Des de l’Edat Mitjana fins entrat el segle XIX fou molt comú la pràctica de fer “passar Bòria avall” els delinqüents. Aquesta expressió barcelonina era l’equivalent de fer “passar per la vergonya” els condemnats a assots per algun delicte.
L’any 1892, quan ja feia anys que aquest càstig no es practicava a la ciutat, l’artista Francesc Gallofré deixà reflectides amb gran èxit en un quadre anomenat precisament “Bòria avall”, les penúries d’aquells temps.
Durant aquest ritual, el reu era tret de la presó (situada a la Plaça del Rei) passejat per la ciutat amb un rètol penjat al pit que recordava el seu delicte. En alguns casos en canvi, el condemnat duia un collar de cinta vermella on penjaven els objectes robats o les eines amb les quals havia perpetrat el crim.
Sortint de la presó per l’antic Carrer de la Baixada de la Presó (que rebé l’actual nom de “Baixada de la Llibreteria” agafant el nom del carrer contigu no fa gaire, el 1958 per les protestes del veïnat d’un carrer de nom tan antiestètic) baixava el carrer de la Bòria (avui escapçat en gran part després de l’obertura de la Via Laietana el 1909) i començava l’horrible cerimònia enmig d’una munió de gent moguda en gran part per la morbositat.
Obrint aquest patètic “cercavila” el nunci anava cridant a toc de trompeta el delicte pel qual s’executava aquella condemna:
“Mana lo rey nostre senyor, i en el seu nom la Reial Casa del Crim, que aquest home anomenat (...nom del condemnat...) pateixi la pena de (...número d’assots...) assots per (...delicte comès...)”El seguia l’agutzil i rere el reu, el botxí amb el fuet i els Mossos d’Esquadra. És curiosa l’observació que Joan de Déu Domènech fa sobre la comitiva al seu llibre, que per altra banda m’agradaria recomanar-vos, “L’espectacle de la pena de mort”:
“de tots els integrants del cerimonial d’assotar pel carrer, la dels Mossos és l’única institució que encara perdura”La ruta de 100 cantonades en cadascuna de les quals es fuetejava el condemnat 100, 200 300 o fins a 500 vegades segons la pena (ja que el nombre era sempre múltiple de 100) seguia traçant un cercle pels carrerons de la Barcelona vella per la Placeta d’en Marcús, Montcada, Rere Palau, , Consolat, Fusteria, Ample, Regomir, Ciutat, Bisbe i Plaça Nova. En arribar-hi eren marcats amb un escut de la ciutat roent a l’esquena per restar estigmatitzats a partir d’aleshores. Tot seguit la comitiva continuava per Corríbia, Tapineria... retornant a la Presó. Ricard Suñé en feu un bon esquema a “Nueva Crónica de Barcelona”:
Però no tothom feia aquesta ruta circular, els qui eren condemnats a pena capital, eren penjats al “Pla de les Forques”, més o menys on avui s’hi escau el Pla de Palau. Les forques es poden encara avui reconèixer en alguns gravats antics de la ciutat.
De vegades, tot i no estar condemnats a mort, alguns reus patien el següent escarment segons diu Vidal i Valenciano a la seva obra “Barcelona Vella”:
“Si’l crim en virtut del qual s’imposava la sentència era tal qu’algun dels delinquients hagués per ell merescut la última pena, los complices que sols s’havien fet mereixedors de la pena d’assots, en la mateixa tarde del dia en que’ls havien sofert eran conduits per la Argenteria al lloch ahont s’aixecava el pitibul, y allí, amarrats en un dels peus de la forca, debien presenciar l’execució”Per suposat, durant l’Antic Règim, els nobles i privilegiats no foren mai assotats ni castigats en públic, com a molt eren desterrats a un convent o castell.
En el cas de les dones, aquestes tampoc eren assotades, això si, no es lliuraven pas de la “passada de la vergonya”.A elles se les passejava muntades també en una ase o mula. Duien el cap immobilitzat lligant la barbeta sobre una espècie de suport de la sella amb forma de mitja lluna que els impedia amagar el rostre. Eren mostrades mig nues i escabellades, amb els pits tapats per la seva pròpia cabellera i coronades amb un alt cucurull de cartró, guarnit amb papers de coloraines i picarols.
Diuen alguns que fou precisament una alcavota coneguda amb el nom de la “Tia Caterina” l’última persona en ser “passada per la vergonya” el 22 d’agost de 1816. Encara es conserven gravats que en fan referència. Tot i això, l’anònim dietarista de “Successos de Barcelona” diu el maig de 1834 que “Pel matí, passàren Bòria avall un lladre”.
Avui, baixant el carrer Bòria, malgrat ser ara mig escapçat per la Via Laietana, encara ens podem imaginar la perspectiva que un condemnat podia tenir amb el carrer ple de gent amuntegada que l’escridassava mentre feia força amb les dents esperant les fuetejades que li esperaven tombant a la Placeta d’en Marcús, la següent cantonada...
11 comentaris:
Una altre perla de les Altres Barcelones. Recordar la ignomínia del passat ens obliga a replantejar-nos què fem ara.
També és molt recomanable "La pena de mort a Girona" de Carles Rahola publicada conjuntament amb el "Breviari de ciutadania" per CCG Edicions de Girona en motiu del 70è aniversari de l'afusallament de l'autor. És també un estudi que està molt bé i esgarrifa pensar que qui va escriure el llibre perquè no es repetís la pena de mort morí precisamentd'aquesta manera.
He llegit recentment sobre aquest tema al llibre que acaba de publicar La Campana anomenat "La ciudad de los cafés. Barcelona 1750-1880", de Paco Villar.
Llegint-lo, em recordo molt de tu i de les teves altres Barcelones.
Tenia a les Etimologies paremiològiques en esborrany un article sobre Bòria avall, vist a Rodamots, però el completaré amb l'extensa i detallada documentació que dónes al respecte.
Són una delícia aquests retalls de Barcelona que ens ofereixes!
Jo vaig fer una passejada historica que en feia el recorregut i és força interessant.
Ho recomano!
Molt interessant i evocador. Sens falta baixaré a passejar pel centre!
N'havia sentit parlar... M'ha agradat llegir-ho.
Molt interessant, sí, però que bèsties!!
La 'presentació' d'aquest quadre a la Sala Parés va generar cues immenses, avui el tenim al museu de Valls. Tot plegat mostra l'estranya curiositat morbosa que fa que la gent visiti en massa camps de concentració, escenaris de sagnants batalles o exposicions sobre instruments de tortura.
La veritat és que al món encara es donen espectacles semblants en molts països i que en èpoques de guerra i violència institucionalitzada tornen a rebrotar, la diferència és que aleshores era legal i ben acceptada per la gent del poble, que anava a buscar cordes de penjat perquè donaven sort i que assistia de forma massiva i sorollosa i festiva a aquests esdeveniments. S'ha d'anar en compte en pensar que els antics eren diferents de nosaltres, ara estem 'controlats' però el fons sàdic i masoquista existeix a l'ànima humana, en més o menys dosi segons persones, això sí.
Avui, en general, rebutgem l'espectacle però no pas la violència discreta. Posant una comparació, no ens agraden les curses de brau, però els bous degollats als escorxadors, a centenars, o les gallines ponedores amb el llum encès tot el dia no ens fan ni fu ni fa.
Sobre Galofré, pertany a una generació molt important de pintors realistes que caldria recuperar, com Simó Gómez, Benet Mercadé, Borrell i d'altres, molt coneguts en el seu temps, quan la cultura barcelonina girava a l'entorn de la pintura, i menystinguts i oblidats després, amb l'esclat de les avantguardes, potser ja seria hora de posar les coses a lloc.
El gust per les pintures de tema violent o morbós tenia un gran mercat, una meva tia-àvia tenia a casa penjades dues làmines d'alguns d'aquests pintors, una amb allò de la campana d'Osca i tot de caps tallats i un altre amb allò de la reina desenterrada i 'no serviré a señor que se me pueda morir'. A mi em posaven els pèls de punta però ella no en feia cabal.
Avui en dia, es deixaria la boira i es passaria directament al linxament.
Un post genial, felicitats
El llibre "l'espectacle de la pena de mort" d'en Joan de Deu Domènech és un recull esfereidor de les pràctiques que es feien abans.
El sorprenent és que molts cop es considerés un espectacle familiar... amb la seva prohibició la gent va haver de contentar-se amb els toros.. vejam quan triguem a eliminar les corrides d'una vegada. :(
L'altre dia, fent una visita a la Tarragona Romana amb alumnes quan parlava sobre espectacles dels amfiteatres, em va venir al cap tot això que dieu...
Crec que els qui pensen que l'home és bò per natura i la societat el corromp no van per bon camí però per altra banda tampoc crec en els que diuen que l'home és un llop a l'home...
El bé i el mal són conceptes culturals inventats pels humans i per tant ningú ho és "per natura" de bò o dolent.
Això si, a la humanitat en general, parlant planerament "sempre li ha anat el tema sang i fetge", és un continuu històric...
En aquest moment, també hi havia un pla de les forques on hi ha la plaça espanya on aquestes actuacions horribles els botxins les feien davant dels qui passaven, fins i tot, arribaven a fer tortures terribles com trossejar els cossos i deixar-los als camins per als animals o ocells de presa. Al segle XVIII, passaria a la plaça Espanya.
O sigui que a Barcelona es feia al Pla reial.
D'altra banda, tens molta raó amb el teu últim comentari sobre que el bé i el mal siguin conceptes inventats socialment, ja que mai serem perfectes per natura.
I això de la sang i el fetge ha estat una afició dels humans. Això va lligat amb la intolerància, l'odi i ha portat al racisme o la discriminació.
Publica un comentari a l'entrada