Altres Barcelones

L’avinguda del Paral•lel, que es va obrir 1894, ja havia estat dissenyada per Ildefons Cerdà a l’hora de planejar l’eixample de la ciutat. Aprofitant el que havia estat el Camí Ral de Sants, va projectar una avinguda que coincidia amb el Paral•lel 41º 22’ 33’’ del planeta, de la mateixa manera que l’avinguda Meridiana, construïda, en part, pel traçat del Camí Ral de Sant Andreu, coincidia amb el meridià 2º 30’ 45,38’’.
Aquesta via, junt amb la Meridiana i la Diagonal, de noms bastant tècnics i neutres, foren els únics carrers batejats per Ildefons Cerdà, ja que la majoria de noms de carrers del nou eixample barceloní van rebre noms de conquestes militars, institucions i personalitats rellevants de la història de Catalunya proposats per Víctor Balaguer.
Preveient que aquesta seria una de les principals artèries urbanes de la ciutat, Cerdà havia proposat una distància mínima de cinquanta metres entre façanes a banda i banda de l’avinguda. En aquella època en què el trànsit era molt menor al d’ara, els propietaris dels terrenys van considerar-ho una longitud desmesurada que podia portar a un malbaratament de l’espai, i de les seves pròpies inversions, és clar...
En un principi el consistori no va voler cedir, però finalment es va arribar a una solució intermèdia amb la Ley de casas porticadas de 1882 mitjançant la qual es permetria als edificis fer porxades que sobrepassessin cinc metres la façana a partir de la primera planta. D’aquesta manera, s’aconseguien cinquanta metres de via a peu pla i quaranta (que era la reivindicació dels propietaris) a nivell del pis següent. La urbanització no va ser molt voluminosa en aquella època, però avui dia encara podem contemplar edificis amb porxada d’aquella època quan passegem pel Paral•lel.
Un any més tard, la pressió dels inversors va aconseguir l’aprovació d’una curiosa Ley de construcciones a precario, que permetia construir al nivell dels quaranta metres, sempre que les obres es duguessin a terme utilitzant estructures i materials provisionals.
En aquesta època l’avinguda va començar a poblar-se mica en mica d’edificacions d’aquest tipus. El Teatro Circo Español, inaugurat l’any 1892, obriria una nova etapa en què el Paral•lel es poblaria de teatres, cafès i diversos centres d’oci popular que acabarien donant un marcat caràcter a la zona, fins al punt que ja l’any 1905, Isidre Torres i Oriol definí l’avinguda com l’antítesi del Passeig de Gràcia. Aquell mateix any, Gabriel Cañado va introduir el transvestisme als espectacles que es realitzaven en aquesta via, que des d’aleshores va esdevenir, durant molts anys, un refugi de relativa llibertat per a transvestits i homosexuals de la ciutat en temps de forta repressió.
Fins i tot hi ha qui defensa que l’expressió castellana ser de la otra acera prové d’aquí a causa de la proliferació d’espectacles de transvestisme a locals com El Molino, a la vorera que dóna al Poble Sec, en comparació amb els teatres més seriosos com l’Arnau, de l’altre costat del carrer.
Aquesta també fou una àrea propensa a la combativitat. Durant la Setmana Tràgica de 1909 el Paral•lel esdevingué un nucli conflictiu gràcies a causa d’un contundent piquet comandat per una carismàtica prostituta anomenada Maria Llopis.
Més tard, l’any 1919, la popular fàbrica de les tres xemeneies de la Barcelona Traction, coneguda popularment amb el sobrenom de “La Canadenca”, fou la protagonista d’una de les vagues més importants de la història-
Alguns cafès com l’Español, es convertiren en un niu d’anarquistes i sindicalistes que s’hi reunien per conversar i conspirar.
Més tard, amb l’arribada de l’Exposició Universal del ‘29, que centrava la seva activitat al voltant de la Plaça Espanya, l’Ajuntament cedí definitivament a l’amplada de via dels quaranta metres i s’impulsà la urbanització del Paral•lel.
Eren els temps de la cupletista Raquel Meller, que gaudí de gran popularitat durant els anys ‘20 i ‘30 fins a ser l’artista espanyola més reconeguda internacionalment.
La guerra va representar un dur revés per al Paral•lel. Quan sonaven les sirenes, els llums s’apagaven i els espectadors s’amagaven als seients i els artistes es tiraven a l’escenari. Passat l’ensurt, es feia un silenci dedicat a les víctimes i l’espectacle seguia com si res. Així, el Paral•lel va convertir-se en una espècie de vàlvula d’escapament per a molts barcelonins.
Una funció similar és la que va complir durant el franquisme, tot i que sovint la guàrdia civil vigilava els artistes de prop i una llum vermella els alertava perquè s’autocensuressin.
Tot i això, va ser d’ençà de la democràcia quan aquesta àrea va entrar en el declivi actual.
Anomenada oficialment Avenida del Marqués del Duero o Avinguda de Francesc Layret en diferents moments i popularment coneguda com a Via del Pecat, aquesta avinguda sempre conservà el seu sobrenom cerdanià de Paral•lel, que ha arribat ara al nostre nomenclàtor oficial.