Altres Barcelones

Des de la fundació de la Barcino romana, Barcelona havia estat sempre una ciutat emmurallada per tal de defensar-se dels enemics exteriors.
De fet, foren precisament aquestes potents muralles les que durant l’edat mitjana van convèncer a visigots i carolingis a fer d’aquesta ciutat la seva robusta capital.
La prosperitat de Barcelona fou tal que passat el temps, durant el segle XI va haver de començar a expandir-se fora del recinte creant el que s’anomenaven Viles Noves en un procés impossible d’aturar.
Barcelona es convertiria amb el temps en una ciutat en constant creixement i en la capital d’un gran imperi mediterrani, cosa que obligava reiteradament a les autoritats a ampliar l’extensió fortificada amb dos nous cercles de muralles entre els segles XIII i XIV.
Durant diversos setges, els barcelonins van intentar contenir l’avanç dels seus enemics aixoplugats dins els seus murs, de vegades amb èxit i d’altres no, però després de la conquesta de la ciutat per part dels exèrcits borbònics l’11 de setembre de 1714 la concepció de la ciutat va canviar enormement.
L’enginyer militar Pròsper de Verboom, va decidir convertir aquelles muralles defensives en les parets d’una gran ciutat-presó que permetés controlar els barcelonins -persones considerades propenses a rebel•lar-se- dins un perímetre tancat. No content amb això, va fer construir una ciutadella militar dins els mateixos murs, enderrocant bona part d’un barri, per poder atacar els barcelonins quan es creies convenient.
Començava aleshores una trista etapa en que els murs que anteriorment protegien la ciutat, ara confinaven una població que malgrat tot, era cada cop més nombrosa malvivint en condicions pèssimes d’higiene.
L’any 1840, l’Ajuntament decidí obrir una convocatòria per tal de premiar l’autor que definís millor la resposta a una pregunta que feia temps que es plantejaven molts ciutadans:

¿Qué ventajas reportaria Barcelona, y especialmente su indústria, de la demolición de las murallas que circuyen la ciudad?

El premiat fou el metge humaniste Pere Felip Monlau fou l´únic que respongué a la crida, però ho feu de manera formidable en un text que ha passat a la història anomenat Abajo las murallas!!!
Donava tot tipus de raons per a l’enderrocament, i entre d’altres coses defensava:

Ceñir una población con fuertes murallas, es querer oponerse a su desarrollo físico y a su progreso en todos ramos; es aprisionar a todos sus moradores.

Des de la publicació d’aquell enèrgic document, l’enderroc d’unes muralles que eren vistes com una font dels mals que vivia la ciutat fou una constant en les reivindicacions populars.
Tan era així, que el 27 de juny de 1843, després que Barcelona, dins un cicle de revoltes que han passat a la història amb el nom de bullangues, l’Ajuntament decretà la demolició de les seves fortificacions, tot i que més tard, una ordre militar obligà a reconstruïr-les en una lluita constant entre Barcelona i el Govern Central de Madrid.
Però l’any 1854 una revolució progressista va acabar amb el govern dels moderats, creant un nou clima polític. Aquell mateix estiu el Capità General de Catalunya autoritzà els Barcelonins a enderrocar les fortificacions. Que ja havien començat per tercer cop l’any 1853.
L’any 1868 es competava el procés d’enderrocs. Barcelona acabava de trencar el cotilla de pedra que l’estrenyia i veia els nous horitzons de tota una plana que podia permetre-li créixer amb aire, llum i espai.

L’any següent, el Pla Cerdà proposava la construcció d'una altra Barcelona, que aspirava a ser una ciutat modèlica.


Ara però, ens podem acostar a la part de les drassanes que dóna al Paral•lel per veure l’únic tram de les muralles que queda en peu, o bé entrar a l’ascensor que baixa als Ferrocarrils de Plaça Catalunya per veure’n les restes a la paret del forat: