Altres Barcelones

Sense anar més lluny, en dates nadalenques, les famílies més creients no dubten alhora de posar la figura d’un pagès defecant rere la paret de l’estable on ha nascut el fill de Déu, mentre els regals no ens els porta el Pare Noël, si no que els caga un tronc amb cara i barretina. Sovint quan ho expliquem a gent de fora, no s’ho creu, es pensa que li estem prenent el pèl.

Però això no és res. Ara ens estem moderant. Fa 200 anys, la nostra devoció encara era més ferma. Fem-ne un petit repàs traslladant-nos a la Barcelona del XIX:

Un cop tancades les muralles de la ciutat, estava terminantment prohibit entrar-ne o sortir-ne. Només hi havia una excepció: Els carros dels mestres pouaters, que entraven sempre pel Portal de l'Àngel i sortien pel Portal de Sant Antoni.
Aleshores, no existia un bon sistema de clavegueram com ara el coneixem, ja que passada l’època dels romans, aquest havia caigut en desús. Els excrements s’amuntegaven als pous negres dels que disposaven les llars. Algú els havia de buidar. Ells se n’encarregaven i no cobraven per fer-ho, si no que pagaven!
El que n’extreien, ho venien als hortolans que treballaven als voltants de la ciutat, aquests si que els pagaven, i ho feien prou bé. “Ofici de caca, butxaca de plata” –deien aleshores- ja que els excrements humans són un perfecte adob per la terra.

Però no tots aquests fems tenien la mateixa vàlua. Els mestres pouaters anaven acompanyats dels tastadors de pous. I si, no aneu errats, es dedicaven a allò que us esteu imaginant. Amb la punta del dit en feien un tast per mesurar-ne l’acidesa i pagar als propietaris del pou negre segons la qualitat de la matèria.

En aquells temps, els orinals eren emprats només pels malalts i les emergències nocturnes, i com ja vam veure fa uns dies, el seu contingut podia ser emprat com a arma d’assalt contra processions religioses, com la del Rosari de l’Aurora del Carrer Joaquim Costa, al que ja ens vam referir.
També recordar com les prostitutes van començar a ser tancades els dies sants al convent de les Egipcíaques, després que a unes se’ls acudís pixar des del balcó del bordell a una comitiva religiosa.

Tothom qui més qui menys, disposava de comuna; els més pobres de modestes i col•lectives i els més rics de decorades i luxoses. (Com la d'aquest dibuix de Lola Anglada).
La tapa de la comuna, de fusta, amb un pom per agafar-la i amb forma de cassola, era de vegades utilitzada per dipositar-hi joies, diners, i altres objectes de valor, ja que aquest era segurament, un dels llocs on als lladres no se’ls acudiria furgar.

Fins l’arribada del Comte d’Espagnac, els palaus disposaven de bacins públics rere la porta per qui tenia una emergència.
Diuen que un home del Carrer Mercaders, es va negar a treure aquell servei de la porta del pati quan Espagnac ho va prohibir i que com a càstig va haver de mantenir el cap dins una letrina durant 24 hores.

Però alguns amb emergències encara majors, no arribaven a temps i feien les seves necessitats a l’antic Carrer de Cagar-hi, un cul de sac -mai millor dit- proper al Carrer Ample.
I és que la toponímia, també està impregnada d’escatologia: De l’afluent del Rec Comtal que creuava el barri de Sant Pere en deien la riera del “Merdançar”, i les llacunes del final de la Rambla i la part baixa del Raval eren el “Cagalell Vell” i el “Cagalell Nou”.

No hem d’oblidar tampoc la creació literària. Josep Robreño, agitador social i junt amb Pitarra, un dels pares Teatre Català, malgrat la seva prolífica obra, passarà en gran part a la història pel seu escrit “Les Virtuts del Cagar” on deia que “el pet exhalat ha tornat a son primer ser”.
Per altra banda, a poques biblioteques faltava el llibret de A.Gibert “Los Perfumes de Barcelona. Canción cantable que si oliera, el diablo la leyera”.

En definitiva: Això nostre no és normal. Algun dia historiadors i antropòlegs ens haurem de posar a investigar que ens ha portat a aquesta fixació.