Tenim una ciutat que no ens l’acabem mai. Però a diferència dels turistes, nosaltres hi vivim. No cal seleccionar les quatre o cinc coses “més importants” per veure abans de tornar al nostre país. És per aquest motiu que com ja vaig dir fa temps, podem entretenir-nos a buscar aquelles “Altres Barcelones” perdudes entre els carrerons que potser no són tan impressionants com una Sagrada Família o una Torre Agbar, però que de manera desapercebuda intenten parlar sense que gaire gent les escolti.
No us heu fixat que les antigues parets de la Catedral de Barcelona parlen? Potser és que fins i tot mai us heu parat a escoltar-les i sentir què diuen, però és ben fàcil:
Avui us posaré uns quants exemples sense treure la vista de les parets del temple tot i que no en són els únics.
Sense anar més lluny, pujant pel Carrer del Bisbe per allà on hi ha l’aqüeducte romà (que ara tots sabeu que és fals), ens topem amb un indret que sembla que encara conservi la màgia de temps passats.
Parlem de la cantonada entre el Carrer del Bisbe amb el de Santa Llúcia, justament a la façana de la Capella de Santa Llúcia. Tan especial sembla el lloc que l’Ajuntament va decidir posar-hi un dels punts on els músics de carrer tenen autorització per tocar.
De fet, he tardat molt en explicar-vos aquesta història perquè com si es tractés de la llei de Murphy, sempre que anava sense càmera tenia via lliure, i quan la duia inevitablement tenia algun músic allà.
No us heu fixat que les antigues parets de la Catedral de Barcelona parlen? Potser és que fins i tot mai us heu parat a escoltar-les i sentir què diuen, però és ben fàcil:
Avui us posaré uns quants exemples sense treure la vista de les parets del temple tot i que no en són els únics.
Sense anar més lluny, pujant pel Carrer del Bisbe per allà on hi ha l’aqüeducte romà (que ara tots sabeu que és fals), ens topem amb un indret que sembla que encara conservi la màgia de temps passats.
Parlem de la cantonada entre el Carrer del Bisbe amb el de Santa Llúcia, justament a la façana de la Capella de Santa Llúcia. Tan especial sembla el lloc que l’Ajuntament va decidir posar-hi un dels punts on els músics de carrer tenen autorització per tocar.
De fet, he tardat molt en explicar-vos aquesta història perquè com si es tractés de la llei de Murphy, sempre que anava sense càmera tenia via lliure, i quan la duia inevitablement tenia algun músic allà.
Doncs bé, si ens fixem en l’aresta que crea el creuament d’aquests dos carrers veurem que justament a la cantonada hi ha una mena de filigrana esculpida.
No és una filigrana si mplement decorativa si no que és un patró de mesura antic, concretament, l’equivalent a una “cana destra” barcelonina que va ser tallada per ordre del Consell de Cent per ajudar el “mostassaf”.
El mostassaf (no confondre amb Mustafá) era l’encarregat de vetllar pels pesos i mesures oficials i per jutjar si les matèries s’ajustaven als índex de qualitat. A la nostra ciutat tenim constància documental d’aquest ofici des del 1339 al 1715.
Si deiem que el Consell de Cent (l’antic govern de la ciutat) va encarregar esculpir aquesta marca per ajudar-lo és perquè els plets sobre l’exactitud de les mesures en el comerç era constants, i van decidir alleugerir-li la feina indicant la magnitud oficial d’una antiga mesura barcelonina anomenada “cana destra”, en un lloc públic ben visible. (de la Mateixa manera que a Portaferrissa diuen que hi havia un patró fet de ferro).
Els comerciants aleshores, podrien presentar-se allà amb una canya i un ganivet i fent que coincidís perfectament amb l’escletxa, fer un tall de manera que la seva canya fos una reproducció fidel de la mesura oficial.
La “cana destra”, equivalia a 12 pams, a diferència de la cana normal, que en feia 8. Els pams, alhora, eren dividits en 12 minuts i cada minut era alhora subdividit en 12 línies.
Aquestes unitats eren també indicades en aquest indret segons Amades, tot i que amb el temps es van anar esborrant.
No és una filigrana si mplement decorativa si no que és un patró de mesura antic, concretament, l’equivalent a una “cana destra” barcelonina que va ser tallada per ordre del Consell de Cent per ajudar el “mostassaf”.
El mostassaf (no confondre amb Mustafá) era l’encarregat de vetllar pels pesos i mesures oficials i per jutjar si les matèries s’ajustaven als índex de qualitat. A la nostra ciutat tenim constància documental d’aquest ofici des del 1339 al 1715.
Si deiem que el Consell de Cent (l’antic govern de la ciutat) va encarregar esculpir aquesta marca per ajudar-lo és perquè els plets sobre l’exactitud de les mesures en el comerç era constants, i van decidir alleugerir-li la feina indicant la magnitud oficial d’una antiga mesura barcelonina anomenada “cana destra”, en un lloc públic ben visible. (de la Mateixa manera que a Portaferrissa diuen que hi havia un patró fet de ferro).
Els comerciants aleshores, podrien presentar-se allà amb una canya i un ganivet i fent que coincidís perfectament amb l’escletxa, fer un tall de manera que la seva canya fos una reproducció fidel de la mesura oficial.
La “cana destra”, equivalia a 12 pams, a diferència de la cana normal, que en feia 8. Els pams, alhora, eren dividits en 12 minuts i cada minut era alhora subdividit en 12 línies.
Aquestes unitats eren també indicades en aquest indret segons Amades, tot i que amb el temps es van anar esborrant.
Si volem veure ràpidament una aplicació pràctica de la cana que acabem de conèixer, només cal que mirem la mateixa pa ret una mica més a l’esquerra. Ens trobarem una inscripció que diu. “A 2 CANAS LOPOV”.
No us espanteu que no us faré traduir llatí... Això està escrit en català. Si tenim en compte que l’article “lo” encara es feia servir a Barcelona fins el segle XIX, i que la “V” és sovint una versió clàssica de la lletra “U”, arribarem ràpidament a la conclusió que aquesta paret ens està dient que a dos canes d’allà hi ha un pou soterrat. Els pous varen ser fins fa quatre dies una de les principals fonts d’abastiment d’aigua de la ciutat, i era important tenir-los controlats.
No us espanteu que no us faré traduir llatí... Això està escrit en català. Si tenim en compte que l’article “lo” encara es feia servir a Barcelona fins el segle XIX, i que la “V” és sovint una versió clàssica de la lletra “U”, arribarem ràpidament a la conclusió que aquesta paret ens està dient que a dos canes d’allà hi ha un pou soterrat. Els pous varen ser fins fa quatre dies una de les principals fonts d’abastiment d’aigua de la ciutat, i era important tenir-los controlats.
Però aquesta no és la única inscripció que ens parla de pous a les parets de la Catedral. Si anem pel Carrer dels Comtes venint del Pla de la Seu, tot just començar, mirant a ma dreta a tocar del terra, trobem una inscripció molt semblant a l’anterior que també ens indica la proximitat d’aigües subterrànies.
Increïble no? Doncs això no és tot, encara podríem trobar més coses sense sortir d’aquestes parets, ja ho veureu...
Increïble no? Doncs això no és tot, encara podríem trobar més coses sense sortir d’aquestes parets, ja ho veureu...
13 comentaris:
Molt interessant.
A València, a la façana de l'església de Santa Caterina, al barri del Mercat i al costat de la plaça rodona encara es conserva un rastre del mostassaf. Els forats que utilitzava per ajustar l'envelat on situava la seua oficina.
I per cer. el càrrec aquest de mostassaf a terres valencianes està documentat des d'abans del segle XIV. Segurament va ser exportat cap al nord, ja que el seu orige era islàmic.
magnific, excel·lent, m'encanta, m'encanta, continueu donant-mos aquestes informacions tan subtils, que els deus vos guardes en estima, saluts des de Paris!
enhoraboan per les teves entrades, són magnífiques! Salut.
Molt bé, un cop més, estic preparant una cosa nova, en breu te l'ensenyo ;)
Interessant :)
Fa poc amb uns amics es debatia sobre com era d'útil o desencertat que el nostre sistema numèric fos el decimal, ja que tenim deu dits a les mans per comptar, però aquest nombre no es dona gaire més sovint a la natura.
Sembla mentida que fa quatre dies fos un altre, i em pregunto quin devia ser el seu origen i com va caure en desús. No coneixia ni les canes, ni la seva subdivisió, ni aquest ofici (mostassaf) tant necessari en aquell temps.
Tafanejant una mica per la xarxa he trobat aquesta entrada d'en Claudi Alsina (matemàtic i professor l'ETSAB) on qüestiona la cana de la cantonada de la catedral (allà on diu "Quina és la mida bàsica del romànic català?"). No sé ben bé a què es refereix amb que "no té cap relació amb el destre", però serà qüestió d'anar a mesurar-lo :)
Genial com sempre! Quina manera de xalar d'aquesta nostra Barcelona!
A quina mida equival una cana? doncs és molt fàcil de saber si fem cas al diccionari català, valencià, balerar i aquests ens diu: Mida longitudinal que consta de vuit pams i equival aproximadament a un metre i seixanta centímetres. La cana de Tortosa es e deu esser de VIII palms e de vna pollegada, Cost. Tort. IX, xv, 5. Una cadena ab collar e ha la cadena dues canes de lonch, doc. any 1408 (arx. parr. d'Igualada).
http://dcvb.iecat.net/
Ara tant sols cal anar a mesurar-lo.
simplement espetarrant!!!
Moltes mercès pel blog company.
Durán i Sampere también comentó en un libro sobre la catedral, que la moldura de la capilla de Santa Llúcia no era una "cana destra". Una parte de su argumentación se basaba en que la misma moldura se repite en el otro lado de la capilla, el que no está exento, en perfecta simetría, denotando ser una columnilla decorativa y no un patrón.
Saludos y felicidades por la web.
Muy buenas tardes,
Me llamo Juan y es mi primera visita a este blog. Es fantástico poder charlar sobre curiosidades de Barcelona. Es imposible que la moldura de la capilla de santa Llucia sea una cana. Además del dato que aporta Anónimo sobre Agustí Durán i Sampere, la supuesta cana mide alrededor de tres metros y medio. Así que.. sesiente. Y lo digo de corazón ya que soy guía local de Barcelona y éste es el clásico detalle que nos encanta explicar a los visitantes (foráneos u oriundos).
Hay otro tema muy interesante en la capilla, el mencionado "A 2 CANAS LOPOV". No tiene mucho sentido la información. Si nos dice que a tres metros y pico de profundidad hay un pozo, ¿se supone que quien tenga sed sólo ha de ponerse a cavar?. Si las dos canas se refieren a perímetro, tampoco le veo la utilidad, cualquiera vería antes el pozo (recordemos: dos canas, alrededor de tres metros)que la frase grabada (en caso de que quien la viera supiera leer).
Entonces, se me ocurren tres posibles alternativas. Primera: las piedras grabadas son recicladas y vienen de otro lugar. Aún suponiendo que en ese otro lugar la información fuera útil (que ya es suponer...) ¿por qué se tomaron la molestia de colocarlas manteniendo la frase?. Y peor, en la calle dels Comtes,como nos enseña Dani, hay otra piedra con la inscripción "LOPOV" y aquella parte de la Catderal es de mediados del siglo XV y la capilla de santa Llucia de ppos. del XIV.
Otra opción imaginativa. ¿habrá algún mensaje oculto que no podemos descifrar al no tener la clave?.
Y la tercera. Quizás no sean "2" canas, sino otra cantidad mayor, con lo que el problema estaría solucionado. ¿por qué todos leemos "2"?. Creo que es un ejercicio de fé. Si os fijáis, el "2" está formado por una especie de "C" boca abajo y un guión. Necesitamos un experto en epigrafía.
¿Qué os parece?. ¿Quizás demasiado larga la intervención?.
Salud y, Dani, gracias por el blog
Hola Juan,
Gràcies per la teva intervenció. La veritat és que potser tens raó respecte la marca, l'altre dia vaig llegir que la "CANA DESRTRA", la barcelonina, i no la cana a seques, feia un metre i pico. L'altre dia hi vaig passar i feia una mica més.
Respecte l'epigrafia, la font que vaig utlitzar va ser la de professor d'història medieval de la UdG Carles Vela i Aulesa, ell assegurava que quan es detectaven pous en una construcció es marcava d'aquesta manera. No es pretenia que la gent hi anés a beure, només que es tingués constància suposo, per si s'havia de fer alguna perforació..
Moltes gràcies per la teva intervencií i benvingut!
Els de l'inventari d'elements de paissatge urbà de la UB s'ho hauran de mirar una mica més. Al principi els feia servir com a font fiable però ja els he enganxat més d'una errada... A la bomba del carrer sòcrates, per exemple explicàven que era d'Espartero i en realitat és de Joan Prim...
Arribo una mica tard al debat (gairebé tres anys)... Bé, a mi m'ha semblat sempre que Duran i Sempere tenia raó ja que la motllura és simètrica a ambdós llocs i la mida s'allunya molt d'allò que es considera una cana. Respecte de les dues inscripcions referents a "lo pou" que hi ha, probablement es referirien a pous de distribució d'aigües residuals o alguna altra cosa per l'estil, que no deurien estar visibles normalment. La inscripció devia tenir la funció de marcar el lloc per si algun dia s'havia d'obrir per fer-hi alguna reparació, etc. És com si avui dia marquessim algun "nus" de tuberies del gas o alguna cosa per l'estil, per tal que els operaris, arribat el cas, no haguessin de foradar tot el carrer, com sovint passa. Salutacions. El blog m'encanta.
Publica un comentari a l'entrada