Altres Barcelones

És un dia tranquil a la Barcelona de mitjan segle XIX. Alguns joves juguen al trinquet al Carrer de l’Oli, mentre les famílies acomodades passegen per la rambla lluint les seves millors gales. Del port arriben mercaderies i els traginers van i venen amb sacs a l’esquena com si d’una fila de formigues es tractés.
De sobte, comencen a sortir soldats de la Ciutadella. “¡Tiros en la calle Ponent!...”. Aquest era el crit d’alarma, ja prou conegut per tota la soldadesca. Un soldat de la caserna de les Caputxines del final del carrer, ve a donar l’alarma. Els revolucionaris han tornat a saltar el mur de l’hort i volen assaltar la caserna.
La cavalleria avança per entre els carrerons. Acostant-se a Ponent, ja els cau alguna cadira des d’una finestra. Girant a la cantonada del Carrer Valldonzella, una veïna els llença aigua bullint. Un cop allà, els soldats es topen amb una barricada tan alta que els esvalotats hi entren a peu pla des del balcó del primer pis. La cavalleria davant això es retira a protegir-se més enllà del carrer dels Àngels i demana l’actuació de l’artilleria que malgrat llançar 5 bales de canó des del Carrer Peu de la Creu, no aconsegueix tombar la defensa.
Al migdia s’arriba a una entesa amb els revolucionaris, i aquella mateixa tarda es porten els morts al cementiri i els ferits a l’hospital. s’organitza un vals a la Plaça del Pedró on algun dels revoltats encara balla amb el fusell a l’esquena.

Aquest episodi, que ara ens sembla si més no, pujat d’adrenalina, pot il·lustrar diversos dies de la Barcelona d’aquell temps, en un carrer en el qual la revolta arribà a esdevenir un fet gairebé quotidià, on fins i tot la Imatge de la Puríssima Concepció de l’edifici de les Caputxines era coneguda popularment amb el nom de Mare de Déu de les Barricades.

Uns anys més tard, a primera hora de la matinada la processió del Rosari de l’Aurora, passa per aquest carrer. Com ja era costum, alguns joves i alguns de no tan joves, acompanyen la cua del seguici parodiant els càntics dels fidels. La tensió comença a pujar, i l’ambient es posa tens, però se senten riotes dins una casa i la mestressa comença a buidar el contingut del seu bací als fidels. De la majoria dels balcons en surt gent amb orinals llençant-ho tot a la processió. La paciència s’acaba i el tema acaba a garrotades. L’aldarull arriba a tal magnitud que finalment entra en escena l’exèrcit. Les autoritats prohibeixen des d’aleshores aquesta processió a Barcelona per evitar conflictes.

Ara tot això se’ns fa estrany o fins i tot exagerat, però Engels va arribar a descriure Barcelona com a la ciutat amb més lluites de barricada a Europa de tot el segle XIX. Ni tan sols la París revolucionària amb la seva comuna va arribar a superar-la. Si observem que en aquell temps, era Europa el continent que més bullia entre trinxeres improvisades al carrer podem arribar a la conclusió que Barcelona fou la ciutat amb més barricades del vuit-cents.
Aquesta, com totes les ciutats, també té els seus punts més freds i els calents. Si ens dediquéssim a posar termòmetres que calculessin la conflictivitat social a cada carrer de la ciutat emmurallada d’aquells temps, el del Carrer Joaquim Costa (antigament Carrer Ponent) esclataria només acostar-nos-hi. I és que no seria per menys, tractant-se del carrer més conflictiu del món en segle prou mogut.
Ara però, entre establiments de shawarma, usuaris del Bicing i botigues de roba fashion, costa d’imaginar...