El port de Barcelona és ple de gom a gom. El que hauria de ser el patriòtic embarcament de valerosos combatents que van a defensar els dominis de la Corona Espanyola al Marroc, sembla un funeral, ja que de fet, n’és un preludi. Els reclutes miren les seves dones i fills que els acomiaden des del moll. Són conscients que igual que els seus germans als que el Govern va portar a Cuba, segurament ja no tornaran mai.
Tots són pobres, ja que els rics han pagat una contribució perquè algun d'ells sigui nomenat en el seu lloc.
En aquest ambient enrarit apareixen en escena algunes dones de l'aristocràcia barcelonina repartint escapularis als soldats. Entre elles es troba la dona del Comte de Romanones, un dels principals accionistes de les mines marroquines que hauran de ser defensades per aquells reservistes.
La indignació és total. Comencen els esbroncades mentre alguns escupen sobre els obsequis. El conat de revolta acaba i els vaixells parteixen cap al sud.
A Madrid es prepara una vaga per al 2 d'agost, però la catalana Solidaridad Obrera actua immediatament el 26 de juliol declarant una aturada de 24 hores que és seguit en els principals nuclis fabrils catalans.
Els ànims es caldegen al saber que gran part dels reservistes que van sortir del port han mort al Desastre del Barranco del Lobo, en el que havia estat una total escabetxina.
El que havia començat com una simple acció pacífica antimilitarista desemboca en una revolta imparable. S’assalten comissaries i fins i tot una caserna. Es paralitzen els transports i als carrers s'aixequen centenars de barricades defensades per desenes de milers de barcelonins per tota la ciutat.
Els soldats es neguen a disparar contra aquells a qui consideren els seus companys.
Les ires acaben dirigint contra alguns edificis religiosos i els sacerdots responen amb foc obert. En poc temps cremen centenars d'esglésies i convents.
Per evitar que la flama s’estengui a la resta de l'Estat, el govern fa creure que es tracta d'una revolta independentista.
Després de pocs dies, la rebel•lió és sufocada.
Davant la manca de dirigents, tractant-se d'una revolta espontània, la repressió es dirigeix indiscriminadament i sense proves cap a tot el moviment obrer i amb especial virulència cap a les organitzacions llibertàries. No triguen a arribar execucions aleatòries com la del pedagog racionalista Francesc Ferrer i Guàrdia.
Aquest període ha passat a la història com "la Setmana Tràgica", en la qual van cremar les esglésies. No obstant això també hi va haver 119 morts, entre elles les de 8 policies i militars i 3 clergues. La resta de morts eren obrers. Sense comptar amb les 5 execucions posteriors, les 2.000 detencions i els milers de morts al Marroc. Realment sí, va ser una setmana tràgica...
Aquests foren uns fets que sens dubte van colpir molt la Barcelona d'aquells temps, ara, acostant-nos al centenari d'aquells dies podem imaginar-nos quin ambient s'hi respirava de la mà de l'historiador Ferran Aisa:
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Els vells carrers de Barcelona no són només allò que ara veiem a simple vista. Si ens hi aturem una estona en silenci i parem atenció, encara es poden sentir els crits dels avalots, rialles de la canalla, l'olor d'espècies, els carros i cavalls, la sensació agra de la por, il·lusions i esperances, odis i amors, i llegendes i mites que encara volen per entre els carrerons estrets de Barcelones d'altres temps, d'Altres Barcelones... Les sentiu?...
distinció
Mapa
Navega per les altres barcelones
Arxiu
Cerca dins el web
Membre de:
Aplicacions
Altres Barcelones és el 1r partner mundial en català de Google Field Trip. Descarrega l'app clicant el logotip
obra de Dani Cortijo està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
17 comentaris:
Eihhhhh Dani,que sàpigues company que sóc un incondicional del teu bloc però no escric perquè tinc poc que aportar a tants grans posts que fas.Però ja que erem companys de facultat et faig una suggerència.A cada post que facis podies afegir la bibliografia que recomanaries per aprofundir en el tema,així encara fem més proselitisme de la història,xDDDDD
Una abraçada figura
Els grups d'història dels barris estem preparant itineraris i una exposició sobre el tema. De tota manera, m'agradaria que la celebració servís per fer una revisió seriosa i crítica dels fets, més enllà de les lloances acrítiques a Ferrer Guardia i de tornar a sentir tot el que ja sabem, la història 'oficial progre'. Al menys crec que es reeditaran llibres interessants, com el de Benet i el de Connelly Ullman, fins ara les 'novetats' només han estat vergonyosos refregits.
Hi ha molts interrogants, com ara el paper de l'exèrcit, criticat però aclamat al principi quan, en teoria, la protesta era també contra ell i que va deixar desviar les ires vers els centres religiosos. També aquest tema és important, perquè monopolitza la protesta popular l'església, i no es va contra cap altre poder polític ni militar en cap moment?
La condemna de Ferrer Guardia va ser injusta, però, al meu entendre, molt més les dels altres quatre i les de molts empresonats. En canvi, gent implicada directament o no es va identificar o se'n va sortir força bé. El paper dels polítics va ser vergonyós, sobre tot els lerrouxistes, que van acusar directament Ferrer per treure's el mort de sobre. Per què ningú no va acceptar liderar la revolta? D'on van sortir els agitadors no obrers que es van veure en molts llocs?
Per què no s'estudia seriosament la figura de Ferrer en lloc de passar de la condemna aclaparadora a la lloança desfermanda?
No és cert tampoc que tan sols Maragall demanés pietat -sense èxit, cal dir-ho- ja que hi ha articles a La Vabguardia i algun altre lloc que 'sí' es van publicar demanant -tímidament, cal dir-ho- pietat.
Per què la condemna de Ferrer va generar en el seu moment protestes a l'estranger però no a casa nostra i a partir del soroll provocat a l'estranger va començar la seva mitificació? Hi ha qui diu que per por, però el pobre Clemente, per exemple, va generar moltes més protestes massives en el seu moment.
En fi, molts interrogants. També les protestes van tenir una intenció molt diferent segons barris. La llàstima va ser que, com en d'altres ocasions, l'obrerisme i l'esquerra estaven dividits en molts grups diferents, fins i tot amb intencions diferents i, al capdavall, la cosa no va servir de res, el problema del Marroc va continuar, essent una sangonera per a les classes populars i es van carregar el govern Maura, que encara tenia les coses una mica clares comparat amb els que van venir després.
En fi, perdona el rotllo, és que estic amb l'itinerari del barri, i en llegir diferents textos em surten molts interrogants i em temo que acabarem fent folklore de la qüestió amb el centenari, sense aprofundir massa, que potser no li convé a ningú de cap banda.
Per cert, el que dius de les respostes a foc obert dels religiosos si va passar va ser de forma puntual i molt minoritària, a molts convents no hi havia armes de cap mena.
Un post genial Dani, endavant la barricada! Té una cert component de bullanga (al estil general Basa) la Setmana Tràgica.
Salut!
Júlia, quan tingueu l'itinerari muntat avisa que hi anirem. El Poble Sec, si no tinc mal entés, fou un dels barris més revoltats.
l' esclat de 1909 és una de les etapes k més m' agrada segurament serà perk he vist mil vegades la ciutat cremada!
Jo també crec que la setmana tràgica ha de ser estudiada més a fons.
De fet, m'havien dit que a Mataró aquest passat cap de setmana es reunien representants de l'Església Catòlica, dels sindicats i del poble Amazigh del Riff per interpretar a fons la complexitat del conflicte.
També crec com en Jordi ha dit, que en el fons hi ha molts paral·lelismes entre aquesta violència incendiària i les bullangues del XIX. La revolta de les quintes també crec que n'és una precursora, si fa no fa per la guspira que la provoca.
Pel que fa el foc obert dels religiosos jo només n'he sentit un cas, que és el que poso d'exemple, però en tot cas crec que s'ha de puntualitzar que pel que sembla, i a diferència d'altres esclats anticlericals anteriors, l'objectiu no era matar clergues, ja que mirant les magnituds tampoc és que en morin molts.
De tota manera, l'odi anticlerical feia temps que es fomentava, i sobretot, com bé dius, Laura, pels lerrouxistes, que se les donaven de "Jovenes Bárbaros" i anaven d'ultraesquerrans republicans:
"Elevad las monjas a la categoria de madres"
Aquesta animalada no va sortir pas de la boca d'un altre que no fos lerroux, el populista demagog per excel·lència que va acabar pactant amb la CEDA i l'església el 1934 per portar un govern de dretes a la República... Quin un aquest també...
Jo crec que els responsables grossos de la condemna a Ferrer van ser 'també' els lerrouxistes, que el van acusar per 'salvar-se' ells.
Una cosa és l'anticlericalisme, molt important i que cal estudiar, ja que venia de molts anys enrera, i que té molts matisos, ja que, per una banda, te relacions en moltes zones amb el carlisme i allò que en deien els 'capellans trabucaires' -la església també era molt diversa, aleshores- i l'altra perquè l'exèrcit va 'deixar fer' i no va defensar cap centre religiós. Una de les teories que pot tenir una part de raó -tot és molt complicat en aquest tipus de fets- és que l'exèrcit estava ressentit també pel catalanisme de molts sectors clericals. Moltes coses es barregen, doncs, i em temo que ens quedarem com estàvem abans. Per mi el millor llibre encara i el més complet és el de Connelly Ullman, exhaustiu i ponderat i a més amb una visió 'des de fora' molt important. Tampoc la revolta és igual a cada barri, en alguns és més 'politizada' i en els mes pobres, com el meu, és arrauxada i visceral, cal pensar que Poble Sec i Hostafrancs eren dels barris on hi havia més alcoholisme, tuberculosi i delinqüència, amb habitatges miserables on s'amuntegava la gent, ho recull Pi i Suñer a La Vanguardia crec que és el 1901, en un escrit alarmant sobre el tema de la tisis.
La revolta no es pot deslligar de les revoltes anteriors ni de la situació del país en general, amb un segle XIX lamentable i uns governs impotents. S'ha de dir en favor de Maura que va intentar fer allò que en deien 'la revolució des de dalt' i modernitzar l'exèrcit, però no li van deixar fer gaire res i va acabar destituït pel rei, com se sap, per posar-n'hi un de més ruc.
Per cert, l'itinerari pel barri el farem per la Festa Major, pels volts de Sant Jaume, però es pot repetir en qualsevol moment.
Pel que fa al lerrouxisme, s'ha dit sovint que es va fomentar entre els immigrants no-catalans, però en aquesta època de no-catalans pràcticament no n'hi havia, era immigració de les zones rurals pobres catalanes i també, això sí, d'Aragó i València.
Ostres, perdoneu el rotllo, és que estic ficada en el tema darrerament.
Les fotos són molt bones. A més, el text està molt bé en comentar el tema tant dels aixecaments dels avalots populars com els fets polítics anteriors, com la guerra al Marroc.
Tampoc oblidem les metràfoles de la Lliga que eren uns traïdors que recolzarien la política repressiva del Maura, com també la postura reaccionària de la Veu de Catalunya. A part, durant els aixecaments, seria un moment en què aprofitarien per sortir les prostitutes i anar a cremar els convents. Recordo que un professor d'Història de Batxillerat ens ho comentava, que els deien: "Sortiu d'aquí, que ho cremem tot".
A més, la visió donada als fets és bastant encertada i crec que caldria donar més importància a la visió sindical que no la oficial. Com la reacció dels llibertaris o l'assassinat de Ferrer i Guàrdia com l'has comentat; de fet, n'hi ha una estàtua a Brusel·les.
Tot i això, tot i intentar donar un enfocament social, agafa un tema polític, però és d'estil barricada.
Endavant amb les barricades.
Trobo que aquesta iniciativa de Mataró està força bé, crec que la història a de swervir per generar debat i reflexió i que en aquesta entrin persones tan diverses com els amazigh es una súper bona iniciativa, que segur que enriqueix la visió del conjunt. Respecte al Lerroux també s'ha dir que tb va formar part en els inicis de solidaritat catalana, i tb va voler rehabilita a Valentí Almirall que estava denostat pels de la lliga. Recomano laa biografía de Lerroux d'Alvarez Junco.
Centenars d'edificis religiosos cremats... per culpa dels capellans, que segons voste van respondre amb foc obert. Aixi s'escriu l'historia...
Jo no he dit que fos culpa dels capellans...
De fet com ja he dit, hi ha qui diu que es va desviar la revolta cap a aquest col·lectiu expressament.
Això si, l'església d'aquells temps no va jugar un molt bon paper que diguéssim respecte a la pobresa. Dins la mateixa institució hi havia veus que clamaven per que es posés més atenció al tema, però com sempre, en una societat polaritzada, veus com aquestes queden apagades.
Bé, jo crec que l'esglèsia si que era en part responsable del descontentament social. L'altre dia parlava amb una gent dels nens pobres que eren becats (o com es digui) per estudiar a escoles de monges o capellans, i eren tractats com a criats de la resta d'alumnes. I si que l'esglèsia a nivell de l'educació exercia un sever control sobre l'estat i limitava moltes reformes. Vale, després paguen justos per pecadors, com alguns pobres capellans, però malgrat haver algunes iniciatives d'una esglèsia més social i propera, mai va haver un decidit intent d'enfronatr-se, ja sigui pacíficament, am el que deien les altes jerarquies.
A veure, és clar que l'església era un poder més -i ho és encara- amb una gran presència social, és que l'època era així i no la podem analitzar des d'una visió del present. El llibre de Connelly Ullman analitza molt bé com era aquesta església i la gran diferència entre els capellans de parròquia, pocs i miserables, molts de zones rurals superconservadores sense tenir ni idea del món urbà i les ordes religioses entre les quals hi havia immenses diferències econòmiques també. Hi havia una gran diferència de classes a tot arreu, fins i tot als hospitals i manicomis, per exemple. No hi havia una professionalització de la medicina ni de l'ensenyament, el mateix Ferrer, que, per cert, 'cobrava', 'feia' mestres a qui li convenia, com a la senyora Vilafranca. Una altra cosa és que es desviessin les ires generals vers l'església per totes bandes, àdhuc des dels poders polítics molt més responsables de tot plegat, en tot l'Eixample no es va programar construir ni una sola escola, la beneficència, l'educació -de pobres i rics- i la sanitat a nivell assistencial o la cura dels avis eren monopolitzats per l'església, però és que no hi havia d'altres propostes. Que aquests estaments s'aprofitessin del seu control caritatiu és el que s'ha fet sempre, no fem volar coloms, també les subvencions actuals es donen als coneguts i clients, en general.
Ara bé, les brames sobre monges enterrades vives i tortures diverses als convents van ser fomentades pel Leorrux i una de les causes dels atacs populars, com es pot comprovar amb el tema de les mòmies. Es un tema complex i que no es pot explicar ni entendre de forma simplista.
Però, si la revolta, no ho oblidem, va ser contra l'exèrcit, al menys en l'inici,a causa de les 'quintes', perquè no va rebre aquest poder, sinó que al principi fins i tot l'aplaudien? (fins que va anar contra els revoltats, és clar). Crec que hi va haver molt d'espontani, va mancar lideratge i direcció de la revolta, a cada barri es poden fer lectures diferents del tema, segons població i també hi van haver agitadors, jo crec que força lerrouxistes -una altra cosa és que, com s'ha dit, darrere del lerrouxisme hi hagués també determinat poder polític que subvencionava el tema- fent d'agitadors que quan van anar mal dades van fugir cames ajudeu-me.
L'església feia clientelisme però era l'únic estament on es podia trobar algun suport material, en aquell moment. No oblidem que Pau Vila, que no crec que sigui sospitós de fatxa, va abandonar l'Escola Moderna perquè l'adoctrinaven i li limitaven la llibertat molt més que les escoles religioses on havia estat abans...
Publica un comentari a l'entrada