documents, entre els quals hi havia la partida de baptisme d’en Miquel Pedrola i fotografies de quan tenia no més de cinc anys.
Ens va dir també una cosa que ens va deixar sorpresos:
-Sabieu que en Miquel tenia una filla?
- Ah si?!!
-Es deia Amada Pedrola Valero i va néixer després de la mort del seu pare. Acabada la guerra va marxar amb la seva mare, Maria Valero a Limoges...
Allò em va deixar molt sorprès i em va recordar una cita del poumista Fernández Jurado que havia introduït al capítol sobre en Pedrola al meu llibre:
“El Miquel Pedrola estava embadalit amb la Maria Valero, se li notava d'una hora lluny”
El nano havia aconseguit els seus propòsits, ves per on!
El dia següent la Pino i jo varem anar a visitar en Wilebaldo a l’hospital, la darrera persona coneguda que havia vist en Pedrola en vida. La Carmen ens va dir que aquell dia precisament no podia, i aquell dia precisament, en Wilebaldo ens va deixar.
Els familiars d’en Pedrola van assistir a l’homenatge i l’enterrament d’en Wilebaldo. En marxar em vaig quedar una estona i vaig estar xerrant amb un home anomenat José Moratalla que vaig conèixer en aquell moment i que confessava emocionat haver estat company d’en Wile. En un moment donat va deixar anar que havia conegut també un tal Miquel Pedrola.
Després d’estires i arronses amb les institucions finalment hem aconseguit poder convocar un homenatge a en Pedrola pel dilluns que ve dia 25 d’octubre. En aquest acte que hem hagut de convocar in extremis per problemes de burocràcia institucional hem aconseguit comptar l’assistència de familiars i companys d’en Pedrola perque estiguin presents en el moment en que es descobrirà al costat de la pintada una placa en record al Milicià caigut.Tanmateix els veïns han pagat de la seva butxaca un berenar popular i els germans Centelles, descendents del fotògraf que va retratar l’acte d’homenatge l’any 37 ens estan preparant una projecció. Hi haurà també música i poesia.
Però les sorpreses d’aquesta trepidant història de lluita ciutadana per la memòria històrica, no acaben aquí... M’acaba de trucar la Carmen Pedrola per dir-me que l’Ambaixada Francesa ha confirmat que la filla de Pedrola segueix en vida i que no tenen notícies de la mort de la seva dona. El divendres es prendran contactes entre la família catalana i la francesa per via diplomàtica i intentarem en la mesura del possible que assisteixin a l’acte.
És per tot això, que us demanaria que assistiu a l’homenatge del dia 25 i que feu la màxima difusió possible de la convocatòria.
Aquesta tasca ha estat una iniciativa ciutadana des de baix en la qual no hem tingut gaire suport institucional i fins i tot en alguns moment més aviat ens han posat pals a les rodes. Arribar fins aquest punt ha suposat nombroses hores de treball voluntari, gastar diners de les nostres pròpies butxaques i haver de perdre moltes hores de son i en alguns casos fins i tot la paciència i les energies.
La Penélope de la Conga i en Joan Gatnau de la Vibria ens han ajudat confeccionant i corregint el cartell i us animo a que el pengeu i el reenvieu al màxim de gent possible. Podeu descarregar-lo fent clic sobre la imatge.
No hi falteu! Hem d’omplir la Plaça!
14 comentaris:
Les notícies van en compte gotes però veig que valen la pena.
A veure si, malgrat que gairebé és impossible, m'ho puc manegar per assitir-hi!
Hola Galderich! Un dels principals motius de que les notícies vagin més que mai en compta gotes és que estic perdent un munt d'hores en fer aquesta feina...
Però ha de ser una satisfaccio.
Enhorabona per els resultats.
Agraiments i felicitats.
Mercè
Enhorabona Dani!
Dilluns treballo a la tarda, per tant no podré venir.
M'ha fet molta gràcia la cita del Ramon Fernández Jurado. El vaig conèixer poc abans de morir.
Ĝis baldaŭ en la konversacia rondo!
amike,
Viktoro
Enhorabona per la vostra tasca. Tant de bo pugui venir a la Barceloneta a retre homenatge al Pedrola.
Viktoro, tú i jo hem de parlar doncs... ens veiem els propers dies!
Per cert, els qui tingueu facebook us podeu inscriure a l'acte aquí
Estic molt orgullosa de tu i me n'alegro que el teu esforç i el d'altres es vegi recompensat.
No sé si podré venir però estaré amb tu en tot moment ¡
Sort i espero veure't aviat.
Anna Izard
Enhorabona per la teva feina i la de la Ma del Pino, Dani!
Sort que hi ha gent veritablement compromesa amb la nostra història i la dels nostres barris, perquè si de l'Ajuntament depenés tot Barcelona seria un antro de flamenco i tapes pels turistes i congressistes puteros...
Ens hem de fer respectar. Barcelona és no és ni un centre comercial ni un chikipark! Sóm una ciutat amb persones vivint-hi, i tenim el nostre passat!
Salut!
Ernest
Hola Dani,
Vull felicitar-vos per la feina ben feta! Ahir va ser 1 dia especial per a molta gent. Us animo a continuar, perque crec que també tenen reconeixement (segurament amb placa) el racó del Milicià Desconegut, com els forats a la paret de Sant Felip Neri.
Salut i força!
Un altre militant del POUM, sembla que mort durant el juliol del 36, Antoni Agulló, va merèixer també placa i nom de carrer, en concret del carrer de Cabanyes, de nom encara polèmic. Em sobta que mentre la recuperació del nom de Pedrola, també del POUM, ha desvetllat gran interès, aquest Agulló no hagi desvetllat cap mena de curiositat en ningú i que ningú no el recordi ni hagi comentat res després d'haver explicat jo els fets en el meu blog del barri. Potser si tu investigues et farna més cas, Dani. Vegeu:
http://balcopoblesec.blogspot.com/2010/09/els-nostres-carrers-i-places-3-el.html
Hola Júlia!
No ho sabia això de l'Agulló, ja miraré a veure si era del barri. El que si que ho era era en Germinal Vidal, que era el que sortia a les banderoles al costat d'en Pedrola. Va morir precisament en l'atac de la plaça Universitat el 19 de juliol.
Suposo que l'espectació ha estat deguda més que res al soroll que els veïns han fet durant més d'un any i mig, i al fet que existia un vestigi visible de l'antiga nomenclatura dels carrers. No crec que depengui de qui l'investigui...Saps si queda alguna marca? Perquè amb la de carrers que van canviar el nom és estrany que només coneguem en Miquel Pedrola i el Milicià Desconegut de Sant Josep Oriol...
Això ho vaig saber per casualitat mirant l'hemeroteca de la Vanguardia, ningú no me n'havia dit mai res. No sé si el fet de ser del POUM devia pesar, ja abans del franquisme, en què s'oblidessin aquests canvis, cal recordar que el POUM va ser la gran víctima dels Fets de Maig.
Bé, si mai esbrines res per casualitat ja m'ho diràs, potser amb això del Pedrola surt en algun moment aquest oblidat Antoni Agulló.
Publica un comentari a l'entrada