Altres Barcelones

Per resoldre la manca d’espai es crearen solucions arquitectòniques com ara les voltes o les volades que feien que en alguns casos només uns quants pams separessin unes cases de les altres, sense que gairebé hi pogués passar el sol ni l’aire. Tanmateix, l’urbanisme medieval de Barcelona de tipus improvisat, feia molt costoses les comunicacions internes.
És per això que si bé Cerdà dins el “Plan de reforma interior y ensanche” de 1859 va programar una nova ciutat fora muralles, també va preveure fer tres grans avingudes que travessessin la ciutat antiga: les vies A, B i C. La idea de la Via A va ser l’única que es va dur a la pràctica, represa pel Pla Baixeras, aprovat l’any 1889. Aquesta nova avinguda hauria de comunicar el nou eixample de la ciutat amb el port, un dels principals motors econòmics barcelonins.
El procés de gestió de l’obra va ser inicialment lent fins l’arribada dels líders regionalistes i republicans a l’Ajuntament, que donaren una nova empenta a l’administració. Aquesta nova classe política, amb voluntat de modernitat, va saber resoldre els problemes de viabilitat econòmica cercant la col•laboració del Banco Hispano-Colonial el 1907. El finançament es va dur a terme bàsicament mitjançant l’emissió de 269.994 títols del deute municipal anomenats vulgarment “bonos de la reforma”.
La fase d’enderrocs va iniciar-se el dia 10 de març de l’any 1908 enmig d’una gran cerimònia. L’aleshores alcalde de la ciutat, Domingo Sanllehy, i Antonio Maura, president del Govern Central, presentaren els seus discursos. El mateix rei Alfonso XIII fou l’encarregat d’iniciar les obres amb un simbòlic toc de piqueta a l’edifici número 71 del carrer Ample, la casa del Marquès de Monistrol.
Aquelles obres, que havien de destruir un bon tros de la ciutat antiga, van tenir molt preocupats els arqueòlegs, historiadors i amants del passat. Tant, que la Unió d’Artistes es dirigí el 31 de març del 1908 a la corporació municipal sol•licitant que:

“siga nomenat personal idoni, inteligent en arqueologia, per a inspeccionar constranment les obres de derribo de la Reforma, dotant-lo amb la consignació convenient”

Finalment, la proposta va ser acceptada, fundant-se una “Delegació investigadora y de vigilància de les obres de la Reforma”, que va permetre que es conservessin o es traslladessin diverses peces i edificis d’interès històric com ara la Casa Padellàs, actual seu del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, que es trobava enmig del que ara és asfalt i cotxes.
L’inici del procés de demolició i construcció fou lent, però no és casualitat que les obres s’acceleressin després dels successos de 1909, durant la Setmana Tràgica. A més a més de les condicions higièniques que aquesta reforma volia millorar, també tenien molta importància les finalitats estratègiques. Copiant el model parisenc de Haussman amb els seus bulevards, aquesta nova via havia de permetre mobilitzar les forces de l’ordre de manera eficaç, cosa que es feia molt difícil en els estrets carrers de la ciutat antiga, propensos omplir-se de barricades i trampes en poques hores.
També es va obrir un concurs amb la finalitat de reunir material gràfic de tot allò que havia de desaparèixer. Es van recopilar fotografies, pintures i dibuixos de diferents autors, entre els quals hi havia el propi Baixeras, un dels impulsors del pla de Reforma que duia el seu nom.
Tot i això, amb la desaparició definitiva de 85 carrers del nucli històric, milers de persones foren obligades a abandonar les seves llars sense possibilitat de reallotjament.
La via A pretenia ser un carrer modèlic. S’hi va instal•lar tot un sistema de clavegueram modern i fins i tot es van realitzar dos túnels d’anada i tornada per un hipotètic metro en temps futurs, que és l’actual metro de la L4 que tots coneixem avui dia. El disseny de la via es va encarregar per trams a alguns dels arquitectes més reconeguts en aquella època: Ferran Romeu, Puig i Cadafalch i Domènech i Muntaner. El primer edifici en construïr-se fou, com no podia ser d’una altra manera, la nova seu del Banco Hispano-Colonial, situat al número 3, on encara avui dia es poden contemplar les inicials de l’entitat bancària a la façana.
En uns primers temps aquella nova avinguda fou coneguda popularment amb el nom de “La Reforma”. Era normal doncs, sentir parlar gent que deia que venia o anava a “La Reforma”. L’any 1929 però, amb l’arribada de l’Exposició Universal, no només es va preparar arquitectònicament aquest indret per a l’ocasió dotant-lo de grans edificis, sinó que va adoptar una denominació més suggerent que “Via A” o “Reforma”. L’historiador Francesc Carreras Candi la batejà amb el nom de “Via Laietana” que ha arribat fins els nostres dies, en referència als íbers que ocupaven ja abans de la presència romana, algunes comarques barcelonines.
I sí, realment la Via Laietana era una bona façana de la ciutat per mostrar als assistents a l’Exposició Universal, però alhora emmascarava les males condicions de vida de la gent que s’allotjava als carrers adjacents, encara foscos i humits malgrat algunes reformes.