Altres Barcelones

Tot va començar el dia 7 de desembre de 1492. Era un dia d’aquells en que un ambient de tensió aspra i seca no deixa respirar amb normalitat. Els carrers bruts i pudorosos del casc antic d’aquella Barcelona no sentien les corredisses dels nens a les que estaven tan acostumats. Aquell dia era especial, sentien el pes dels peus dels guàrdies reials a cada cantonada, que miraven amb aires de desconfiança a les gents que s’havien acostat a la Plaça del Rei per veure’n sortir el seu monarca Ferran el Catòlic.
La sang dels barcelonins bullia i bategava dins els seus cossos a causa dels conflictes remences permanents. Però va ser ell, en Joan de Canyamàs, un pagesot ja madur del Carnyamars prop de Dosrius endurit a les guerres de remensa qui va saltar a les escales amb una espasa entre les mans i es va decidir a dur a terme les seves ànsies regicides.

Els guàrdies reials van saltar-li a sobre amb la intenció de liquidar-lo a l’instant com a represàlia, però en aquell moment, el magnànim Rei Catòlic va decidir que en comptes d’acabar amb ell tan aviat seria més rentable a nivell d’escarment popular muntar-lo sobre una palestra amb rodes i torturar-lo fins la mort entre el poble espectant.
Amb el pobre home s’hi van recrear fins la sacietat: mugrons arrencats amb estenalles roents, extremitats amputades a cops de destral, pell a tires, etc. Per no parlar de quina es la manera més pràctica de treure uns ulls i coses que ja no explico per no ferir la sensibilitat dels que encara no la tinguin ferida... Finalment va acabar morint desagnat quan la palestra era pel Passeig del Born.
Bernáldez, ens explica a la seva crònica:

“Primeramente le cortaron la mano con que dió al Rey, y luego con tenazas de hierro ardiendo le sacaron una teta, y después le sacaron un ojo, y después le cortaron la otra mano, y luego le sacaron el otro ojo, y luego la otra teta, y luego las narices, y todo el cuerpo le abocadaron los herreros con tenazas, e fuéronle cortando los piés, y después que todos los miembros le fueron cortados, sacáronle el corazón por las espaldas”

Pere Miquel Carbonel, historiador i cronista de l’època ens aporta a “Cròniques d’Espanya” alguns detalls sobre el suplici de Joan de Canyamàs. Només difereix d’en Bernáldez en el fet que explica que va ser el cervell i no el cor el que van treure a Canyamàs abans que passés això:

“e ab gran avalot de fadrins e gent jove que li anave a l’entorn: e davant: e detràs: lo tragueren de la ciutat per lo Portal Nou, y escassament fo fora la ciutat lo lapidaren e meteren foch al castell, lo qual ab los troços de l’home sentenciat qui en lo castell estava, fon tornat prest cendra”

Cal també tenir en compte, que malgrat tot aquest esfereïdor suplici, en Joan de Canyamàs va respondre amb un gran valor i resistència. Carbonell ens diu que:
“may se mogué ne parlà ne dehia res ne·s complanyia, com si donassen sobre una pedra”.
Però al cap i a la fi, per coses de la vida, en Ferran el Catòlic ha passat a la història com el gran monarca emprenedor, defensor de la cristiandat i descobridor del Nou Món.
En canvi, en Canyamàs, aquell pobre desgraciat, si apareix per algun lloc citat és en algun petit article de divulgació històrica o en manuscrits antics que el descriuen com a “pagès, bar e traidor malvat”.