Fa temps em van arribar veus de l’existència d’una pintada a un carrer de la Barceloneta semblant a la de la Plaça del Milicià Desconegut que estava dedicada a algú que va morir al front. Indagant i buscant finalment la vaig trobar un dia passejant pel Carrer Sant Miquel.
La meva sorpresa fou molt gran, ja que era de dimensions considerables i estava força ben conservada. “Carrer de Miquel Pedrola” –deia-
La meva sorpresa fou molt gran, ja que era de dimensions considerables i estava força ben conservada. “Carrer de Miquel Pedrola” –deia-
Actualment aquesta pintada és l’únic vestigi que es conserva de l’antic nomenclàtor dels carrers de Barcelona durant la Guerra Civil juntament amb la ja consolidada pintada de la Plaça Sant Josep Oriol (Plaça del Milicià Desconegut), restaurada per l’Ajuntament i amb una placa commemorativa
En un principi no tenia ni idea de qui era aquest home i vaig preguntar a la llista de correu de la Fundació Andreu Nin si algú en sabia alguna cosa. La meva sorpresa fou que Miquel Pedrola donava la casualitat que era un militant molt important del POUM.
En Wilebaldo Solano, successor d’Andreu Nin al POUM, em va escriure un correu molt emocionat dient-me que fou un gran amic seu i explicant-me a grans trets la seva vida.
Els historiadors Pelai Pagès i Andy Durgan em van facilitar algunes dades sobre Pedrola i des d’aquell dia en que vaig enviar el correu indagatori he anat reunint moltíssima informació sobre ell.
Miquel Pedrola fou un notable dirigent de la Joventut Comunista Ibèrica, destacà sempre per la seva ira davant les injustícies fins el punt d’arribar a ser detingut el 30 de gener de l’any 1936 per protestar contra la repressió posterior als fets revolucionaris d’octubre de 1934. Esclatada la Guerra Civil marxà com a comandant de milícies al front d’Osca amb les dues primeres columnes que varen sortir de Barcelona i morí en l’atac al Molino Palacín, de Casetas de Quicena (Tierz-Osca). La seva mort causà un gran impacte a causa de la seva popularitat i el seu fou un funeral multitudinari on s’ofrenaren més de 140 corones de flors.
L’octubre de 1936 Pedrola va ser homentajat amb una obra de teatre i un concert al barri de la Barceloneta -on residia i era popularment conegut- en un acte multitudinari organitzat per la Joventut de la Unió de Cooperadors.
El matí del 21 de febrer de 1937 s’organitzà una gran cerimònia a l’actual Plaça de Sant Miquel en motiu del canvi de nom realitzat per l’Ajuntament de Barcelona al Carrer de Sant Miquel que passà a anomenar-se Carrer de Miquel Pedrola. A l’acte va intervenir–hi, entre d’altres, Wilebaldo Solano, successor d’Andreu Nin a la seva mort i amic i camarada de Pedrola.
El que havia començat com una simple indagació per fer un post per altresbarcelones.com se m’escapava de les mans: Comptava amb una pintada de l’any 37 dedicada a un milicià i veí del barri, en aquest cas no desconegut, amb gent que l’havia conegut en persona i amb fotos d’ell, informació sobre la seva vida i fins i tot fotografies de l’homenatge que se li va fer el dia que van rebatejar el carrer i del lloc exacte on morí.
La història d’un jove ja oblidat el nom del qual havia estat tapat pel franquisme en una paret que amb el pas del temps va veure com queien les capes més recents de pintura i tornava a reeixir ara en un racó desconegut que passava desapercebut fins i tot pels propis veïns... el tema coincidia totalment amb la meva filosofia de veure la història...
Immediatament vaig pensar: “Dani, aquí hi ha molt de tema”, i em vaig proposar recopilar informació per llençar la notícia bomba anunciant-la sorollosament i organitzar un homenatge amb els de la Fundació.
Per pura casualitat, passejant un dia, em va venir la necessitat d’acostar-me a visitar de nou el lloc tot i que no em venia de pas. I el que em vaig trobar fou el següent:
Espantadíssim, vaig parlar amb en Willy, l’encarregat de l’obra, que em va dir que no li sonava haver vist cap pintada i que tenien ordres de conservar els esgrafiats però netejar tota la façana. Aquell mateix dia vaig remoure cel i terra
enviant correus a tort i a dret per intentar salvar la pintada.
L’endemà em trucà el responsable del Patrimoni de Ciutat Vella, dient-me que donat que aquella finca s’estava restaurant amb l’objectiu de treure’n més diners i que la pintada no estava catalogada ho tenia bastant cru.
Em va informar que precisament l’endemà tenia la reunió amb l’Arquitecte per donar via lliure a la obra, convidant-me a assistir per dir la meva.
Minuts més tard em trucà l’arquitecte, dient-me que ni per part seva ni per la propietat tenien cap tipus d’oposició a conservar aquell vestigi, fet que em va tranquilitzar bastant.
L’endemà doncs, m’hi vaig presentar amb documents d’hemeroteca, llibres i fotografies i em vaig pujar a la bastida amb el responsable de Patrimoni. La pintada marxava amb els dits si la tocaves, es mantenia allà per pur miracle, però la nostra sorpresa vingué quan aixecant una capa de pintura feta expressament del mateix color exacte que el fons per part dels franquistes, apareixien ben perfilades les lletres originals.
Davant això, es va dir a l’arquitecte i els obrers que aquella zona quedava de moment protegida a vistes de veure què es faria amb ella.
La meva proposta era protegir-la amb una placa de metacrilat transparent i posar-hi una làpida explicativa.
El responsable de Patrimoni em va demanar que li escrivís una carta expressant el per què creiem important la conservació d’aquell vestigi i li adjuntés mostres documentals per presentar-les als seus superiors.
El Districte de Ciutat Vella és Finalment qui tindrà la última paraula a l’hora de decidir el futur d’aquestes lletres negres. Sería gravíssim que aquest vestigi històric que ni tant sols el franquisme va poder esborrar, fos eliminat en plena democràcia per motius estètics.
D’entrada em sembla molt estrany haver de justificar quins motius hi ha per no destruïr una peça tant important del passat de la Barceloneta. Sempre em pregunto què passaria si l’arquitecte i el propietari es posicionessin en contra de la conservació.... tinc la sensació que en aquesta ciutat es valora més la imatge que donem de cara a la galeria turística que als propis ciutadans i la seva història.Veient com està el pati he pensat que necessitava recolzament d’altres entitats i en un cap de setmana, en gran part gràcies a Mª del Pino Suárez, membre de la Plataforma per la Defensa de la Barceloneta, hem aconseguit aplegar totes les associacions de veins de la Barceloneta (Plataforma en defensa de la Barceloneta, AAVV de la Barceloneta, AAVV de l’Òstia) a més de la Associació Cultural la Fraternitat (Creada expressament per conservar la memòria històrica de la guerra civil i els bombardejos al barri) al voltant de la proposta de conservació de la Fundació Andreu Nin.
Aquestes entitats no només s’hi ha adherit si no que s’han entusiasmat amb la troballa. A més de l’homenatge que ja es proposava i el documental, estan apareixent fins i tot veus que proposen tornar a batejar el Carrer Sant Miquel amb el nom de Carrer Miquel Pedrola! Estic molt satisfet pel fet que allò que havia començat com una curiositat personal d’un historiador de carrer hagi estat adoptada com un anhel col•lectiu de tot un barri al voltant del seu passat i el seu patrimoni històric.
La pilota és ara a la teulada del Districte. Tinc l’esperança de que per sentit comú o com a mínim per decència acceptaran la proposta, però tinc un nus a l’estómac. Potser en gran part és perquè a base de trobar-me’l a la documentació estic agafant-li amistat a aquell jove Pedrola i em sorprèn que sigui tan fina la barrera entre ser recordat en un gran homenatge o passar a formar part de la història oblidada, i que, com en aquest cas, depengui d’un cúmul de casualitats.
En moments com aquests és quan realment em convenço de que la història no només s’aprèn a les facultats i les biblioteques i que tenim l’honor de viure en una ciutat plena de sorpreses. Me n’adono de que realment calen més historiadors “de trinxera”, que parlin amb la gent, que s’embrutin i que no només els historiadors si no tots i cadascun de nosaltres ens hem d’implicar en la defensa d’allò que és nostre, que és la nostra història. Queda molta feina per fer...
Agraïra doncs que tots aquells que hagueu llegit aquest post i estigueu interessats en la preservació de la marca de l'antic Carrer Miquel Pedrola, us féssiu ressò del tema als vostres blogs i difonguéssiu al màxim la notícia. Que corri la veu!
Per qualsevol cosa podeu contactar amb mi per via correu electrònic a danicortijo@altresbarcelones.com
Moltes gràcies a tots per avançat.
33 comentaris:
Hola Dani,
Espero de tot cor que aconseguiu salvar aquesta pintada. I aprofito per felicitar-te per l'article. Les coses escrites amb urgència acaben tenint un plus de veritat.
Fa temps que segueixo el teu bloc com a barceloní fascinat per la meva pròpia ciutat. Fa tres anys que estudio a París i els retorns a Barcelona van cada vegada més carregats de preguntes. Els llocs que sempre m'havien semblat completament banals s'han convertit en objecte d'una observació minuciosa. Em miro i remiro les façanes de l'Eixample, els paisatges irregulars dels barris moderns, els carrerons sense fi de Ciutat Vella. Sóc estudiant de musicologia però també un apassionat de la història no musical i de fet estic rumiant un projecte que consistiria en preparar un reportatge fotogràfic de la Barcelona del segle XVIII (potser la més desconeguda de totes) i lligar-lo després amb música de l'època en directe. En tot cas ja et demanaré consell quan passi de projecte a realitat.
Molta sort i fins aviat!
Lluís
Dani, chapeau!!!
Emocionant relat i felicitats pel que has aconseguit. Tens tot el meu suport. Malgrat tot, unes consideracions:
- Una felicitació pels propietaris i l'arquitecte que t'han atés d'aquesta manera. Uns altres haguéssin trucat als obrers indicant que tapéssin ràpid, que hi pot haver problemes.
- La pintura cal restaurar-la i consolidar-la i "Paisatge Urbà" poden encarregar-se del tema. Que no s'escaquegin...
- La pintura ha de quedar a la vista, sense un metraquilat a sobre que no li passi com a la pintada del mag Canonge a prop de la plaça Sant Miquel que la intempèrie l'ha deixat gairebé opaca i no es veu res... Una potinaria.
- Com que els de l'Ajuntament són com són i el que no està catalogat no existeix i ens ho podem fondre proposo fer una llista amb tota aquesta mena de detalls que dona vida a la ciutat i presentar-la per catalogar-la. Podrien ser pintades polítiques com aquesta o comercials com moltes que hi ha a les mitgeres i que abans eren ben típiques. En queden poques i també estaria bé preservar-les.
- Sobre el canvi de nom de carrer, jo reconec que sóc un tradicional i els noms dels s. XVIII de la Barceloneta no els tocaria. Són història. Crec que els canvis de noms durant la Guerra Civil foren un error i no em de caure amb el mateix. Una placa a sota ben digna que expliqui qui era el milicià és més que digne.
Sort i endavant amb el bloc, les troballes i els rescats. M'ha emocionat el teu relat.
Si Galderich, segons deia Patrimoni de Ciutat Vella, en cas de conservar-se els gastos de restauració correrien a càrrec de Paisatge Urbà, que de fet és qui subvenciona la rehabilitació de la finca. Pel que fa el metacrilat, saps si hi ha alguna manera de protegir-ho que sigui bona? És que està molt a l'alçada de qualsevol gamberro, que potser un cop indicat el lloc seria tot un caramel...
Respecte a Sant Miquel jo ja he dit que potser s'ens enfada i ens fa un miracle i ens passa alguna cosa hehe...
M'he deixat dir-te que estic totalment d'acord en que és tota una sort que l'arquitecte i la propietat apostin per la conservació. De fet, en cas de ser conservada la pintada, donaria més valor històric a la finca, tot i que per experiència sé que malauradament no tothom veu les coses des d'aquest punt de vista i hi ha com tú bé expliques, gent amb moltes ànsies destructores i sense sensibilitats d'aquest tipus. En això he tingut moltíssima sort. Ara a veure què passa. Com deien els romans: alea iactia est...
Els de paisatge urbà que s'ho mirin per consolidar la pintura i que li apliquin a sobre alguna pintura antigrafitis o bretolades. Poca cosa més es pot fer.
El metraquilat mira com queda a la pintura que t'he comentat entre la Pça. de Sant Miquel (guaita, un altre sant Miquel!) i la de Sant Jaume. Ara fa mesos que no hi passo o no m'hi fixo però no crec que tinguin un servei de manteniment de metraquilats!
Una vegada més felicitats per rescatar la nostra antiga història.
Hola Dani,
em fa molta il·lusió llegir aquest blog. Molt interessant, i emocionant en aquest cas! Fem conèixer la nostra història.
Una abraçada
Mariona (Gené)
Per cert, ara que veig el cartellet de Patrimoni que tens a dalt de tot del bloc, saps si hi ha alguna possibilitat de visitar el Palau Moja (o de fer-ne/aconseguir-ne fotos)?
Aprofito que no tinc cap idea pel bloc per fer-me ressò de la teva demanda.
Bon dia!
Bellerofote,
El Palau Moja el pots visitar sense gaires poblemes i més si exposes el teu projecte. Per aconseguir que et deixin fotografiar fa anys no hi havia problemes, ara no ho sé.
Si vols fer la ruta que comentes del s. XVIII consulta un llibre dedicat a Carles III de la col·lecció, sinó recordo malament, Som i Serem publicat per la Generalitat en la que hi ha tots els palaus d'aquesta època amb fotografies molt bones dels seus interiors.
Sort amb el projecte musical i ja diràs alguna cosa.
Dani!
Felicitats per l'excel·lent post i per tota la investigació que hi has posat de part teva!!!
Intentarem que tingui ressò!
Per començar, felicitats per la troballa!
Voldria fer una pregunta, respecte al comentari de Galderich... el nom del carrer actual, Sant Miquel, heu comprovat que es digués així ja des del segle XVIII? Perquè trobo curiosa la coincidència del nom de Miquel Pedrola amb Sant Miquel. No pot ser que quan arribessin els franquistes aprofitessin el nom no sabent exactament qui era i simplement li posessin sant al davant?
Perdoneu la ignorància, però he trobat curiosa la concordància amb els noms.
Sembla mentida com aquestes lletres han pogut passar tants anys desapercebudes i ara, en qüestió de dies, després de la troballa i saber què s'hi amaga al darrera es corri el risc que despareguin. Confiem que el Districte es posi les piles i no se'n desentengui!
Felicitats per la investigació!
Si mireu al nomenclàtor de carrers de l'Ajuntament de Barcelona veureu que el nom es deu a la parròquia de Sant Miquel de la Barceloneta del s. XVIII. Però compta! També hi ha el nom de Miguel Pedrola! No diu que és de l'època de la Guerra Civil però hi figura.
Ara no estic a casa però quan arribi us ho miraré per confirmar-ho però em sona que el Carrer Sant Miquel sempre s'ha dit així des dels inicis de la Barceloneta donada la seva proximitat a la Parròquia de Sant Miquel.
Segeuixo amb molt d'interès tot el que publiques. Pots demanar-me suport sempre que ho creguis oportú. Una abraçada, i endavant!
El carre de Sant Miquel siempre se ha llamado así y como dice Galderich debido a la iglesia de sant miquel. ¡Animo Dani! todas las asociaciaciones de la Barceloneta estamos contigo y entre todos lo conseguiremos.
Felicitats per la troballa, per la pencada i per les ganes que hi poses. A veure com acaba tot...
Endavant, aquest es el nomenclàtor del poble, i no el que fan al Ajuntament.
El carrer es del poble, els seus noms també del poble
Impresionant la troballa, bon treball de camp!!
una salutació desde cultura-de-futbol.blogspot.com
Gràcies Galderich, buscaré el llibre i provaré l'accés al Palau Moja, tot i que l'última vegada em van dir que no s'en feien, de visites. Potser s'ha de demanar per telèfon. Ja m'informaré, però gràcies per la referència.
Ànims Dani!! Per cert bon treball de camp...
Anim, i felicitats pel bon treball realitzat!!! haurien de conservar el noms autentics i historics dels carrers!! ja esta be de noms impossats.
Un altre cas curios que mereix una atencio particular. Quasi a les afores de la Barcelona (estricta) hi ha un carrer de nom PAVIA, al barri de Badal. Un nom absurd (i nacionalista espanyol) que rememora la victoria del imperi hispanic de Carles I contra Francesc I de Franca. Pense que aquest nom no ve al cas, i s'hi haura de possar altres noms; per exemples noms dels treballadors, tecnics i caps de sindicats que provenien de la fabrica del costat (situada a la placa de l'Olivereta i ara convertida en un gimnas) gent que vivia precisament en aquest carrer.
De totes fromes Endavant i Sort!
Mersi per mirar de preservar aquest testimoni de la història de la nostra ciutat. A Barcelona, els rastres de tantes revoltes i lluites polítiques són invisibles: hauriem de treure'ls a la llum per a evidenciar que aquesta ciutat no és només un decorat per a turistes...
Bona feina i endavant!
Dani,
felicitats per la troballa i pel fantàstic treball d'investigació que portes a terme en aquest tema i en tants d'altres.
Salut i República
Dani.
Naci a pocos metros de emocionante testimonio de valientes luchadores por la democracia Española(naci en Carre san Miguel nro 53). Me siento identificado plenamente con la lucha por mantener la memoria historica. A los doce años emigre a Venezuela, pero mi corazon y mi identidad Catalana siguen vivos en mi.
Te apoyo y sigue adelante con esta noble tarea.
Manel Gregori
Un Catalan-Venezolano
MARUXELA HA DIT:::
Amb aquest comentari, simplement vull donar-te les gràcies, pel teu treball i el favor que fas que no solament sigui bdebarna els quals puguin accedir als teus treballs .Hi ha moltes persones i entre elles jo, que som fanàtiques de les històries passades i presents .Salutacions
He leído el post (y su correspondiente desenlace en otro posterior). Una interesante historia. En mi barrio había pintadas de la Transición, pero hace diez años, sin previo aviso, pintaron la pared donde estaban totalmente de gris.
Holla Dani,
Ets un Crac, quin bolg més ben portat. Jo vaig començar fent passejades pel Barri Gòtic amb fotografies de edificis poc visitats, però per diversos motius ho vaig deixa. Lleginte m'han entrat ganes de continuar. Espero que a tu no et passi el mateix, és bo saber que hi han persones que els interessa que la nostra hitòria perduri en el temps.
Cordialment
Dani, ya he leido y visto todo el trabajo explendido que has realizado sobre esa pintada perdida de Miquel de Pedrola en una pequeña calle de la Baerceloneta. He quedado impresionado , me ha gustado muchisimo. Se que esto no alimenta el estomago pero.. no solo de pan vive el hombre. Muchas felicidades por tu trabajo.
Enhorabona pel teu blog i la teva sensibilitat, agraeixo molt les persones que com tu actúen per a protegir un patrimoni a la ciutat que s'enderroca en pro dels m2. La pena se'm menja quan veig què ha passat amb les cases baixetes de Vallcarca. Feia temps que no hi passava i quan vaig veure que les cases eren runa el primer que em va passar pel cap es que aquella devía ser la pinta de Barcelona després dels bombardejos feixistes..
Hola,
me vas a disculpar por escribir en un mal castellano (mi catalan siempre ha sido peor aun). Solo querria agradecerte por esta maravillosa historia, cuyos detalles ignoraba. Sabia quien era Miguel Pedrola despues de un poco de investigacion que hice por mi parte en el lejano 2007
(puedes ver mas aqui: http://enathinaisbios.blogspot.com/2008/01/where-streets-have-name.html)
He vivido tres anos en Barcelona y siempre he tenido mucha alegria caminando por sus calles y buscando sus historias. Por eso me he interesado muchisimo por tu blog.
Gracias por todo.
Vist el resultat de la "restauració", he de dir que he quedat garratibada. M'agradava més abans, almenys la pintada era autèntica... M'ha passat com quan vaig veure la "restauració" de la colònia Güell o de la façana del palau Güell, glabs! Per desgràcia, en aquest país, els del projecte Sos Monuments no donaran mai l'abast... :(
muy buen trabajo, al final queda algo,que es ;su hija y familia.
Una vieja pintada que nos dice mucho de la historia y de los que defendieron la legalidad.
Quina bona història! Gràcies per ser un historiador de "trinxera" i fer aquesta feina que fas de conservació per a tots els ciutadans!!
Publica un comentari a l'entrada