Altres Barcelones

Ens trobem a principis del segle XIX. El país es troba en guerra contra l'invasor napoleònic i les violències i escaramusses s'esdevenen cada cop amb més freqüència.
Barcelona, ocupada pels francesos, es troba envoltada per mar per la flota de l’almirall anglès Hollowel, com ens mostra Joan Coromina en aquest gravat:

La ciutat està en plena batalla i els projectils anglesos ataquen les naus franceses del port, que els canons de Montjuïc proven de defensar disparant l’assetjant.
Es viu una situació de tensió i la tropa francesa corre amunt i avall pels carrers a crits d’alerta.
Malgrat tot el rebombori, alguns nens, acompanyats dels seus pares, juguen a fer volar estels dalt del terrat. És temporada de vent i no es pot desaprofitar un moment de bona ràfega. El cel de la ciutat és ple de divertides figures de roba o paper sobre un entramat de canyes o llistons que fan ballar la seva cua serpentejant al vent.
Les guerres, els setges i els avalots ja feia segles que havien esdevingut un fet gairebé quotidià de tal manera que certes rutines ja no es veien condicionades.
El joc però, va acabar aviat, davant la perplexitat de l’exèrcit ocupant, que a causa de la paranoia d’estar dins una ciutat que no els estima defensant-se d’aliats dels seus ciutadans, prohibeixen practicar aquest divertiment amenaçant de disparar contra tot aquell qui enlairi un estel. El motiu era la por a que aquests servissin per comunicar-se amb les naus angleses del port. El fet més curiós, es que en alguns casos, la paranoia era justificada.
El costum era una afició que venia de mitjans del XVIII, com ho reconstrueix Lola Anglada en els seus sempre fantàstics dibuixos i era tan popular que no només el practicava la canalla i el poble si no que fins i tot ho feien els senyors més estirats.
“si que del medi, àdhuc cavallers i nobles” deia el Baró de Maldà.
Hi havia una diferència entre grues i estels. Les primeres, en un principi no necessitaven tant de vent i simulaven la forma d’un ocell. Els estels en canvi, volaven més alt i tenien forma d’estrella. Els més antics, derivats de la grua recordaven forma de cor o d’escut medieval. Tot i això, amb el pas del temps, s’acaben confonent.
Duien sols, estels, i diferents figures pintades, algunes d’elles de caire grotesc. La gràcia dels estels era fabricar-los un mateix. Cadascú tenia els seus mètodes. La cua servia de contrapès, era dotada de més o menys llacets o garnaldes per tal de regular-la. Hi havia qui feia combats d’estels i hi posava un ganxo a la punta o una serreta per atacar el contrincant. Aquesta pràctica fou prohibida pel les autoritats, ja que algun cop, alguns estels queien al carrer provocaven accidents. Això si, les severíssimes ordres eren incomplertes sovint, ja que passar-se-les per on no sona també era i és un costum molt arrelat entre el poble.
També hi havia qui feia més filigranes i fins i tot hi penjaven uns fanalets de paper de color amb culs de ciri encesos, que increïblement, segons deia Francesc Curet “era curiós veure com quasi mai s’apagaven”. Hi havia gent que feia volar diversos estels en un sol cordill o jugava a enviar “correus”, que eren petits trossos de cartolina amb un forat que es posaven per la punta del cordill i el vent els feia volar fins l’estel.
Qui no tenia tanta imaginació o tanta traça preferia anar a comprar l’estel als drapers, plats i olles, quincallers, etc... o bé a la famosa parada de la Plaça Sant Jaume, a la cantonada on ara hi ha la Caixa de Pensions.


Al final però, no van ser ni les “severíssimes ordres” ni tan sols l’exèrcit francès qui va acabar amb aquest costum, sinó l’arribada dels cables del telègraf i el telèfon, que amb entortolligaments i obstacles van guanyar la batalla.