Adéu Wilebaldo...

Quan anava a segon de batxillerat vaig decidir fer un treball de recerca relacionat amb la guerra civil. Una de les persones que vaig voler entrevistar va ser en Wilebaldo Solano, antic dirigent del POUM i successor d’Andreu Nin.

Aleshores en Wilebaldo vivia a París, i vaig aprofitar una conferència que feia a Terrassa per anar a trobar-lo. Aquell dia però, la neu va colapsar tot Catalunya. Després d’atravessar la ciutat cobert de neu fins la Casa Bauman, una de les organitzadores de l’acte em va dir que aquest havia estat anul·lat. Li vaig passar el meu contacte dient-li que estava molt interessat en parlar amb ell. Un altre dia hauria de ser...

Uns dies més tard, va sonar el telèfon. El meu pare va obrir la porta de la meva habitació i va dir-me que trucaven de París preguntant per mi.

Era en Wilebaldo Solano, un home acostumat a parlar amb professors d’universitat d’alt prestigi que en aquell moment no sabia que qui tenia a l’altra banda de l’auricular era un noiet de 18 anys que feia un treball per a l’institut.

En explicar-li, en comptes d’enfadar-se o mostrar-se prepotent, em va dir que estava encantat que gent tant jove s’interessés per aquests temes i em va donar tot el seu suport. Aquella fou la meva primera entrevista històrica.

Un parell d’anys més tard, anant en bicicleta per Barcelona, em va semblar veure un home molt semblant a aquell jove amb ulleres rodones que a les fotos sortia al costat d’Andreu Nin, era aquell home que havia vist als documentals?

Vaig aturar la bicicleta en sec i em vaig plantar davant d’ell. Emocionat li vaig preguntar: és vostè en Wilebaldo Solano?

L’home va posar cara d’ensurt (aquella pregunta l’havia sentit amb més males intencions venint de nazis de la Gestapo i agents stalinistes diversos cops)

-Usted quién es?

-Sóc en Dani Cortijo, em va ajudar amb el treball de recerca, recorda?

La resposta em va deixar parat. Se li va dibuixar un somriure d’orella a orella i em va donar una forta abraçada. La seva companya Maria Teresa em va explicar que sempre s’havien preguntat què s’havia fet d’aquell noiet jove que havia guanyat un fòrum de recerca a través del seu testimoni.

Des d’aleshores sempre he mantingut contacte amb en Wilebaldo i la Maria Teresa, sobretot via correu electrònic, ja que ells passaven llargues temporades a París.

Quan fa un parell d’anys vaig implicar-me en l’afer Pedrola, ell va ser qui em va informar. Era amic seu i havien estat junts al Comité Executiu de la JCI.

L’any passat vaig tenir la sort que en Wilebaldo i la Maria Teresa es van quedar a Barcelona i jo treballava a 100 metres de casa seva. A estones lliures m’escapava per parlar amb ells. Vaig gravar algunes entrevistes. Era emocionant veure fins quin punt pots tenir una persona al davant que et parli de coses que han passat als anys '30 i que has llegit a un arxiu o hemeroteca o que reconegui totes i cadascuna de les persones que surten a les fotografies dels mítings i te’n doni fins i tot detalls familiars. Recordo molt bé quan explicava moments irrepetibles de la seva vida, com per exemple quan un escamot de la resistència el va alliberar d’una presó a la França col·laboracionista de Vichy i es va sumar a ells alliberant als seus companys d’altres presons:

“Pero incluso en esos años hubo momentos excepcionales. Salir del presidio de Eysses y encontrarse en las montañas de la Dordoña manejando una metralleta (...) es algo que no se puede olvidar, como la caída de Mussolini y de Hitler, o la liberación de París o de Tolouse...”

Parlar amb en Wile era entrevistar-se amb la història. No tothom s’ha pres cafès amb en Durruti a la part baixa de la Rambla o, sense anar més lluny, ha prensenciat com batejaven un carrer amb el nom del seu company Miquel Pedrola...

Fa uns dies en Wilebaldo va ser ingressat a l’Hospital Clínic per un vessament cerebral. El primer cop que vaig anar a veure’l vaig dir-li que se’n sortiria, que de batalles pitjors havia sortit.

El dilluns passat vaig tenir la sort, per fí, de contactar amb la família d’en Miquel Pedrola, els vaig dir si el dia següent volien venir amb mi a veure en Wilebaldo aprofitant que hi pensava anar amb la Pino Suárez de la Barceloneta. Malauradament eren a Lleida i no van poder venir.

En arribar a l’Hospital el dia següent en Wilebaldo estava inconscient, però vam poder parlar amb la Maria Teresa i explicar-li les noves notícies sobre en Pedrola.

Deu minuts després de sortir de l’hospital, mentre tornava en bicicleta em va sonar un missatge. Jo ho tenia assumit, però no esperava que fos tan immediat...

En Wilebaldo ens va deixar, i d’aquí una hora, a les 15:30 es realitzarà el seu Homenatge al tanatori de Les Corts.

Ha mort una de les persones que més ha influït en la meva manera de fer història, la que em va ensenyar que malgrat les atrocitats que ha fet el gènere humà han existit persones nobles i dignes que mai han perdut l’esperança en la humanitat...