Altres Barcelones

Burgesos prop de la caseta del Pantà de Vallvidrera (antiquari.cat)

Avui us parlaré d’una història que més enllà de l’anècdota subterrània ha influït més del que pensem en la història de la ciutat de Barcelona.

Ja des que Barcelona era als inicis de l’aventura industrial i fins i tot una mica abans, els diumenges i els dies de festa eren ideals per pujar a la muntanya i passar el dia al voltant d’una font, en el que popularment es coneixia com les “fontades”. Des de l’obrer més pobre al burgès més adinerat (per separat cadascú amb la seva colla, per suposat) pujaven a Montjuïc a dinar i respirar aire net. En créixer la ciutat i amb l’existència de transports públics Montjuïc va perdre el monopoli com a escenari de fontades i cada cop més barcelonins, com ens recorda el cronista Sempronio, anaven a les Fonts de la Manaigua, Mas Ginebau, el Llevallol o la Teula a Collserola.

Paral·lelament, a partir de l’any 1850 s’inicià prop d’on ara hi ha la parada del Baixador de Vallvidrera, les obres per a construir un pantà (per cert, obra de l’arquitecte modernista Elies Rogent) que acumulés l’aigua de diferents rieres de Collserola i la dugués, mitjançant una mina de 1400 metres, a la Vila de Sarrià.

A principis del segle XX, apareix en escena un personatge clau: l’Enginyer Carles Emili Montanyès i Criquillion, un barceloní nascut a l’Eixample el 1877 que va criar-se veient cada dia el tramvia que passava pel Passeig de Gràcia. La seva dèria pels ferrocarrils i l’electricitat el va dur a pensar una manera d’aprofitar l’antiga “mina Grott” que unia el pantà de Vallvidrera amb Sarrià.

La caseta del Pantà de Vallvidrera en el seu estat actual

Ja que hi tenien fet un túnel, per què no fer-hi passar un trenet que facilités l’accés a l’aleshores recòndit pantà? El 13 de juny de 1908 s'estrenà la nova atracció amb una gran festa. El trenet constava d’una vagó amb motor elèctric i una capacitat de fins a 36 persones en files de 2. L’aigua continuaria passant per sota el tren. Per evitar accidents dins el túnel, les portes tenien un dispositiu a les vuit portes corredisses que feia que en obrir-se simultàniament s’aturés el corrent. Una de les principals sorpreses el dia de la inauguració van ser els dos reflectors d’acetilè i les 80 bombetes de colors repartides al llarg de la via, que donaven un aspecte màgic al recorregut. En arribar el vagó al pantà en aquell viatge inaugural, aquells pioners usuaris van ser rebuts amb sardanes i tot.

El cost del bitllet era de 35 cèntims i també es va crear una opció de viatge combinat per 45 cèntims des de la Plaça de Catalunya.

Fins a 40.000 persones van utilitzar el “Mina Grott” i va agafar tanta volada que fins i tot va inaugurar-se un restaurant al pantà.

Però ja se sap, en aquest món, quan una cosa funciona bé, com havia passat també amb el Quiosc de Canaletes, no triguen a aflorar tot tipus d’enveges. Va ser aleshores quan la S. A. Del Tibidabo va posar-se a la defensiva, dient que li feia competència amb aquesta “atracció”.

El trenet del Mina-Grott (FGC)

La Societat Belga del Ferrocarril de Sarrià a Barcelona també va reaccionar fins el punt de pressionar el Governador de Barcelona, aleshores Ángel Osorio y Gallardo, per a que fes tot el possible per clausurar el que ell mateix titllava d’ “atracció espectacle”.

Osorio va aconseguir que la guàrdia civil anés a la mateixa mina a aturar l’activitat. Tot i això, l’enginyer Montanyès va resistir-se amb un recurs a l’estat que va arribar a acceptar-se. Tot i això sembla que el Governador civil s’havia encaparrat en acabar amb el “Mina Grott!” i no va aturar-se fins que va aconseguir clausurar definitivament el servei.

Però això, que podria semblar una trista notícia, en realitat potser va influir més del que pensem a la història de Barcelona. Davant l’obsessió del Governador Civil per evitar l’explotació del Mina Grott, Montanyès va presentar un nou projecte per fer amb cara i ulls, un ferrocarril com Déu mana amb totes les de la llei al qual no es pogués acusar d’”atracció”.

En aquest context, en un viatge a Londres Coneix Frank S. Pearson, el nordamericà que va fer hidroelèctriques a les Cataractes del Niàgara, a Brasil, Mèxic i Canadà. Conversaren una bona estona i el català li va parlar de les possibilitats que tenien els rius del nostre Pirineu.

Pearson, l'home que electificà Catalunya

Explica Sempronio que Montanyès sempre recordava un dia de 1908 en què va acompanyar Pearson al cim del Tibidabo. Des d’allà, mirant cap al Vallès per una Banda, i al Pla de Barcelona per l’altra li va fer una proposta. Contemplant les fumejants xemeneies de les industrioses ciutats de Terrassa i Sabadell per una banda i per l’altra la vibrant Barcelona, li va preguntar si no valdria la pena unir-les amb un ferrocarril. I ja de pas, dur-hi l’electricitat que es podria generar fent hidroelèctriques al Pirineu, tenint en compte aquests clients assedegats d’energia per fer moure les seves màquines i il·luminar-se.

Sembla que Pearson es va prendre seriosament la proposta. De fet mai sabrem fins a quin punt el tancament del trenet del Mina-Grott va influir en la creació de les actuals línies de Ferrocarrils Catalans a Sabadell i Terrassa (el que avui es considera el Metro del Vallès) i sobre l’electrificació del Pirineu i la instal·lació, també pel Sr. Pearson de la Barcelona Traction Light and Power Company Limited. Coneguda popularment com La Canadenca, la que va ser escenari el 1919 d’una de les Vagues Generals més apoteòsiques de la història que culminà amb la consecució per part dels treballadors de la tan demandada jornada laboral de 8h.

I ja si encara li posem més història ficció de “què hauria passat si...” Molts pensen que la vaga de la canadenca i el temor que aquesta va crear en els empresaris va ser la que va dur a Miguel Primo de Rivera al poder com a Dictador... Mai sabrem què hagués passat... i de fet, com a historiador no és el terreny que em pertoca, però no deixa de ser curiós el cúmul de casualitats.