Altres Barcelones

Qui no s’ha fixat mai en aquell suntuós edifici al vell mig de la Rambla que dona nom ja fa temps a una parada de metro de la línia verda?
Parlem del Gran Teatre del Liceu, conegut per la majoria dels barcelonins d’ara per ser encara en el subconscient col·lectiu, un referent indiscutible de les famílies de casa bona a la nostra ciutat.
El que no tothom sap, és que el Liceu no sempre ha estat com el coneixem, i que curiosament els esdeveniments històrics semblen haver marcat l’indret per alguna estranya i fosca maledicció de la que ningú sap si algun dia s’en lliurarà.
L’any 1662 es va alçar en aquell solar el convent dels Trinitaris. Durant l’ocupació militar dels francesos, va ser utilitzat per les tropes napoleòniques com a magatzem, i més tard esdevingué la seu d’un club polític liberal.
Passat un temps, l’edifici tornà al seu caire religiós en mans dels trinitaris.
Al 1835 Barcelona veurà com els aldarulls a l’antiga plaça de toros del Torín a la Barceloneta seran l’espurna que amb el descontent popular, els rumors sobre atrocitats comeses pels carlins i l’anticlericalisme urbà com a rerafons, faran esclatar el que coneixem com la primera “bullanga” barcelonina, una de les víctimes de la qual fou l’esmentat convent, que va quedar reduït a cendra degut a la ràbia incendiària.
Al seu lloc s’hi edificà un teatre de caire popular on el poble assistia a nombrosos balls i grans festes a les que gent de tota mena s’hi congregava per fer gresca de la bona sense cap tipus de complexes.
Una de les festes més destacades i esbojarrades d’aquells temps eren les festes del carnaval, en les quals, com “en carnaval tot s’hi val” com diu la dita popular, es cometien tot tipus d’excessos, esperonats per la música, vins i licors i el còmode anonimat de les màscares i les disfresses.
El carnestoltes de 1861, sembla que sí que va ser una festa de les bones, l’eufòria carnavalesca de la gent va arribar a tal punt que per algun o altre motiu, el teatre va començar a cremar, i els seus assistents, un cop a fora i encara ebris, van poder contemplar com la ciutat es quedava sense un popular lloc d’esbarjo que passava de nou a ser reduït a cendres.

Córre la veu, i citen alguns autors, que durant la retirada de runes i cendres es va trobar un paperet en el que hi posava:

“Sóc un mussol i vaig tot sol, si el torneu a aixecar, el tornaré a cremar”

La gent més creient assegurava que l’incendi podia haver estat a causa del descontent pels excessos pagans dels esperits dels monjos trinitaris, alguns d’ells enterrats sota l’antic convent com era de costum.
L’enderrocament el 1854 de les muralles que ofegaven Barcelona dins seu havia suposat una evident avantatge a la ciutat, que ja havia començat a respirar i a veure la millora en higiene i condicions de vida, però la desaparició de les muralles malauradament, implicava alhora que el Portal de Sant Sever i la seva fortificació no serviria més de presa artificial els dies de fortes pluges, i que la Rambla tornaria a ser de tant en tant la “rmla” d’aigua amb que l’havien batejat els musulmans feia segles.
Aixi doncs, l’any següent després de l’incendi de carnaval les obres de reconstrucció es van veure aturades bruscament per una gran inundació que va endur-se tot el que va trobar al seu pas. Alguns parlaven de “el dilivi del foc” i “el diluvi de l’aigua”.
A partir d’aleshores, el nou Liceu s’edificà com local de caire classista on la burgesia barcelonina emergent hi feia acte de presència. Els grans burgesos de la ciutat formaven per tal de socialitzar-se, part del Cercle Eqüestre o bé del Cercle del Liceu.
Eren els temps de les tensions socials entre obrers i patrons, del pistolerisme patronal i sindical i la violència política es respirava als carrers. Alguns anarquistes eren partidaris de l’acció directa i la “propaganda pel fet”, i un d’ells era Santiago Salvador, que veia l’òpera Guillem Tell de Rossini des dels pisos de dalt del teatre, amb poca visibilitat, reservats a la gent més humil, que evidentment entrava per una porta lateral diferent.
Finalment, Santiago Salvador, va decidir-se a agafar les dues bombes “Orsini” que duia amagades i llençar-les contra la platea, on hi asseia la gent més adinerada. Les bombes van caure entre les fileres 13 i 14. La primera provocà una autèntica massacre (22 morts segons les autoritats) mentre que la segona no va arribar a esclatar ja que sembla ser que el cos d’una dona víctima del primer artefacte, va amortir la pressió sobre els detonadors de la segona bomba que actualment es conserva al Museu d’Història de la Ciutat.

“Parece ser que la segunda bomba cayó sobre la falda de la señora Cardellach, cuñada del conocido procurador señor Guardiola. Al ser trasladada la señora de Cardellach al salón de descanso, la bomba, de ser cierta esa versión, debió caer al suelo sin que lo advirtiera nadie, pues gran rato después fué hallada debajo de una de las butacas.”(La Vanguardia 8-11-1893)


Aquesta fou una de les causes dels brutals Processos de Montjuïc, en els quals, la fortíssima repressió al moviment obrer barceloní es va emportar la vida de personatges cèlebres com el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia entre d’altres.
Les malaurances que pesen sobre el Liceu però, no acaben aquí.
Molts de nosaltres encara recordem com des de les nostres cases veiem asseguts al sofà la retransmissió en directe de l’incendi del Liceu. Era l’any 1994. Encara s’especula sobre les causes (intencionades o no) del nou incendi.
Ara el teatre s’ha reconstruït de nou, però tot plegat, si més no, forma una munió de coincidències ben curioses, no creieu?
Jo per si de cas no baixaria la guàrdia i pararia atenció al que digué fa anys aquell paperet...

“Sóc un mussol i vaig tot sol, si el torneu a aixecar, el tornaré a cremar”...