Altres Barcelones

Pel relat d’avui tenim un convidat d’excepció que ens pot explicar els fets de primera mà. Es tracta d’un menestral anònim de l’època del qual se n’han conservat els manuscrits del seu diari personal.

El 25 de Juliol de 1835, els barcelonins n’havien fet de ben grosses al protagonitzar el que es passarà a conèixer als nostres dies com la primera “bullanga” barcelonina.
El clima polític era molt tens i els sentiments de por, odi i ràbia feien una atmosfera tan densa que gairebé es podia tallar amb la fulla d’un ganivet.
El mateix dia 27, el general Llauder entrà a Barcelona amb la intenció de restablir l’ordre. Però tot i això, els barcelonins de l’època eren durs de pelar, i realment no s’estaven per històries a l’hora de plantar-li cara.
Llauder escoltava espantat des de casa seva com al carrer s’hi havia concentrat nombrosa gent en manifestació sota el contundent eslògan “Mori Llauder”.
En veure-les tan magres, sense suport i apreciant el perill que corria la seva integritat física, el General va decidir traslladar-se a Mataró, on sembla ser que també va tenir una “calorosa” rebuda.

“y lo dia 27 encara continuàban en portar frarots ganduls en las Dresanas y Siutedela, que los trobaben per las casas y altres en las casas de putas; y en estos dia[s] treyen las monjas dels combens y aparadaren la[s] yglésias y combens dels frerotsy monjotas y anaba segín, però, la gent mol aritada; y est dia aribà al tirano jeneral Llauder y al poble cridan “mori Llauder” y marxà cap a Mataró y allí tembé lo bolían matar als gias, però los boluntaris de Mataró lo salbaren y marxà cap a Granollés y Bich”

Uns dies més tard, va córrer la notícia que en Llauder havia enviat el General Bassa a Barcelona com a emissari per de nou, intentar altre cop restablir l’ordre. Una munió de gent va córrer al Pla de Palau per escoltar les seves paraules. Molts pensaven que davant la pressió popular, cediria a les reivindicacions, però en comptes d’això, alguns autors citen que la seva frase va ser “o Barcelona o yo”. La seva prepotència li va sortir bastant cara. Va acabar servint de guspira per l’esclat de la bullanga del 5 d’agost. De la que després de l’assalt al Palau per part del poble, en fou la primera víctima.

“y aluego sentírem dos tiros de pistola y morí al tirano Basa, [···] y sortiren al balcó y en feren padasos y aluego al tiraren al tirano Basa per lo balcó de la part de la Duana y lo lligaren per las camas y lo arestraren cap a al caré Ample, Regomí, Plasa de San Jauma, Cay, caré de Fernando, caré del Conde del Asalto, trebesia de Sant Ramon, caré de Sant Pau, Ramble, y allí fou ahon lo tiraren al foch dels pepés que cremàban de la policia, al mitxs de la Ramble, que al beura allò feye auror Si no calculem malament, li van disparar dos trets, el van despedassar, el van defenestrar, el van arrossegar pel casc antic, i el van cremar amb el foc dels papers de la policia saquejats. Trobo que no es van quedar curts...
Però no acaba tot aquí, mentre uns portaven al General Pastor a contemplar tal espectacle dantesc i li deien: “jeneral Pastor, si no cumplès la sua obligació, sofrirà la pena que està sofrín Basa”, altres cremàven la fàbrica de Bonaplata o tiraven a terra l’estàtua de Ferran VII:

“tegueren al dropo de Fernando de la piràmida del Pla de Palàcio, que al lligaren per lo coll ab una corda y al tiraren daltabxs y al ficaren a la estable de Palàcio, que dóna la major alegria als liberals de beura fora de la nostre presència es[t] tirano y sanginari rey Fernando”

Déu ni do com se les gastaven...