Altres Barcelones

El Víctor Universitari és un anagrama que en sí mateix conté les lletres V, I, C, T, O i R de la paraula “VICTOR”, del llatí, Victoriós. És un símbol d’origen cristiano-romà derivat del crismó, un altre anagrama que combina les lletres X i P de l’alfabet grec, inicials de χριστός (Jristos o Crist), encara present en algunes esglésies. Segons la llegenda va ser utilitzat a la batalla del Pont Milivi del 312 dC en substitució de l’Àguila Imperial com a símbol de les legions romanes de Constantí després que a aquest se li apareixes la imatge en un somni junt a la frase “In hoc signo vinces” (amb aquest símbol venceràs).
Sembla ser que l’Emperador Constantí sortí victoriós d’aquest enfrontament, i amb el temps, el crismó com a símbol de victòria, evolucionà cap al Victor al que ara ens referim.

En arribar el renaixement, el Víctor fou adoptat pels estudiants com a homenatge a aquells universitaris que aconseguien ser nomenats amb alguna distinció acadèmica elevada.
Quan això passava, els seus companys li preparaven una processió cívica, normalment al capvespre.
Mentre uns el portaven homenatjat en llitera, els qui sabien de música feien sonar els seus instruments. La resta, portaven atxes i torxes i tots plegats es dirigien cap a casa del company, el seu centre d’estudis, algun edifici notable o la seva parròquia.
Un cop allà, se li llegien treballs laudatoris, es recitaven alguns versos i es cantava una serenata. Aleshores, enfilant-se, dibuixaven ben alt un Víctor a la paret, i al costat hi posaven el seu cognom o les inicials. La inscripció es feia amb almagre, una barreja de sang bovina i vernís, de color vermellós semblant a l’òxid. A partir d’aquell dia, com a premi per l’esforç i dedicació de l’estudiant, aquella paret recordaria, sovint durant segles, la seva gesta estudiantil.

Salamanca, Alcalá de Henares i moltes més ciutats de les que ens imaginem, encara conserven Víctors universitaris a les parets d’algun edifici antic. Barcelona, tampoc n’és una excepció.
A principis de segle passat (el segle XX, per qui encara no hagi canviat el xip), se’n podien veure al Carrer dels Arcs, el Palau Centelles, la Baixada de Sant Miquel o el Carrer Sant Miquel.

Però encara hi ha Víctors universitaris que perduren fins els nostres dies, alguns clarament visibles i d’altes en perill de que les fotografies d’aquest post en siguin els últims testimonis documentals. Així doncs, passegem per la ciutat en la seva recerca!

A la façana del complex de l’antic Hospital de la Santa Creu que dóna al Carrer del Carme, en tenim un de ben clar i visible amb el nom d’Huguet, segurament un metge, donada la seva proximitat a la Reial Acadèmia de Medicina, la façana esquerra passant la porta. Si ens fixem, en aquest cas, com en el de la majoria dels Víctors que trobem a Barcelona, la lletra C es troba disposada de forma convexa mirant amunt, a diferència dels de Salamanca.


A la façana de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, entre la Plaça del Rei i l’absis de la Catedral, trobem un parell Víctors a la paret. Un és dedicat a un tal Viñals, i l’altre no s’acaba d’entendre del tot.




Al barri de Sant Pere, la Capella d’en Marcús, encara en conserva dos.
Un és dedicat a un tal Teixidor, amb la lletra R dins la O. Això no significa que aquella persona hagués inscrit “Teixid” com a marca registrada, com dedueixen alguns alumnes quan els ho expliques, si no per qüestió estètica o d’espai.


L’altre, porta la inscripció EVA. La proximitat d’aquests dos Víctors, podria dur-nos a la conclusió que el conjunt està dedicat a una tal Eva Teixidor, però això no és possible, ja que les dones, fins ben entrat el segle XX, van estar vedades alhora de cursar estudis universitaris reglats.
EVA doncs, són les inicials d’una segona persona. La única relació entre quals fos potser, pertànyer a la mateixa parròquia, potser fins i tot en èpoques llunyanes.

Si ens aturem al Fossar de les Moreres i ens fixem bé mirant a la façana lateral de Santa Maria del Mar, podrem veure les restes ja no tan clares, d’una d’aquestes inscripcions. La millor manera de localitzar-les és fixant-se en la brutícia de la paret, perquè sembla ser que els qui en el seu moment van restaurar l’església, o bé el servei de neteja, eren conscients del valor d’aquelles taques. Les restes vermelloses doncs, es veuen enquadrades dins una part una mica més bruta.


Relativament a mig camí entre els últims dos indrets que hem visitat, ens aturem al nº25 del carrer Montcada, on amb prou forces s’endevina un antic Víctor que pel que sembla, ha estat cobert durant un temps per un cartell la cola del qual l’ha degradat.


Encara menys visibles són les restes dels teòricament quatre Víctors que hi havia a la façana de l’antiga Casa de la Ciutat, actual façana lateral de l’Ajuntament de Barcelona. Ja costa esbrinar-los sobre els arcs de les finestres.


Al carrer de la Pietat, rere la Catedral, fins fa ben poc, encara es podien veure amb molt d’esforç, les marques d’alguna d’aquestes inscripcions.

Però no van ser els estudiants els últims en apropiar-se aquest símbol: Francisco Franco, segurament inspirat en els Víctors universitaris de la Universitat de Salamanca, i meravellat pel seu significat victoriós, se’l va apropiar com a emblema personal, estrenant el seu flamant logotip el 19 de maig de 1939 al “Desfile de la Victoria” recent acabada la guerra.
A partir d’aleshores, els Víctors, començaran a ser omnipresents arreu, però aquesta vegada associats a la figura del dictador. Per això, segurament, alguns de vosaltres us hagueu sorprès amb aquest post, o bé aquest símbol us haurà dut records del vostre passat.

En poc temps, els Víctors universitaris de Barcelona i d’altres ciutats poden anar-se esborrant, i amb ells, l’Huguet, en Viñas i en Teixidor entre d’altres, gent de la que probablement no en quedi constància més que en una pintada a la paret, seran esborrats de la història. Joves que fa molt de temps van clavar els seus colzes i es van esforçar fins el final per assolir uns coneixements, desapareixeran fins i tot del record, de la memòria...

Hi ha avui dia qui fa tot el possible per que s’esborrin també de la memòria, persones que encara resten enterrades a les fosses o a les cunetes, perquè marxin amb aquells estudiants al pou de l’oblit. Són els mateixos que voldrien que en veure aquest símbol, recordem exclusivament aquesta imatge victoriosa:


El record és un fet col•lectiu. L’oblit, també. Només de nosaltres depèn...