Quan nosaltres érem petits, els nostres pares ja ens recriminàven aquella cantarella de “esteu tot el dia tancats a casa amb la Nintendo, nosaltres a la vostra edat ens fèiem joguines amb quatre coses i sortíem a jugar al carrer”.Però ara, en una ciutat que és de la que té menys zones verdes i parcs públics d’Europa, amb una densitat de trànsit altíssima, sembla que els carrers cada cop són menys un lloc on fer-hi vida. Poca gent s’atreveix a deixar la mainada campar lliurement pels carrers de la ciutat sense la seva supervisió, com encara ho fan a alguns pobles.
Però no sempre ha estat així. A mitjan segle XIX el Raval de Barcelona era terra d’horts i convents, i sovint la canalla jugava fora muralles. Els voltants del portal de Sant Antoni a tocar de la vella Carretera de Sants (avui coneguda com a Avinguda Mistral) eren un lloc comú d’esbarjo, amb espais oberts on córrer i jugar.
Però no tots els jocs eren políticament correctes, i un dels més populars era el de barallar-se a pedrades.
Les pedrades dels afores del portal es van convertir en una activitat gairebé de caire permanent, en el que els menuts (i no tan menuts) del barri hi participaven molt activament.
El que potser va començar com a enfrontaments puntuals es va acabar convertint en una espècie de guerra de guerrilles entre diferents colles de “pedraires” en alguns casos organitzats. Cap al 1860 el fenòmen de les pedrades va arribar al seu període àlgid.
El Raval comptava amb diverses d’aquestes colles, i algunes d’elles van arribar a ser temudes pel veïnat, de la mateixa manera que en l’actualitat ho són certes bandes juvenils.
Al carrer del Tigre existia la colla dels “tigres”, una de les més importants de la zona. De vegades en les seves batalles portaven una bandera negra que segons deien era símbol de la mort.
Els seus principals rivals, que formaven també una colla de les més fortes i perilloses eren els seus veïns del carrer del costat. Els “lleons” del carrer del Lleó, portaven la bandera roja, ja que deien que significava extermini.
Però tampoc caldria demonitzar eccessivament la canalla d’aquells temps. Potser ara no hi ha tantes pedres a la ciutat, però si sóm sincers: Qui de nosaltres no ha jugat mai a repartir-se pedrades fins que algú ha acabat plorant?
“Que llenci la primera pedra qui estigui lliure de pecat”
16 comentaris:
Les pedrades quan ets petit t'ajuden a ser persona de gran. Aqui no li han posat les idees a lloc amb un bon cop al cap?
Apa, salut i segueix amb aquest bloc tan instructiu.
em sembla k tagradaria lultim llibre k he llegit k tracta molt sobre barcelona ciutat, es diu L'espectacle de la Pena de Mort. Es molt curiós, ja que hi han mapes reals de bcn, am el lloc exacte on es feien les execusions i com les feien.
un pto
_meia_: Suposo que deus estar parlant del llibre de Joan de Déu Domènech, no?
El vaig veure a la Fnac i m'en vaig enamorar. Un llibre de Barcelona i només sang, fetge i destrucció. El vaig llegir d'una tirada en 2 dies. Des d'aqui el recomano a tothom!
si, es ak mateix... genial... a mi tb em va encantar... molt bo, si senyor
En tot cas la lapidació estava prohibida per l'església!
JORDI
Ei Dani!
Que fort! Ara, segur que s'ho passaven millor que els que ara juguen a la Play.
El meu pare m'ha explicat alguna vegada que els nanos del seu bloc de pisos estaven enforntats amb els del bloc del davant, i sovint es trobaven i acabaven fotent-se de pedres fins que un dels dos bàndols es retirava.
ei, què tal si fem una partideta d'aquest joc quan tornis de viatjar per europa? ;)
visca el joc, la ciència que estudia la lògica interna (la praxiologia motriu) i els seus genials estudiosos com Parlebas, Lavega i Lagardera!!!!
"díme a que juegas y te diré quien eres"
al meu blog, el corralt de conceptes trobaràs més sobre l'activitat física i l'esport: corralt.blogspot.com
Jajaja muy curioso. M'agradat molt el teu blog. La próxima vez que visite barcelona lo haré con otros ojos.
Un saludo
eis Dani volem pà amb oli per rascar-hi alls i sucar tomàquets! ^^
va tiu k estàn molt guapes les entrades la gent vol més!
ratzzia & penya!
Ei Ratzia, suposo que amb entrades et refereixes a les actualitzacions, i no al que tinc al front no?
Sembla que el blog estigui aturat, fa temps que no actualitzo, però ans al contrari, estic reunint informació i d'aqui poc començaré a publicar més històries que mai.
Ei Dani, doncs jo ara no paro... xD
Endavant amb el fenomen ''altres''
Ací a l'africa "sup"sahariana encara no fa massa jugavem això, però es veritat que ara s'ha deixat de jugar...xe,tu! ma que es perden les bones costums!
Cap els anys 70 del segle passat, els nanos encara jugavem al carrer cada dia, ... i si també jugavem a pedrades, encara que no erem tan professionals com els tigres i els lleons ( tots volen ser els campions !! ... que deia el Torrebruno !!), encara que Prop de de Montcada i també de Sant Adrià deixa'ls còrrer als que per allà llençaven pedres a les finestres dels vagons dels trens, però a part de pedres també ens llençavem dards i altres coses més tallants.
Et segueixo felicitant pel Bloc !!
Molt interessant Dani!, t'ho dic de debó. No obstant, tinc molta curiositat (suposo que com molts altres lectors): d'on has extret tota aquesta informació? no cites les fonts documentals o què?. Ei, no dius sempre que fas divulgació històrica rigurosa?, és que si volem coses molt curioses i entretingudes, amb molts dibuixos però sense cap rigor científic i tot a la babalà els catalans ja tenim la revista Sàpiens!, hahahaha! Jordi
Hola Jordi, no cito les fonts expressament excepte que sigui en articles o llibres publicats i amb copyrigtht. És la meva manera de protegir-me contra els plagis, que no seria la primera vegaga. Quan et copien i no saben dir-te de quina font ho han tret, ja els has enganxat. Però si t'interessa, al llibre "Històries de la història de Barcelona" Hi poso cites de les historiadores Carme Batlle i Teresa Vinyoles, per a les pedrades a l'edat mitjana i el Baró de Maldà també en parla al seu calaix de sastre a principis de la contemporània.
Publica un comentari a l'entrada