L’altre dia em van trucar de BTV demanant-me si els podia explicar quelcom sobre la història del carrer dels Petons pel magazine matinal “Connexió Barcelona” de Josep Maria Bachs.
De fet, ja feia temps que tenia pensat parlar-ne aquí i em va semblar una bona idea.
El programa es va emetre dijous al matí, però us el penjo aquí per a aquells que no l’hagueu pogut veure. Aprofitant l’avinentesa, de la mateixa manera que vaig fer amb la història del carrer dels Tallers, us penjo un post amb tota la informació sobre el tema:
Més d’una persona s’ha sorprès caminant pel carrer Comerç trobant-se de cara amb la placa d’un curiós carrer, el Carrer dels Petons.
L’origen d’aquest nom de regust romàntic ha intrigat sovint la memòria col·lectiva. La veu popular n’ha fet llegendes i fins i tot la literatura actual compta amb un llibre de fricció històrica de Marcel Fité amb aquest títol.
Hi ha diverses hipòtesis al respecte del misteriós origen del nom.
Una de les més esteses diu que aquest era l’indret establert per la justícia per tal que les famílies dels condemnats a mort a l’Esplanada de la Ciutadella es poguessin acomiadar del seu desgraciat parent abans de ser executat.
Certament, aquest carrer sense sortida té l’entrada precisament on començava la sòrdida esplanada emprada sovint com a escenari de les execucions. La via però, ja existia abans dels enderrocs que van donar lloc a l’esplanada i amb el mateix nom de “Petons” arribava abans fins el Portal Nou.
El que va barrar el pas fins no fa gaire entre el Carrer del Portal Nou i el Carrer dels Petons era l’antiga casa gremial dels pellaires, enderrocada el 1990 quan es trobava en un estat lamentable. El lleó que hi tenien com a símbol a la paret que donava al carrer dels Petons va ser salvat de la destrucció i actualment es conserva a les cases noves que s’ han construït però ara a la façana del portal Nou.
Una altra hipòtesi es recolza en l’estretor i discreció d’aquest indret en alguns trams del qual les finestres són petites, per defensar que el nom de Petons podria provenir de les parelles que s’hi amagaven per deixar-se portar per les passions més ocultes.
Si bé actualment conservem el nom de Petons per a aquesta via, antigament s’havia anomenat Carrer d’en Jaume Negre (potser algú important de la zona) i posteriorment, Carrer de la Fusina, en referència a unes foneries que hi havia instal·lades.
Actualment, encara es conserva en el nomenclàtor barceloní un altre carrer de la Fusina enmig de la Ribera, que també fa referència a unes antigues foneries.
Tot i això, el nom més curiós i que ha cridat més l’atenció dels barcelonins ha estat el de la seva última denominació: la de Petons.
Bravo Morata, a “Las calles de Barcelona” comenta que en tots els textos del segle XIX aquest carrer figura amb el nom de “Patons”, escrit així, tal com sona en català barceloní.
De fet, fins el naixement de la unificació de la gramàtica catalana, l’escriptura era bastant caòtica i improvisada. Això ja ho vàrem veure a la “Casa d’infants orfens” o parlant de les dues “canas” fins el pou, sense anar més lluny.
El mateix Bravo ens explica també que el 1651 hi ha documentat un personatge anomenat Joan Pontons vivint al Carrer del Portal Nou, indret fins on abans arribava aquest carrer.
Bé podria ser que de la mateixa manera que amb el nom d’en Jaume Negre, aquest carrer s’hagués anomenat Carrer de Pontons o de Joan Pontons i que la gent o bé es confongués sovint o simplement fes broma intencionada del cognom fins que la via acabés adoptant el nom romàntic de Petons. No seria ni molt menys l’única vegada que la veu popular desplaça els noms originaris dels carrers...
L’origen doncs, no el sabem amb certesa, cadascú que es quedi amb el que li sembli més vàlid o li faci més gràcia.
PD: Aquests dies hi haurà noves aparicions a mitjans però les penjaré directament a la secció de premsa.
De fet, ja feia temps que tenia pensat parlar-ne aquí i em va semblar una bona idea.
El programa es va emetre dijous al matí, però us el penjo aquí per a aquells que no l’hagueu pogut veure. Aprofitant l’avinentesa, de la mateixa manera que vaig fer amb la història del carrer dels Tallers, us penjo un post amb tota la informació sobre el tema:
Més d’una persona s’ha sorprès caminant pel carrer Comerç trobant-se de cara amb la placa d’un curiós carrer, el Carrer dels Petons.
L’origen d’aquest nom de regust romàntic ha intrigat sovint la memòria col·lectiva. La veu popular n’ha fet llegendes i fins i tot la literatura actual compta amb un llibre de fricció històrica de Marcel Fité amb aquest títol.
Hi ha diverses hipòtesis al respecte del misteriós origen del nom.
Una de les més esteses diu que aquest era l’indret establert per la justícia per tal que les famílies dels condemnats a mort a l’Esplanada de la Ciutadella es poguessin acomiadar del seu desgraciat parent abans de ser executat.
Certament, aquest carrer sense sortida té l’entrada precisament on començava la sòrdida esplanada emprada sovint com a escenari de les execucions. La via però, ja existia abans dels enderrocs que van donar lloc a l’esplanada i amb el mateix nom de “Petons” arribava abans fins el Portal Nou.
El que va barrar el pas fins no fa gaire entre el Carrer del Portal Nou i el Carrer dels Petons era l’antiga casa gremial dels pellaires, enderrocada el 1990 quan es trobava en un estat lamentable. El lleó que hi tenien com a símbol a la paret que donava al carrer dels Petons va ser salvat de la destrucció i actualment es conserva a les cases noves que s’ han construït però ara a la façana del portal Nou.
Una altra hipòtesi es recolza en l’estretor i discreció d’aquest indret en alguns trams del qual les finestres són petites, per defensar que el nom de Petons podria provenir de les parelles que s’hi amagaven per deixar-se portar per les passions més ocultes.
Si bé actualment conservem el nom de Petons per a aquesta via, antigament s’havia anomenat Carrer d’en Jaume Negre (potser algú important de la zona) i posteriorment, Carrer de la Fusina, en referència a unes foneries que hi havia instal·lades.
Actualment, encara es conserva en el nomenclàtor barceloní un altre carrer de la Fusina enmig de la Ribera, que també fa referència a unes antigues foneries.
Tot i això, el nom més curiós i que ha cridat més l’atenció dels barcelonins ha estat el de la seva última denominació: la de Petons.
Bravo Morata, a “Las calles de Barcelona” comenta que en tots els textos del segle XIX aquest carrer figura amb el nom de “Patons”, escrit així, tal com sona en català barceloní.
De fet, fins el naixement de la unificació de la gramàtica catalana, l’escriptura era bastant caòtica i improvisada. Això ja ho vàrem veure a la “Casa d’infants orfens” o parlant de les dues “canas” fins el pou, sense anar més lluny.
El mateix Bravo ens explica també que el 1651 hi ha documentat un personatge anomenat Joan Pontons vivint al Carrer del Portal Nou, indret fins on abans arribava aquest carrer.
Bé podria ser que de la mateixa manera que amb el nom d’en Jaume Negre, aquest carrer s’hagués anomenat Carrer de Pontons o de Joan Pontons i que la gent o bé es confongués sovint o simplement fes broma intencionada del cognom fins que la via acabés adoptant el nom romàntic de Petons. No seria ni molt menys l’única vegada que la veu popular desplaça els noms originaris dels carrers...
L’origen doncs, no el sabem amb certesa, cadascú que es quedi amb el que li sembli més vàlid o li faci més gràcia.
PD: Aquests dies hi haurà noves aparicions a mitjans però les penjaré directament a la secció de premsa.
10 comentaris:
Crec que és força versemblant això del nom del propietari, és el cas de molts carrers, després el nom s'ha anat 'reconvertint'. De fet, es fa difícil saber-ho del cert ja que no està documentat, i encara més tenint en compte això de l'escriptura, minoritària i caòtica fins fa quatre dies.
bona aquesta, i més a Btv una tele que dona gust de veure!
A vegades és igual l'origen dels noms i més en aquest cas amb un nom tant excel·lent!
Per cert, quan jo era petita hi havia uns tramvies que anaven a 'Barri Besós' i sempre vaig creure que era 'Barri Besos' i pensava com podia ser que un barri portés aquell nom... Encara més en època tan reprimida.
Josep Mª Bachs! Increïble... ja no en queden com aquests a la tele.
Per cert Dani, t'han enviat quelcom de la Revista Sapiens a casa?
Una història en dubte encara però interessant sembla que es digui. És molt curiós però interessant poder veure l'origen real dels noms d'aquests carrers amagats.
Jo m'hauria imaginat una història romàntica més cventrada en amors carnals entre parelles, enlloc d'asquestes hipòtesis tràgiquesque acbessin les persones sota les forques entre altres sentències tristes.
Lorién i Jordi, els de Sàpiens no m'han dit res. Simplement he rebut la revista però deu ser degut a que estic subscrit, de el vídeo ni rastre.
Galderich!, gràcies com sempre per ser tan fidel al bloc, realment, de la mateixa manera que la gent feia versions lliures de l'origen dels carrers abans, no veig el motiu per no fer-ho ara, això si, de vegades (vegi's sant felip neri) les versions tenen intencions molt clares, i cal tocar de peus a terra crec.
Júlia, jo fins i tot he vist samarretes de les "fiestas de Sant Andrian of the kisses" XD
Joan, en aquest cas, això de les forques malauradament era veritat, el que no és tan cert pel que sembla és que tingui relació amb el nom del carrer.
Hola!
deixo el comentari amb força retard, però fins avui no coneixia el blog i estic ben hipnotitzada, és molt bo!
del carrer dels petons, una professora de la universitat (vaig fer història de l'art a la UB) ens havia dit que es deia així perquè en les festes i romeries que es feien al voltant de Santa Maria del Mar, el joves hi anaven (aprofitant que quedaven amagats)per petonejar-se. Segur que és indocumentable, però el detall d'aprofitar les festes per festejar, em va quedar gravat!
Res més, felicitar-te pel blog, genial!
Jo, quan era nen, vivia en una casa del carrer del Comerç, però el balcó de la banda del darrere del pis dels pares donava al carrer Petons. En aquella època (anys 60's) li deiem així, sense la preposicició: "dels" Petons.
Des del balcó estant, jo hi havia vist rates tan grosses que espantaven els gats. Él seu tram final, després d'una petita placeta, era un niu de brutícia i era on donava el nostre balcó.
Hi he tornat després i ara es pot arribar fins el final sense por a encomanar-te qualsevol cosa.
Per cert, ¿no sabràs si el brocal que hi ha al final del carrer és un pou?
Si hi havia una casa gremial, bé podria ser que tinguessin pou.
Si, no ho sé del cert, però allò té tota la pinta de haver estat un pou, tens raó!
Dani.
Publica un comentari a l'entrada