Feia temps ma mare em va explicar que el meu avi havia après a tocar la bandúrria a cal barber. El fet no em va deixar de sorprendre, però remenant documentació he vist que realment aquest costum era bastant generalitzat.
Diu el meu avi que l’estiu de 1930 a Santander, quan ell tenia 10 anys, son pare el va dur a aprendre música a la barberia per tal de premiar les seves bones notes. Durant aquells tres mesos de vacances, entre afaitada i afaitada, el barber li ensenyava lliçons de bandúrria.
Segons ell, aquest era aleshores ja un costum que s’anava perdent, ocasional, però que abans era molt habitual. Luís Varela, el barber, tenia nombroses guitarres penjades a la barberia, que els clients tocaven mentre esperaven. Amb el temps, en Luís, que valia molt per la música, es va decidir a endinsar-se en aquest art definitivament i deixar les navalles al calaix. Va llogar els baixos de la taverna de mon besavi i hi va muntar una sala d’assajos per organitzar un grup de rondalla amb els seus amics.
L’home que tocava el llaüt va morir, i el meu avi va ocupar el seu lloc heretant l’instrument. Mon avi té una foto de tot el grup. "Peña Katiuska" es deien. Si l’aconsegueixo us la penjo aqui.
Doncs bé, indagant sobre el tema, com us deia, he descobert que a Barcelona era un costum molt i molt estès el d’aprendre música a les barberies. El barri del Portal Nou, a mitjan segle XIX molts barbers hi tenien l’obrador, tot i que sovint, per manca de llum, treballaven a l’Esplanada de la Ciutadella, prop de les forques (com ja ho vàreu veure quan parlàvem dels corders).
A les auques i gravats sempre es representa als barbers amb una guitarra o algun instrument penjant de la paret. Una barberia sense guitarres, per entendre’ns era com una taverna sense vi.
Ara ens semblarà estrany i potser ens sobta, però ja des de l’edat mitjana, com diu Lluís Cifuentes, les barberies eren un indret de sociabilitat masculina “amb beguda, jocs, música i conversa”.
Les barberies del XIX s’omplien de gom a gom sobretot a la sortida de la feina dels joves, que hi anaven a xerrar, a cantar, tocar música i fer broma. Tancaven sovint a altes hores de la matinada. Les barberies doncs, eren el niu de moltes serenates amoroses de joves que bé en solitari o amb l’ajuda dels companys cantaven a peu balcó de la seva estimada. Molts cops, si mancava imaginació, aquestes cançons les copiaven de les que es venien a les parades de romanços de canya i cordill tan típiques aleshores.
Si creieu que aquest doble ofici barber-músic denota prou polivalència, penseu que encara hi podem afegir més plurilaboralitat a aquest ofici.
De tots és coneguda l’antiga imatge dels barbers arrencant queixals durant l’època a la qual ens hem estat referint fins ara, però aquesta no és més que el residu de la gran preponderància que els barbers tingueren en èpoques anteriors.
Segons Amades, a Barcelona hi havia a la darreria del s. XVII, 22 barbers i 21 cirurgians i a finals del XVIII, 27 cirurgians de terra i 11 de mar.
I és que les denominacions cirurgià i barber es confonen sovint des de l’Edat Mitjana.
Els barbers eren normalment l’únic recurs al que podia accedir “el poble menut” (expressió que sempre m’ha fet gràcia perquè em recorda els barrufets), donada l’escassetat de físics universitaris i la impossibilitat per part del col•lectiu popular de pagar l’alt preu dels honoraris.
És per aquest motiu que malgrat les ordiacions de 1359, esmenten l’obligació de dur a bord del vaixell un metge (físic graduat o cirurgià), normalment era un barber el que ocupava aquesta plaça.
Això era degut a dos motius:
1- La voluntat d’estalvi (tot i que els barbers de marina no estaven pas tan mal pagats com ens podem pensar).
2- La manca d’espai. Ja que calia considerar que era més pràctic tenir en una sola persona un expert que s’ocupés de dues tasques diferents: tallar barbes i cabells, i guarir nafres, ferides, i fer altres operacions.
Lluis Cifuentes, al seu article, “La medecina medieval i els viatges per mar” ens dona nombrosa informació sobre aquest tema. Els barbers cirurgians, segons les esmentades ordinacions, a més de l’equipatge que tot mariner portava en embarcar-se, també duien una “caixa de les medicines” o “caixó de la ferramenta”, que contenia diferents estris per dur a terme les seves tasques.
Sovint, a més, també anaven acompanyats d’un ajudant, anomenat fadrí de la mateixa manera que en altres oficis, o “barberot”.
Però com us podeu imaginar, no tots els barbers-cirurgians eren “amfibis”, com hem dit anteriorment, també n’hi havia de terrestres.
Un cas especial, que ens ha aportat molta informació és el del barber Joan Vicenç i el seu inventari datat del 1464, estudiat també per Cifuentes.
La seva casa era al Carrer Ample cantonada amb el Carrer Marquet, i l’inventari ens aporta molta informació. Pel que fa l’instrumental, el més destacable és que els noms dels estris estan molt inspirats en la nomenclatura vulgar de les eines de la resta d’oficis menestrals, donant constància així dels orígens socials d’aquests cirurgians primigenis. Val a dir que si alguna cosa va ajudar a la promoció social dels barbers-cirurgians de l’època fou precisament el canvi de mentalitat que esdevingué a meitats del segle XV. Si bé als inicis de l’Edat Mitjana, la societat es dividia en bellatores, oratores i laboratores, estant el treball manual considerat una deshonra que havia de limitar-se a les classes més desafavorides, aleshores ja començaven a canviar els esquemes, i la feina manual prenia preponderància.
L’inventari de la seva biblioteca ens aporta també molts coneixements. Comptava amb 12 volums, un número gens menyspreable per l’època. Encara es seguia la teoria galenico-hipocràtica de l’equilibri dels humors i la bibliografia anava en aquest sentit. La majoria eren en català, a diferència dels llibres dels físics univeristaris, que utilitzaven preferentment el llatí.
El cirurgià Narcís Solà el 1505 dividia el col•lectiu entre llatinistes (universitaris) i romanistes (anomenats “laycs”). Apostava pels segons, propensos a tacar-se tallar i treballar amb les mans, a diferència de els primers, que en donar-se-les d’aires de noblesa, eren gairebé més filòsofs del cos humà i la salut que no pas metges de debò.
Però de tot plegat, el que em quedo és amb l’ambient d’aquelles antigues barberies que encara va poder freqüentar el meu avi, i d’aquells costums tan sans com cantar i tocar instruments per qualsevol motiu i de manera quotidiana. Ho hauríem de recuperar.
El post d’avui doncs, el dedico al meu estimat avi, del que tinc la seva vella mandolina, una de més nova, i un llaüt que intento tocar de tant en tant, i alhora al seu mestre músic-barber, en Luís Varela, que segons deia, “era tot bondat”. La meva passió pels instuments populars doncs, se l’he d’agraïr a aquest barber, que en un estiu del 1930 va contagiar-li al meu avi, que me l'ha pogut transmetre.
Diu el meu avi que l’estiu de 1930 a Santander, quan ell tenia 10 anys, son pare el va dur a aprendre música a la barberia per tal de premiar les seves bones notes. Durant aquells tres mesos de vacances, entre afaitada i afaitada, el barber li ensenyava lliçons de bandúrria.
Segons ell, aquest era aleshores ja un costum que s’anava perdent, ocasional, però que abans era molt habitual. Luís Varela, el barber, tenia nombroses guitarres penjades a la barberia, que els clients tocaven mentre esperaven. Amb el temps, en Luís, que valia molt per la música, es va decidir a endinsar-se en aquest art definitivament i deixar les navalles al calaix. Va llogar els baixos de la taverna de mon besavi i hi va muntar una sala d’assajos per organitzar un grup de rondalla amb els seus amics.
L’home que tocava el llaüt va morir, i el meu avi va ocupar el seu lloc heretant l’instrument. Mon avi té una foto de tot el grup. "Peña Katiuska" es deien. Si l’aconsegueixo us la penjo aqui.
Doncs bé, indagant sobre el tema, com us deia, he descobert que a Barcelona era un costum molt i molt estès el d’aprendre música a les barberies. El barri del Portal Nou, a mitjan segle XIX molts barbers hi tenien l’obrador, tot i que sovint, per manca de llum, treballaven a l’Esplanada de la Ciutadella, prop de les forques (com ja ho vàreu veure quan parlàvem dels corders).A les auques i gravats sempre es representa als barbers amb una guitarra o algun instrument penjant de la paret. Una barberia sense guitarres, per entendre’ns era com una taverna sense vi.
Ara ens semblarà estrany i potser ens sobta, però ja des de l’edat mitjana, com diu Lluís Cifuentes, les barberies eren un indret de sociabilitat masculina “amb beguda, jocs, música i conversa”.
Les barberies del XIX s’omplien de gom a gom sobretot a la sortida de la feina dels joves, que hi anaven a xerrar, a cantar, tocar música i fer broma. Tancaven sovint a altes hores de la matinada. Les barberies doncs, eren el niu de moltes serenates amoroses de joves que bé en solitari o amb l’ajuda dels companys cantaven a peu balcó de la seva estimada. Molts cops, si mancava imaginació, aquestes cançons les copiaven de les que es venien a les parades de romanços de canya i cordill tan típiques aleshores.
Si creieu que aquest doble ofici barber-músic denota prou polivalència, penseu que encara hi podem afegir més plurilaboralitat a aquest ofici.
De tots és coneguda l’antiga imatge dels barbers arrencant queixals durant l’època a la qual ens hem estat referint fins ara, però aquesta no és més que el residu de la gran preponderància que els barbers tingueren en èpoques anteriors.
Segons Amades, a Barcelona hi havia a la darreria del s. XVII, 22 barbers i 21 cirurgians i a finals del XVIII, 27 cirurgians de terra i 11 de mar.
I és que les denominacions cirurgià i barber es confonen sovint des de l’Edat Mitjana.
Els barbers eren normalment l’únic recurs al que podia accedir “el poble menut” (expressió que sempre m’ha fet gràcia perquè em recorda els barrufets), donada l’escassetat de físics universitaris i la impossibilitat per part del col•lectiu popular de pagar l’alt preu dels honoraris.
És per aquest motiu que malgrat les ordiacions de 1359, esmenten l’obligació de dur a bord del vaixell un metge (físic graduat o cirurgià), normalment era un barber el que ocupava aquesta plaça.
Això era degut a dos motius:
1- La voluntat d’estalvi (tot i que els barbers de marina no estaven pas tan mal pagats com ens podem pensar).
2- La manca d’espai. Ja que calia considerar que era més pràctic tenir en una sola persona un expert que s’ocupés de dues tasques diferents: tallar barbes i cabells, i guarir nafres, ferides, i fer altres operacions.
Lluis Cifuentes, al seu article, “La medecina medieval i els viatges per mar” ens dona nombrosa informació sobre aquest tema. Els barbers cirurgians, segons les esmentades ordinacions, a més de l’equipatge que tot mariner portava en embarcar-se, també duien una “caixa de les medicines” o “caixó de la ferramenta”, que contenia diferents estris per dur a terme les seves tasques.
Sovint, a més, també anaven acompanyats d’un ajudant, anomenat fadrí de la mateixa manera que en altres oficis, o “barberot”.
Però com us podeu imaginar, no tots els barbers-cirurgians eren “amfibis”, com hem dit anteriorment, també n’hi havia de terrestres.Un cas especial, que ens ha aportat molta informació és el del barber Joan Vicenç i el seu inventari datat del 1464, estudiat també per Cifuentes.
La seva casa era al Carrer Ample cantonada amb el Carrer Marquet, i l’inventari ens aporta molta informació. Pel que fa l’instrumental, el més destacable és que els noms dels estris estan molt inspirats en la nomenclatura vulgar de les eines de la resta d’oficis menestrals, donant constància així dels orígens socials d’aquests cirurgians primigenis. Val a dir que si alguna cosa va ajudar a la promoció social dels barbers-cirurgians de l’època fou precisament el canvi de mentalitat que esdevingué a meitats del segle XV. Si bé als inicis de l’Edat Mitjana, la societat es dividia en bellatores, oratores i laboratores, estant el treball manual considerat una deshonra que havia de limitar-se a les classes més desafavorides, aleshores ja començaven a canviar els esquemes, i la feina manual prenia preponderància.
L’inventari de la seva biblioteca ens aporta també molts coneixements. Comptava amb 12 volums, un número gens menyspreable per l’època. Encara es seguia la teoria galenico-hipocràtica de l’equilibri dels humors i la bibliografia anava en aquest sentit. La majoria eren en català, a diferència dels llibres dels físics univeristaris, que utilitzaven preferentment el llatí.
El cirurgià Narcís Solà el 1505 dividia el col•lectiu entre llatinistes (universitaris) i romanistes (anomenats “laycs”). Apostava pels segons, propensos a tacar-se tallar i treballar amb les mans, a diferència de els primers, que en donar-se-les d’aires de noblesa, eren gairebé més filòsofs del cos humà i la salut que no pas metges de debò.
Però de tot plegat, el que em quedo és amb l’ambient d’aquelles antigues barberies que encara va poder freqüentar el meu avi, i d’aquells costums tan sans com cantar i tocar instruments per qualsevol motiu i de manera quotidiana. Ho hauríem de recuperar.
El post d’avui doncs, el dedico al meu estimat avi, del que tinc la seva vella mandolina, una de més nova, i un llaüt que intento tocar de tant en tant, i alhora al seu mestre músic-barber, en Luís Varela, que segons deia, “era tot bondat”. La meva passió pels instuments populars doncs, se l’he d’agraïr a aquest barber, que en un estiu del 1930 va contagiar-li al meu avi, que me l'ha pogut transmetre.
17 comentaris:
també és feien timbes de cartes oi?
Suposo... I potser també s'hi jugava a la Wii o el Sing Star XD
M'ha encantat aquesta entrada.
El nom del grup de ton avi... Precursor dels Antònia Font, eh?
Et recomano, si et ve de gust, que et miris aquest vídeo (tot i que potser ja l'has vist) sobre l'Alguer. Hi surt un mite local, el senyor Ànger Maresca, barber i músic. Jo passejant-me pels carrers de l'Alguer me'l vaig trobar cantant, així per casualitat. Va ser molt divertit.
http://www.tv3.cat/videos/221846725
Continua amb la bona feina, Dani.
Ostres doncs no l'havia vist el video!
Mira! una cosa nova per refermar la història!
Una feina ben coneguda que feien els barbers era la de dentista, i no deu pas fer tant, perquè jo en recordo referències normals i corrents dels TBOs de fa 30 o 40 anys, i potser també en algun Mortadelo y Filemón.
Per cert, vaig llegir en un article sobre dentistes, una mica sobre la història dels barbers. Aquests practicàven les 'sagnies' (o sangries?), un tractament on es treia molta sang dels pacients. Per a que als pacients els sortís bé la sang, els feien penjar-se amb els braços a una barra vertical que teníen els barbers a l'entrada de la barberia, dedicada a aquest afecte. Els pacients feien molta força amb els braços, aguantant-s'hi penjats, i així sortia molta sang.
Aquesta barra quedava sovint ben impregnada de sang, i junt amb les gases blanques utilitzades a la sagnia, van donar lloc a les populars barres verticals amb espiral blanca i vermella que distingeix les barberies.
N'he vist algunes amb blanc-blau-vermell, i no sé què hi fa aquest blau.
Potser aquesta història t'ajuda a trobar-ne referències més fiables. :)
Lluís. A mi això dels colors sempre m'havia tingut intrigat. Jo tots els senyals que recordo també tenien blau, però és molt interessant això que dius!
A mi m'havien dit que aquest fou la primera icona publicitària no relacionat directament amb l'ofici i amb un sentit més abstracte que havia existit.
Bona entrada, bona web, i gràcies per avisar! Si no l'has fet ja, podries fer-ne un sobre les bugaderes de Barcelona? I si l'has fet, podries seguir amb altres oficis de dona? (Ho sento, si veig que la gent s'ho val, jo sempre donant feina... i l'enhorabona!)
Sobre els barbers polifacètics, recordo que en unes memòries de Ramon i Cajal aquest explica que el seu pare havia començat fent de barber, sembla que per fer intervencions de cirurgia 'senzilles', com ara treure queixals o fer sagnies, treure's una mena de diploma a Madrid, que el seu pare es va treure. Metge ja era un grau superior i molt diferenciat i minoritari.
Recordo també una amiga el pare de la qual era barber d'ofici i, a més, mosso d'espases dels toros, afició remunerada a la qual dedicava molt més temps.
Jo encara recordo moltes barberies antigues d'aquestes que eren centres de conversa, acostumaven a tenir 'La Codorniz' per llegir, jo hi anava a acompanyar el meu germà petit. Les barberies dels immigrants encara conserven aquesta mena de funció de reunió d'homes.
Al poble del meu pare i a molts d'altres els barbers hi anaven els diumenges i la gent baixava dels llogarrets per anar-se a afaitar o a pelar o a treure queixals, fins i tot. El papa explicava que el barber els ficava un dit a la boca, per estirar la pell de la galta i que fos més fàcil l'afaitada, tot un art.
Això dels colors de la barberia m'havien dit que era la bandera francesa, pel fet que molts barbers venien d'allà, però no sé si és una brama o cert.
De tota manera mireu aquí, que ho diu:
http://www.ub.es/geohum/inventari/fitxes/invt132.htm
Encara no fa massa, en plegar una pastisseria del Paral·lel, van sortir les restes d'aquests colors, d'una antiga barberia.
Sobre bugaderes, no fa massa es va fer una exposició sobre les d'Horta, interessantíssima, crec que és itinerant, per tant pot ser que es trobi 'en algun lloc' encara. Jo la vaig veure a la Bonnemaison.
Jo de nou, òndia, no em vull fer pesada... Potser van posar aquest nom al grup a causa de l'èxit de la sarsuela Katiuska que fins i tot va donar nom a les botes de goma per a la pluja.
En parlar sobre el mercat sanitari de Lió, al meu bloc sobre les metgesses, vaig parlar sobre la situació de les metgesses i infermeres als gremis de berbers; que algunes els portaven.
A veure, saps si hi ha dones que ho feien això?? No sé, ja em diràs algo.
Salut!
Mi hija Anna me recomendo el bloc hace unosmeses y cada dia lo encuentro mas interesante, tanto es asi que lo he recomendado a amigos y conocidos, incluso Anna lo ha recomendado en facebook
Buf! Si que ha donat de sí el tema!
Em semblen molt interessants les aportacions pel que fa referència als colors característics de les barberies masculines.
Pel que fa oficis femenins, s'ha de destacar que molts cops, sobretot en època en que la societat encara s'estructurava mitjançant el sistema gremial, les dones feien exactament els mateixos oficis que els homes, però aquest no els era reconegut.
Els únics als que jurídicament s'autoritzava a ser mestres eren els homes, i les dones, només podien encapçalar un taller en cas de ser vídues i només durant el període en que els fills varons fóssin menors d'edat.
El fet que dones, en aquestes condicions haguéssin portat tallers indica que estaven tan o més qualificades que els homes per dur a terme aquestes tasques, simplement aquestes no eren reconegudes. Aquest procés es coneix amb el nom de "mestratge silenciós". Cristina Borderías ha estat una de les que ha investigat en aquest sentit.
Sense anar més lluny, una de les primeres protestes sindicals que existiren a Barcelona fou la d'antics mestres que es queixaven que les dones fóssin contractades als tallers i fàbriques, en no ésser aquestes reconegudes com a mestres. El fet que les contractessin en lloc dels homes també indica la seva capacitació pel treball. Un dels motius que duien als empresaris a contractar dones alhora era, que per aquesta mateixa moral sexual, es justificaven sous més baixos.
Pel que fa les bugaderes, sé que fa poc varen fer una exposició, no sé si és la mateixa que dius tú, Júlia.
Pele, moltes gràcies. pots passar-te per aqui quan vulguis. Records a l'Anna!
Pel que fa les diferències entre els barbers i els metges universitaris, de fet, us volia parlar en un altre post considerat la continuació d'aquest. En teoria l'hauria de penjar avui i el tinc mig escrit però de la mateixa manera que l'any amades i l'entrada dels franquistes a barcelona no em van deixar publicar Barcino en 3d després de parlar del temple d'august, ara, no per efemèrides si no per altres sorpreses mediàtiques que ja veureu, prefereixo reservar el tema per la setmana que vé, de manera que pugui estar més temps a la capçalera i a partir d'aqui poder generar un debat si pot ser tan interessant com el que heu començat amb els comentaris a aquest post. No penseu però que no m'estic aguantant les ganes de penjar-lo avui...
Publica un comentari a l'entrada