Ahir, a l'Extrarradi de COM Ràdio vaig parlar sobre la història de les Cristalleries Planell. No exempta de conflictivitat. Us deixo aqui el programa i la història:
7/12/09 Vaga infantil a les Cristalleries Planell:
Al nucli antic del barri de Les Corts, al Carrer Anglesola, encara hi resta aturat en el temps l’esquelet de la façana d’una antiga indústria vidriera els terrenys de la qual són ara ocupats per un pàrquing de cotxes.
La gent, en passar, sovint s’atura a mirar el cartell de trencadís situat sobre el llindar d’una vella porta metàl·lica que amb les seves lletres blaves encara recorda que en aquell indret hi van existir les Cristalleries Planell.
Aquesta fou, en el seu temps, una de les indústries de vidre artístic més importants de tot Catalunya.
Començant inicialment per la fabricació de làmpades de cristall, el seu creixement la va dur a ampliar-se notablement, tenir tractes comercials amb Amèrica (en especial amb Veneçuela) i fins i tot, curiosament, a crear un nou sistema d’embalatge reutilitzable de vidre al que van anomenar Durax-Planell.
El Mateix poeta J. V. Foix, al seu llibre Tocant a mà, on descriu un passeig de Sarrià a Les Corts, recordava l’ambient que es respirava en passar-hi en un passatge del poema Vós, sou el vostre pare?:
“...Quan passàvem, errants, davant la fàbrica de vidre, vaig voler resistir. Gaudeixo, ja d’infant, allà on el foc guspira, i els vidriers, que veig agegantats, m’obren paratges nous, i m’hi complac...”
Darrera aquella imatge bucòlica però, també hi havia una realitat molt més crua. Les condicions laborals de principis del segle XX eren d’una duresa extraordinària, i el sector del vidre es caracteritzava precisament per una disciplina de treball especialment rígida que entrava en contradicció amb l’alta permissivitat en l’aplicació de la normativa legal, permetent torns de 24 hores i la contractació d’infants a partir dels 9 anys.
L’estructura de les categories laborals encara recordava els vells temps de l’artesanat gremial; s’hi entrava com a aprenent per acabar esdevenint mestre. Els més petits començaven fent feines com ara “picar les canyes dels mestres” (expulsant les restes de pasta de vidre que quedaven en les vares cilíndriques de bufar) i feien pràctiques diàries normalment consistents en el modelat de petits elements amb pasta sobrant.
Aquests infants aprenents havien d’entrar una hora abans per preparar els forns i fer neteja sense que aquesta ampliació de la jornada els fos retribuïda.
Danvant aquestes condicions abusives, en plena dictadura de Primo de Rivera, l’any 1925, els nens de les Cristalleries Planell van dur a terme una de les vagues més dures del moment que s’estengué per tot el sector barceloní del vidre. Els piquets infantils no només lluitaven contra les forces de l’ordre i la patronal sinó que sovint havien de rebel·lar-se contra uns pares que no sempre veien amb bons ulls que el sou no arribés a casa durant aquells dies.
Finalment la vaga es va donar per finalitzada després de l’acceptació del temps de neteja dins la jornada laboral i la retribució del temps necessari per encendre els forns.
Un dels principals instigadors de la mobilització dels aprenents fou en Francesc Pedra, amb només 11 anys. Aleshores orfe de pare i mare, havia estat format de ben petit a partir de les lectures en veu alta de son pare i son germà, anarcosindicalistes convençuts i va arribar a ser posteriorment delegat general de la CNT de la secció del vidre amb tan sols 15 anys. De gran va ser responsable de col·lectivitzacions durant la guerra i va lluitar al front d’Aragó.
Aquest conflicte no fou ni molt menys l’únic que hi hagué a les Cristalleries Planell. A tall d’exemple, entre el juny de 1917 i el juny de 1921 s’hi van produir 3 vagues i 2 aturades, 586 dies d’un total de 874 jornades laborals.
Un dels incidents dels quals la premsa es va fer més ressò fou el de l'intent fallit d’atemptat contra l’amo de la fàbrica, Leopold Planell, el 22 d’agost de 1923, només un parell d’anys abans de la vaga infantil.
En Planell es trovava dins el cotxe davant la porta de casa seva al carrer Riego, a l’alçada de la Plaça Osca (Sants), quan de sobte es sentir un soroll. L’esposa, en un primer moment , va pensar que eren coets que tirava la canalla, però una bala va tocar el braç del patró fent minvar de per vida la mobilitat de la seva extremitat. Leopold Planell va arrencar immediatament el cotxe dirigint-se a tota velocitat cap al dispensari d’Hostafrancs per a ser atès. La dona va patir un síncope i va haver de ser atesa en una farmàcia propera.
El dia 24, el senyor Planell va declarar davant el jutge que l’atemptat podria estar relacionat amb la vaga que els treballadors de la seva fàbrica duien a terme ja feia ni més ni menys que 6 mesos.
Les vagues infantils tampoc varen acabar. Encara al 1935 trobem notícies com la del text de la imatge superior.
Durant la Guerra Civil l’empresa fou col·lectivitzada per retornar a mans dels Planell durant el franquisme, quan arribà al moment àlgid de la seva expansió. El 1942 Leopold Planell fou nomenat cap del Sindicat Provincial del vidre i les Cristalleries Planell foren guardonades amb el títol de “empresa ejemplar”.
Amb la mort d’en Lepold Planell l’any 1953 s’acabaren totes les expectatives de redreçament de les cristalleries del carrer Anglesola i el complex acabà tancant per sempre més.
8 comentaris:
Tot això del treball infantil sembla molt llunyà però jo vaig tenir alumnes pels anys setanta els pares dels quals, a Andalusia o Extremadura, havien treballat des dels cinc o sis anys. Avui la història es repeteix, són els mateixos infants qui endeguen reivindicacions als països del món pobre, fins i tot, com en aquest cas, 'contra els pares'. Per això s'ha insistit en una trista realitat, si no es compren productes fabricats per nens, i no es prenen d'altres mides serioses, encara s'aboca més a la gana molta gent.
De fet, avui caiem en el contrari, en la sobreprotecció, crec que l'escolarització obligatòria fins als 16 i que potser arribarà fins als 18, retenint gent a les aules que, de moment, no té cap interès en el tema i que potser s'estimaria més poder-se guanyar la vida, porta molts problemes que no es volen entomar de forma racional. Curiosament, ningú no s'espanta de tenir nens fent cinema, fent de models de moda, xutant pilotes o tocant violins des de molt petits i d'altres coses semblants. Hi ha una gran hipocresia en tot plegat.
Dani,
Molt bon relat que aprofitaré per a les classes d'Història. És un cas concret molt significatiu de com les gastaven en aquell temps i de l'època del pistolarisme.
Una vegada més moltes gràcies.
Un post molt interessant, sabia del treball infantil a la fàbrica de vidre, però no sabia de la vaga infantil.
Les Corts era un barri on hi havia molta industria que ha desaparegut amb els anys gairebé sense deixar rastre. Suposo que deus conèixer les publicacions de l' Arxiu Històric de Les Corts on hi ha molta informació sobre les industries de Les Corts.
Gràcies pel blog, fa poc que l'he descobert i ja el tinc entre els preferits.
El que crec que és més preocupant és que això ara mateix està passant a moltíssims països encara.
Molt interessant! As always! Bones festes!!
ICV-Les Corts proposa dedicar un carrer a Francesc Pedra, líder de la "vaga dels nens" de 1925.
Presentem la proposta en el plenari del proper 2 de desembre.
http://ecosocialisteslescorts.blogspot.com/2010/11/icv-les-corts-proposa-dedicar-un-carrer.html
Bona idea! Que sapigueu que en aquest projecte en concret podeu comptar amb el meu suport. Us podria posar en contacte amb gent que el va conèixer i gent que l'ha estudiat si voleu.
Publica un comentari a l'entrada