Fa temps, en Galderich, que porta el blog piscolabis librorum, em va informar que prop de la Plaça del Teatre, hi havia unes marques a terra que tenien el seu origen en el passat no tant llunyà d’aquella zona.
Si hem d’entrar en context, alguns recordareu que fa temps, quan parlava dels bordells a la Barcelona Vella, us vaig explicar que al veí carrer de l’Arc del teatre, hi havia hagut un dels bordells més antics de Barcelona. Per si no fos prou, a pocs metres d’on avui us estic parlant, al Passatge de la Pau nº 3 existí també un prostíbul conegut amb el nom del “Xalet del Moro”, anomenat així per la seva arquitectura neomudèjar. Va tenir el seu moment d’esplendor a principis del segle XX i es va clausurar com a tal l’any 1956. Actualment és un Centre d’Atenció Primària on pel que m’han dit, alguns metges encara fan broma sobre el tema.
Reprenent el tema des del principi, fa uns dies vaig anar a buscar aquelles marques a terra. I si, les vaig trobar. Diuen que aquests sots tenen el seu origen en els repics de taló que les prostitutes feien contra terra per cridar l’atenció de possibles clients. En principi no ho creia, però ho havia sentit de dues bandes ja.
La meva sorpresa va ser quan de sobte, mentre feia la fotografia un home gran que sortia de l’estanc proper em va mirar i va dir:
-Saps que és això?
Jo el vaig mirar, em vaig posar de puntetes i vaig començar a talonejar. L’home va esclatar a riure i a assentir amb el cap.
-És veritat? Vostè ho ha arribat a veure?
-I tant!-va dir-me- Fa anys que visc aquí i fins no fa gaire encara hi eren...
Doncs, si, finalment tot apunta a que la història pot ser certa. Anys i anys, o fins i tot diferents generacions de dones públiques repicant els seus talons contra la pedra han deixat la seva empremta a la història de la ciutat...
Si hem d’entrar en context, alguns recordareu que fa temps, quan parlava dels bordells a la Barcelona Vella, us vaig explicar que al veí carrer de l’Arc del teatre, hi havia hagut un dels bordells més antics de Barcelona. Per si no fos prou, a pocs metres d’on avui us estic parlant, al Passatge de la Pau nº 3 existí també un prostíbul conegut amb el nom del “Xalet del Moro”, anomenat així per la seva arquitectura neomudèjar. Va tenir el seu moment d’esplendor a principis del segle XX i es va clausurar com a tal l’any 1956. Actualment és un Centre d’Atenció Primària on pel que m’han dit, alguns metges encara fan broma sobre el tema.Reprenent el tema des del principi, fa uns dies vaig anar a buscar aquelles marques a terra. I si, les vaig trobar. Diuen que aquests sots tenen el seu origen en els repics de taló que les prostitutes feien contra terra per cridar l’atenció de possibles clients. En principi no ho creia, però ho havia sentit de dues bandes ja.
La meva sorpresa va ser quan de sobte, mentre feia la fotografia un home gran que sortia de l’estanc proper em va mirar i va dir:
-Saps que és això?
Jo el vaig mirar, em vaig posar de puntetes i vaig començar a talonejar. L’home va esclatar a riure i a assentir amb el cap.
-És veritat? Vostè ho ha arribat a veure?
-I tant!-va dir-me- Fa anys que visc aquí i fins no fa gaire encara hi eren...
Doncs, si, finalment tot apunta a que la història pot ser certa. Anys i anys, o fins i tot diferents generacions de dones públiques repicant els seus talons contra la pedra han deixat la seva empremta a la història de la ciutat...
8 comentaris:
Dani, ja et vaig dir que impressionava pensar que l'erosió del marbre es deu a generacions de meuques i els seus talons. Crec que el Museu d'Història de la Ciutat hauria d'adquirir aquestes peces i exposar-les. Parlen més que altres obres d'orfebreria que hi ha a les seves vitrines, malgrat que aquestest també parlin.
Estic d'acord amb Galderich, el sexe, i l'amor en menor mesura, mouen el món a l'igual que els diners. I aquest marbre n'és l'exemple. Si no hi hagués demnada aquest llindar estaria incorrupte (si se'm permet el joc de paraules).
Cal protegir aquesta entrada, està a l'alçada de les antigues carasses. Dos símbols de l'ofici més antic del món.
Jo no n'havia dubtat mai i mira que fa anys que sento la història, imagino que les havia arribat a veure i tot, de petita, però no m'hi fixava en aquestes coses.
Realment els camins de l'arqueologia urbana són inescrutables.
Salute!
La primera vegada que vaig sentir aquesta història va ser per boca de Francesc Català-Roca que ens va fer una classe magistral de periodisme a la UPF, a Rambla.
Molt interessant el text, i com deia el Rigola, sobre el tema de l'arqueologia.
Però també és veritat i graciós que els metges que visiten entre ells segueixin fent les bromes.
Si que s'ho podria quedar el museu, teniu raó.
Per cert Rafel, l'indret on vas rebre la classe també te història. Si no vaig errat era l'Antic Hotel Falcon, que durant la Guerra Civil va ser un dels locals del POUM
Les dones del carrer van ser-hi més o menys fins tot just abans de les Olimpiades, quan es va aprofitar per fer neteja. De fet, la Universitat Pompeu Fabra va ser propietària durant uns mesos de l'edifici on hi havia un meublé, del qual cobrava el corresponent lloguer. La cosa no va durar molt, ja que l'edifici penso que va ser dels enderrocats per fer el nou edifici i obrir la Plaça Joaquim Xirau.
Publica un comentari a l'entrada